"Qui va descobrir Jordi Pujol als vuitanta, s'ho va perdre tot". La frase la pronuncia Enric González (Barcelona, 1959) quan s'asseu a la taula del bar de la Diagonal on atén Nació per la tercera entrega del pòdcast sobre el llegat de Jordi Pujol. Corresponsal a París, Londres, Nova York i Roma, entre altres ciutats i majoritàriament pel diari El País, González va començar la seva trajectòria a Barcelona, on va seguir de prop la caiguda de Banca Catalana arribant fins i tot a publicar-ne un llibre. Abans de fer feina a la delegació barcelonina d'El País va passar per les redaccions de la Hoja del Lunes, El Correo Catalán i El Periódico de Catalunya, on va seguir la política catalana. Va estar a punt de formar part de l'equip fundacional de TV3, però Lluís Prenafeta, en aquell moment mà dreta de Pujol, el va vetar. Jubilat, amb la vida a cavall de Tarragona i Madrid, analitza els punts foscos del pujolisme. L'entrevista se celebra el 14 de novembre, quan encara no se sap què diran els metges forenses sobre si Pujol pot ser jutjat, però ell ja ho veia molt poc probable.  

Quin és el secret de Pujol per governar durant 23 anys i ser capaç de formar part dels titular durant almenys cinc dècades?
No hi ha secret. Quan Franco era viu, ja era el capo de Catalunya. Per un costat, tenia credencials antifranquistes, com el seu pas per la presó. Però sobretot tenia els quartos: des de l'esquerra a la dreta, ell pagava projectes de tota mena. Coneixia tothom, estava a tot arreu, era un polític molt competent. La seva victòria del 1980 em semblava cantada. A partir d'aquí, inventa el sistema de l'oasi. Garanteix la governabilitat a Madrid i s'assegura la condició de virrei a Catalunya. És el capo, i ho ha estat durant quasi cinquanta anys.

Sap jugar un paper estabilitzador a l'Estat. El PNB també, tot i que no avala la monarquia i s'absté a la Constitució. 
El País Basc és petit, Catalunya aporta més diputats. Convergència és un partit que ho atrapa tot. Al principi era socialdemòcrata. Pujol era el representant natural d'aquesta burgesia que havia estat molt franquista durant la Guerra Civil i la postguerra, però que quan va tornar una relativa prosperitat a partir dels anys seixanta es va interessar pel català, sempre quedant-se a la dreta i respectant el que hi havia. I això era Pujol. 

Com retrataria l'evolució ideològica de Pujol? En el fons és un democristià que mai ha perdut les arrels.
Mai ha canviat. Ell és un fill del catolicisme social francès, format al col·legi alemany en una època determinada. És un home molt d'ordre, i de la dreta europea. Les persones que ell ha admirat sempre són europees, moderades, preferiblement catòliques, i no s'ha mogut mai d'aquí. 

Sap que la dreta a Espanya no triomfa perquè ve del franquisme. 
Ell té credencials democràtiques amb el pas per la presó. Arriba a la Transició com un tipus de l'oposició democràtica, sense cap mena de dubte. Ara bé: de dretes. Al principi es disfressa una mica de socialdemòcrata, perquè era el mínim que es podia fer en aquell moment.

Existia una certa hegemonia cultural del PSUC. 
Té bones relacions amb molta gent del PSUC. Paga activitats que són del PSUC, o que hi estan vinculades a través del banc. Es col·loca allà on més convé en aquell moment, però és un senyor perfectament identificable amb la democràcia cristiana europea tradicional.

Abans de fer de corresponsal, vostè va estar a punt d'entrar a la redacció fundacional de TV3. Per què el van vetar?
En aquell moment estava a El Periódico. A Joan Salvat, un amic amb qui havia treballat al Correo Catalán, li havien donat un programa de reportatges [el 30 minuts] i em va preguntar si m'interessava anar-hi. Vaig dir que sí. Un matí, vaig anar a les oficines del carrer Numància a firmar el contracte. A la tarda em van trucar dient que l'empresa no firmaria el contracte perquè el [Lluís] Prenafeta havia dit que jo no hi entraria ni de broma. Vaig trucar a El Periódico per veure si em tornaven a contractar; ho van fer, però vaig perdre l'antiguitat. Aquí es va acabar la meva aventura a TV3. I m'ho van dir ben clarament: el Prenafeta no accepta que hi entri perquè jo era suposadament anticatalà. 

TV3 pateix d'una gestió patrimonialista que és extensible a altres institucions controlades pel pujolisme?
TV3 era essencial. No tenia molt males intencions: pensava en una espècie de BBC que construís una certa identitat cultural catalana, oberta al món. El projecte, al seu cap, no era agafar una televisió política per menjar el coco a tothom. Després, amb el temps, les coses han anat com han anat. Per començar, ell col·loca gent molt fidel al capdavant de TV3, com ara Alfons Quintà. Rosa Maria Calaf era una professional de la televisió. Prenafeta era la veu del totpoderós i decidia les coses que li semblaven importants. 

Pujol és un gran lector de diaris, té un punt d'editor frustrat. Ho va fer amb el Correo Catalán, va incidir en la fundació de l'Observador amb Prenafeta i a l'Avui, i va tenir relació de molts alts i baixos amb La Vanguardia. 
Sempre li han interessat els diaris, en llegeix d'europeus. Li interessava molt controlar aquests instruments, i per qualsevol punyeta s'emprenyava.

Era de trucar ell o de fer que truquessin?
Al principi sí, era de trucar ell, o Miquel Roca. Tampoc és que tinguessin una gran estructura. Es queixaven. Quan tenien un cert control sobre un mitjà, l'exercien sense problemes. En la primera entrevista que vaig fer a Roca, vaig fer la primera pregunta i em va dir: "Vostè per què pregunta?". És com aquella autoentrevista a Pujol a La Vanguardia, que va sortir sense signar. 

Vostè va escriure un llibre sobre Banca Catalana amb Siscu Baiges i Jaume Reixach que va tenir múltiples problemes per ser publicat. Les pressions venien directament d'ell o del seu entorn?
El tocava massa de prop per a delegar. Estava molt ferit per com havia anat Banca Catalana, perquè gent propera, empresaris, amics seus... i estaven molt emprenyats. Ell era un senyor que feia política amb la disfressa de banquer. El seu pare li compra la Banca Dorca, d'Olot, i comença a fer política amb una entitat molt mal gestionada. Donava crèdits PC: uns deien que eren "per Catalunya", altres que eren "per collons". Però eren crèdits que no es discutien. Es donaven aquests diners, no es tornaven, va creixent la pilota, compren el Banc Industrial dels Pirineus, tot està molt mal portat i al final peta. 

Pujol s'arruïna, amb això. Existeix la teoria que diu que Marta Ferrusola, veient-ho, vol que els fills sí que es guanyin la vida després que el pare s'ho hagi gastat amb Catalunya. Creu que va anar així? 
N'estic absolutament convençut. Hi ha un moment en què la cosa canvia: Ferrusola es fa càrrec dels diners de la família i Pujol, que ja no té banc ni té res, se'n despreocupa, no mira què estan fent els fills, i tampoc volia mirar mai què feia la dona. Pensa que portant una vida personal austera ho podia justificar, però no.

La gestió dels diners recau en Ferrusola i, després, en el fill gran, Jordi Pujol Ferrusola. En teoria, mai ho gestiona el pare. 
No, no, el pare ho sabia tot, sempre ho ha sabut tot. Quan entres en una xarxa de finançament irregular, el famós 3%, en què tothom està més o menys conxorxat, editors de diaris inclosos, tots estan en el joc sense distància. Clarament, hi havia un dels fills, a qui això li agradava molt, perquè li donava un paper d'importància quan ell no en tenia cap: ni era polític, ni era empresari, ni era res. Era un senyor que manegava els diners, ja no dels Pujol, sinó de CDC i de Catalunya, perquè era una Catalunya amb caixa B. Els comptes eren completament irreals, perquè tothom sabia que, a part de l'oficial, s'havia de pagar un percentatge per Catalunya, per Convergència i per Pujol. 

Retrata un món de sobreentesos en què, quan Pujol confessa, molta gent diu que ja se sabia. Però mai s'havia publicat. 
Estem parlant de Catalunya, no és nou, és un país de sobreentesos, de mitges paraules. El fill gran portava uns cotxes impressionants, vivia de manera impressionant. Pujol continuava tenint el pis de tota la vida, amb mobles carrinclons. Però els fills eren una altra història, i eren la família reial catalana.

Per què cap diari, tampoc El País, publicava res?
En la meva experiència, vam trobar un cas que afectava Josep A. Duran i Lleida. Hi havia un mal ús de diners públics, un doble joc. El País no el va voler publicar per decisió de l'autoritat de Madrid, Juan Luis Cebrián [director del diari en aquell moment]. No sé per què. 

A Madrid també es va tancar per dalt la querella de la Fiscalia per Banca Catalana. Hi ha un pacte?
Ho tinc claríssim. El fiscal general de l'Estat depèn de la presidència del govern espanyol, i Felipe González hi ha un moment que diu que cal parar-ho i oblidar-se'n. Pujol té el cinisme de dir que ara és ell qui parlarà sobre autoritat moral i ètica. Els poders a Madrid, que no són només l'executiu, sinó també els fàctics, la Zarzuela, el gran empresariat que ve directament del franquisme, pensa: "Pujol és el nostre home, no fotem, no li farem mal, és dels nostres".

En aquell moment, Pujol està matant el PSC en vida, o acceptant el marc de la Catalunya dual que sempre deia Josep-Lluís Carod-Rovira: la Generalitat per als convergents, el món municipal pels socialistes, que també manen a la Moncloa. El 1993, tot s'anima quan González perd la majoria absoluta. 
Pujol ha tingut molt poc diàleg amb el PSC, el tenia amb el PSOE a Madrid. 

Tot canvia amb el procés.
El procés és una conseqüència de la crisi. Tot peta: el bipartidisme, l'oasi català. Ens trobem en una situació nova i Pujol ja no és Pujol. 

Sobre Jordi Pujol Ferrusola hi pesen advertiments molt seriosos de persones, enfrontades entre elles, com Miquel Sellarès i Lluís Prenafeta. S'ha explicat que el pare no en podia saber res, però vostè abans deia que això era impossible. 
Home, el pare ho sabia tot. Ell tenia una relació peculiar amb Ferrusola. Tenia la impressió que s'havia casat amb algú superior. A partir d'un moment que alguns atribueixen a una infidelitat de Pujol -vaig veure algunes coses, però no puc assegurar res-, Ferrusola diu que sobre això [sobre el fill] no pot ni fer comentaris. Pujol anava rebent missatges, que era molt delicat, que tot Barcelona en parlava. No va fer res. Era part de l'statu quo, de com es finançava CDC, i va preferir no tocar-ho. No sé com va portar interiorment aquesta contradicció. Era un home fonamentalment decent, sobretot dedicant-se al que es dedicava. Però ell ho veia tot. 

Això és, precisament, el que s'haurà de dirimir en el judici. La confessió posa el focus sobre una deixa que va créixer, i la qüestió és saber com va créixer, si a través de comissions il·legals o d'una altra manera. 
És el desenllaç de tot un seguit de processos i sentències que han deixat ben clar com es cobrava aquest percentatge per obres i contractes. 

És a dir: no es pot deslligar del finançament irregular de CDC?
Com van anar creixent els diners, a fora? Què van comprar? Accions de Microsoft quan es va fundar? D'Apple? Quan portaven els missals i tot això... Era la part que tocava a la família com a intermediaris dins d'un procés de finançament polític que afectava molta gent. No en tinc cap dubte. 

Té fonament l'acusació d'organització criminal?
En aquest sentit, sí. Després veurem, si el judici s'acaba, quina és la hipotètica sentència, però no podem negar l'evidència. Sabem com funcionava la relació amb la família Suqué i els casinos. Es podien publicar detallets, quan tenies el paper d'un jutjat. Si no, Pujol era intocable. Penso que durant una època llarga va ser tan intocable com Joan Carles I. Explicar el que feia era anticomercial i no era gens còmode. El llibre de Banca Catalana el vam fer perquè érem joves i inconscients. 

El judici als Pujol va més enllà de la família?
Sí, és a una època molt determinada. L'any 1980 és crític, canvia el món. Els diners es converteixen en el més important amb l'arribada de Margaret Thatcher i després Ronald Reagan i la liberalització dels mercats. És el Big Bang dels mercats financers. Els diners són el poder. Ell viu aquesta època en una societat acostumada a la discreció i l'ambigüitat. Si algú al segle XXIV vol entendre per què van passar determinades coses a Catalunya, ha de llegir La Vanguardia. És el model perfecte de l'ambigüitat. Hi ha una mitificació de la mateixa història que a tothom li convé. Però quan s'apagaven els llums, a Bocaccio sonava una sardana. Tot allò era molt provincià! Catalunya ha estat cutre durant molt de temps. 

Com passarà Pujol a la història?
Tindrà un capítol ben gros. No sé quin serà el judici, perquè és un personatge polièdric. Té grans virtuts i grans, grans defectes per omissió i participació. Ha jugat amb els diners dels accionistes del seu banc, amb els diners dels contribuents, fent com si res tingués importància. Ha estat sectari fins a punts molt discutibles, i ha creat una Catalunya que és la que és ara. Tot això és una creació d'ell. No hi ha ningú que no hagi estat influït per Pujol, en la política actual. 

Fins i tot Salvador Illa s'hi inspira, com a president. 
Està fent de Pujol de pacotilla. És el referent i ho hem mamat des de petits. Passaran generacions fins que això comenci a escampar-se. 

Entre la confessió i el judici han passat onze anys i també moltes coses, com ara la constatació de l'abast de l'Operació Catalunya. Fins a quin punt pot comportar una posició més benèvola cap a la família?
Són coses diferents. Que el govern de Madrid, i no només el de Mariano Rajoy, ha jugat brut, està clar. El sistema pujolista, i parlem de la possible associació, és molt antic. Ja ha estat jutjada amb el finançament de CDC. No hi ha cap sorpresa. L'única sorpresa és que se celebri el judici. Encara no m'ho crec. S'ha ajornat tantes vegades, tant temps i per tantes raons, que la intenció és que aquest home, que ja té molts anys, no s'assegui al banc dels acusats. Ho puc assegurar. 

La intenció de qui? De la justícia o de la família?
De la Justícia, que no viu en un món independent i que sap que algunes coses poden ser complicades, i poden perjudicar segons qui. La instrucció va acabar quan la guerra de Cuba i no s'ha celebrat el judici. M'estranyaria veure Pujol al banc dels acusats...