L'extrema dreta alemanya ha aconseguit guanyar unes eleccions regionals per primer cop des de la fundació de la República Federal, el 1949. El 32,8% obtingut pels neonazis d'Alternativa per Alemanya (AfD) a l'estat federal de Turíngia, a l'est, aquest diumenge potser no li obrin les portes al poder al seu candidat, Björn Höcke, però han suposat un terratrèmol a tot el país.
També s'ha votat a Saxònia, un altre estat de l'est, on l'AfD ha recollit un 30%, només un 1% menys que la primera força, els democristians de la CDU. Són els millors resultats guanyats per l'extrema dreta alemanya i venen de la mà d'uns de pèssims de tots els partits que formen la coalició de centreesquerra a Berlín: socialdemòcrates de l'SPD, liberals i verds. El canceller Olaf Scholz trontolla. Aquestes són algunes de les claus que ajuden a explicar aquestes eleccions.
La por és un gran elector
El sentiment d'inseguretat i les crítiques envers la política d'acollida s'han estès per la societat alemanya i no són patrimoni del segment més ultra de la població. L'atemptat del 23 d'agost a la ciutat de Solingen -en una poc conflictiva Renània-, amb l'assassinat amb ganivet de tres persones va trasbalsar el país. La detenció d'un jove sirià de 26 anys que va confessar l'acció ha estat un regal per a l'extrema dreta: el detingut, un islamista, tenia una ordre de deportació a Bulgària, que és per on va entrar a Europa. Però s'havia amagat des de l'any passat. El govern alemany va anunciar immediatament un enduriment de la política d'asil. Turíngia i Saxònia van anar a votar en aquest clima.
Un mapa polític propi a l'est
En els primers moments de la reunificació i la caiguda del Mur el 1989 es va imposar el relat d'un cert optimisme panelamany que va beneficiar clarament la CDU de l'aleshores canceller Helmut Kohl. Però el cert és que l'antic territori de la República Democràtica (RDA) continua mostrant uns índexs (sobretot en capacitat d'estalvi i salari mitjà) molt per sota de la part occidental.
A l'est, on el pes del passat comunista és encara evident, es manté un mapa polític propi. Die Linke (L'Esquerra), hereu en part de l'antic Partit Socialista Unificat de l'era comunista, ha estat la primera força en alguns estats federats. De fet, governava a Turíngia fins ara, amb Bodo Ramelow, un polític encara popular, però que no ha pogut evitar l'erosió després d'un llarg mandat. Si L'Esquerra va ser l'esperança d'un sector que se sent marginat després de la reunificació, quan el malestar ha continuat, s'ha fet més reaccionari.
De l'esquerra radical a l'extrema dreta... passant pel Kremlin
L'Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) és un altre element que explica moltes coses a l'Alemanya de l'est. Du el nom de la seva líder, la doctora en Ciències Polítiques Sahra Wagenknecht, figura de difícil homologació. Antiga militant comunista a la RDA, va trencar amb Die Linke el 2023 per fundar la BSW, que s'ha plantat com a tercera força a Turíngia (15%) i Saxònia (prop del 13%). Se situa a l'esquerra radical, però es mostra conservadora sobre immigració. Se l'ha etiquetada com una "nacionalista d'esquerres". Diu que no vol pactar amb l'AfD. Però hi ha un tema en què es mostra intransigent: Ucraïna. Propugna posar fi a l'enviament d'armes a Kíiv. En això hi ha un estrany (i sospitós) fil vermell que uneix Wagenknecht amb el neonazi Höcke.
Adeu, Merkel: la dreta, més a la dreta
Friedrich Merz és l'actual líder de la CDU. Sempre ha cregut que la cancelleria era el seu destí. Ambiciona el poder i el conquerirà. Fa anys que els partits en el govern a Berlín fan aigües i només la CDU, dels partits tradicionals, és capaç de guanyar eleccions amb més o menys claredat. Fill de la catòlica Renània -com Adenauer, com Kohl-, va arribar al lideratge a la tercera i mai ha estat amic d'Angela Merkel.
Situat a l'ala conservadora de la CDU, advocat que ha fet fortuna assessorant grans corporacions -com el fons nord-americà BlackRock-, olora la cancelleria als 67 anys. No té gens de simpatia per l'extrema dreta, ell preferiria governar amb els liberals i fer una política que fos aplaudida per la patronal. Però la realpolitik li pot fer plantejar la fi del cordó sanitari enfront dels neofeixistes. Ja ha endurit el discurs antiimmigració i reclama més deportacions.
Esperant Brandenburg
El 22 de setembre hi ha eleccions en un altre estat de l'est, Brandenburg, que poden ser més rellevants que Turíngia i Saxònia. És l'estat que encercla Berlín i l'SPD de Scholz hi governa. Si l'AfD supera els socialdemòcrates, com ara apunten les enquestes, serà un drama per a un SPD que ha deixat enrere els seus temps de glòria. Si s'hagués de resumir la història de la socialdemocràcia en un partit, seria l'alemany. Ja va costar Déu i ajut que Scholz, un gestor amb poc regust per l'èpica i el carisma, arribés en primera posició a les federals del 2025.
Els resultats alemanys són preocupants, però tampoc han de ser presentats com l'apocalipsi. L'est arrossega malestars i greus problemes de cohesió en un context de fake news i una guerra que es viu a prop. Però Alemanya disposa d'un potent bloc central, dominant als estats occidentals, on democristians i socialdemòcrates -amb liberals i verds- predominen i que no està gens clar que estigui disposat a lliurar al passat més obscur les seves banderes.