El proper 23 de febrer, Alemanya anirà a les urnes i el que decideixin els seus ciutadans tindrà un profund impacte en la política europea. Segurament són leseleccions més transcendentals de les darreres dècades perquè se celebren enmig d’un context internacional d’enorme complexitat, amb la guerra d’Ucraïna que pot estar acostant-se a un moment decisiu -en plena pressió trumpiana- i sota un clima enrarit per l’ascens de l’extrema dreta.
A set dies de les urnes, les enquestes coincideixen en mostrar un brusc gir a la dreta. La conservadora CDU apareix com a favorita amb prop d’un 30% dels suports, amb els ultres d’Alternativa per Alemanya (AfD) en segona posició fregant o superant el 20%, i una socialdemocràcia molt erosionada que no ha sabut treure profit del fet de tenir la cancelleria amb Olaf Scholz en l'etapa posterior a Angela Merkel. Aquestes són les claus del que pot venir.
L’afebliment de la UE davant Trump
Des de la fundació de la Comunitat Econòmica Europea, la reconciliació d’Alemanya i França va ser el nucli a partir del qual es va anar estenent el projecte comunitari. L’eix París-Bonn, després Berlín-París, ha estat la principal columna que ha solidificat el temple europeu. Ara, amb un Emmanuel Macron en hores molt baixes i sota l’amenaça del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, el que passi a Alemanya és essencial.
Si les eleccions portessin un escenari d’inestabilitat, seria letal per una UE que aquests dies entoma la pressió d’una administració Trump que sembla llançar una ofensiva en tota regla contra Europa en tots els fronts. Un d’ells és l’econòmic, amb l’establiment d’aranzels a l’alumini i l’acer i l’amenaça de considerar l’IVA com una tarifa més, quan en realitat grava també els productes europeus. La Comissió Europea ha assegurat que respondrà amb “fermesa” a Washington. Però per fer-ho, Brussel·les necessita una Alemanya amb una direcció clara.
Perdre pistonada a Ucraïna
Aquests dies es comprova la diferència de ritmes entre els Estats Units i Brussel·les. El front ucraïnès ho delata. Davant un Trump hiperactiu que vol interlocutar directament amb el Kremlin per posar fi al conflicte, l’eix UE-Zelenski lluita per no quedar fora de joc. Mentre Ursula von der Leyen, que acaba de sortir d’una greu pneumònia, s’esforça per fer-se valer, el clima electoral a Berlín no ajuda a aclarir quina estratègia cal seguir a Kíiv.
L’economia alemanya trontolla
El model econòmic alemany està en crisi. El país ha evitat la recessió tècnica, però amb una previsió de creixement del 0,3% per aquest 2025, el cel està emboirat. El país que va ser pioner en l’entrada dels Verds en els governs federals i ha fet una aposta més agosarada en economia verda topa ara amb la realitat d’uns costos que no pot assumir des que la invasió russa d’ucraïna acabés amb l’energia barata. Amb un increment dels aranzels, la indústria alemanya patirà. I hi ha una assignatura que el país no ha fet: posar-se al dia en tecnologia. El llibre de moda en aquests moments a Alemanya l’ha escrit un reconegut periodista econòmic, Wolfgang Münchau, i es titula Kaput.
L’extrema dreta, amb Musk de suport
Alice Weidel, la líder de l’AfD, no amaga la seva eufòria aquests dies, mentre veu com la seva formació es consolida. Sap que ara no governarà. El pes del cordó sanitari encara resisteix en el país que va viure l’horror nazi, però l’extrema dreta està en ascens. Els darrers atemptats per part d’estrangers nodreixen els missatges demagògics contra la immigració. I ara l’AfD rep suport exterior poderós. Elon Musk, temorós de l’efecte de la regulació europea sobre els seus negocis, apunta directament al cap i s’ha convertit en el màxim agitador en favor dels ultres: “Sou l’última esperança”.
Scholz deixarà sol Sánchez
Si finalment l’extrema dreta acaba superant l’històric SPD, que podria ser relegat a la tercera posició, el missatge serà brutal. Scholz ha estat un canceller discret, massa discret. Un perfil de gestor seriós que potser hagués tingut èxit en un context més previsible, però no en plena tempesta econòmica i geopolítica. L’SPD va descartar com a candidat el ministre de Defensa, Boris Pistorius, popular en els sondejos. Pot haver estat el darrer error. Si Scholz cau, Pedro Sánchez es convertirà en l’únic líder socialdemòcrata de pes a la UE.
La incògnita Merz
Ningú qüestiona la victòria de Friedrich Merz. El candidat de la CDU és ara mateix una incògnita. Ha rebutjat tota aliança amb l’AfD, però va assajar un acostament en immigració que va obligar Angela Merkel a intervenir. No hi haurà coalició amb els ultres, ara no. Però caldrà veure si Merz es referma en el projecte de la UE o si en un panorama de radicalització dretana, coqueteja amb els corrents xenòfobs i no vol quedar despenjat.
Merz prové de Renània, la Renània catòlica que va produir Konrad Adenauer i que ha definit força el model social alemany, una barreja de democràcia cristiana i socialdemocràcia que ara està en qüestió. Situat a la dreta del partit, rival de Merkel, amb una trajectòria en el sector privat on ha col·laborat amb grans fons d’inversió, com el nord-americà Blackrock, aviat sabrem on té el cor i el cap. Moltes coses dependran d’això.