Una de les coses que més em costa assimilar és la percepció del temps en l'artesania. Realitzem processos lents, perquè treballem amb les mans, però també perquè desenvolupem tot el cicle, des del disseny i l'experimentació de proves i prototipus fins a la venda final.
També hi ha la part d'aprenentatge i experiència que no es pot descarregar i actualitzar com si fos una aplicació del mòbil. Són anys de prova i error, d'educar les mans i trobar la teva manera de treballar, que mai acabes de tancar. De buscar-te proveïdors i construir-hi una relació de confiança, o de topar-te amb persones que porten més anys i de qui pots aprendre. Fet que cada vegada costa més, almenys en el tèxtil, perquè sembla que hi ha un buit generacional i la gent que hi treballava o ha canviat de sector o s'ha jubilat. O treballa en una indústria que fragmenta tant el procés, que ja no és ofici, sinó operacions mecàniques i inconnexes. I a vegades, mira que "cutre", et queda YouTube o algun curs en línia per intentar esprémer qualsevol cosa que et pugui ajudar. Tota aura de romanticisme desapareix.
I aquest diàleg entre el temps que passa a dins del taller i el que passa a fora es converteix en converses que et desarmen. A vegades em diuen que fa molt que tinc el mateix aparador o que una peça ja la venia l'any passat. I és cert. O perquè no tinc aquesta peça en negra o en color menta. I no, no la tinc ni puc tenir-la, però ho entenc perfectament. Estem acostumats a veure canvis d'aparador cada mes, cada peça en mil versions diferents, o a tenir continguts nous al món digital cada cinc minuts. Jo mateixa m'he de repetir com un mantra "no vas lenta, vas al ritme que toca", i recordar-me que he triat un ofici que té un ritme concret. I si et passa pel cap intentar accelerar-lo per encaixar en l'entorn, alguna cosa grinyola i no surten les coses com volies i esperaves. És millor no fer invents estranys, creure't el projecte que fas, somriure, agafar aire i explicar què fas, com ho fas i perquè ho fas d'aquesta manera.
En conseqüència, doncs, aquests projectes esdevenen de llarg termini per força. I això fa que l'èxit o la supervivència del projecte -per dir-ho d'alguna manera- passi per la capacitat d'aguantar. Aguantar econòmicament el "mentrestant". I no tothom la té. A vegades tinc la sensació que estic alimentant un monstre -que estimo amb bogeria- i que si no tingués la sort de tenir algú que m'alimenta a mi, segur -seguríssim- que faria anys que estaria treballant de qualsevol altra cosa. Tirar endavant un projecte artesà i de producció local és avui dia un privilegi, quan hauria de ser un espai de més fàcil accés.
Tot i tenir la sensació d'anar a destemps amb la resta del que m'envolta, m'encanta el que faig. Només tinc pressa per una sola cosa: tenir més gent al voltant que es puguin permetre treballar així. I tornem on sempre, fer-ho el més acompanyats possible, perquè no siguin -siguem- els que tenen més recursos els que tinguin l'opció d'intentar-ho.
També hi ha la part d'aprenentatge i experiència que no es pot descarregar i actualitzar com si fos una aplicació del mòbil. Són anys de prova i error, d'educar les mans i trobar la teva manera de treballar, que mai acabes de tancar. De buscar-te proveïdors i construir-hi una relació de confiança, o de topar-te amb persones que porten més anys i de qui pots aprendre. Fet que cada vegada costa més, almenys en el tèxtil, perquè sembla que hi ha un buit generacional i la gent que hi treballava o ha canviat de sector o s'ha jubilat. O treballa en una indústria que fragmenta tant el procés, que ja no és ofici, sinó operacions mecàniques i inconnexes. I a vegades, mira que "cutre", et queda YouTube o algun curs en línia per intentar esprémer qualsevol cosa que et pugui ajudar. Tota aura de romanticisme desapareix.
I aquest diàleg entre el temps que passa a dins del taller i el que passa a fora es converteix en converses que et desarmen. A vegades em diuen que fa molt que tinc el mateix aparador o que una peça ja la venia l'any passat. I és cert. O perquè no tinc aquesta peça en negra o en color menta. I no, no la tinc ni puc tenir-la, però ho entenc perfectament. Estem acostumats a veure canvis d'aparador cada mes, cada peça en mil versions diferents, o a tenir continguts nous al món digital cada cinc minuts. Jo mateixa m'he de repetir com un mantra "no vas lenta, vas al ritme que toca", i recordar-me que he triat un ofici que té un ritme concret. I si et passa pel cap intentar accelerar-lo per encaixar en l'entorn, alguna cosa grinyola i no surten les coses com volies i esperaves. És millor no fer invents estranys, creure't el projecte que fas, somriure, agafar aire i explicar què fas, com ho fas i perquè ho fas d'aquesta manera.
En conseqüència, doncs, aquests projectes esdevenen de llarg termini per força. I això fa que l'èxit o la supervivència del projecte -per dir-ho d'alguna manera- passi per la capacitat d'aguantar. Aguantar econòmicament el "mentrestant". I no tothom la té. A vegades tinc la sensació que estic alimentant un monstre -que estimo amb bogeria- i que si no tingués la sort de tenir algú que m'alimenta a mi, segur -seguríssim- que faria anys que estaria treballant de qualsevol altra cosa. Tirar endavant un projecte artesà i de producció local és avui dia un privilegi, quan hauria de ser un espai de més fàcil accés.
Tot i tenir la sensació d'anar a destemps amb la resta del que m'envolta, m'encanta el que faig. Només tinc pressa per una sola cosa: tenir més gent al voltant que es puguin permetre treballar així. I tornem on sempre, fer-ho el més acompanyats possible, perquè no siguin -siguem- els que tenen més recursos els que tinguin l'opció d'intentar-ho.