De tant en tant sóc jo qui surt fora del taller a rebre formacions i tot i que costa trobar el moment de trencar la rutina, quan ho faig sempre és una alenada d’aire fresc que em serveix tant per la part personal com per la professional.
Fa uns mesos vaig baixar cap a Barcelona a participar en un espai creat per BackToEco, un col·lectiu referent en el camp de la circularitat del tèxtil. Van començar creant una marca de peces confeccionades amb texans que es llençaven i el projecte ha anat evolucionant a accions com la que vaig intervenir. Una trobada on el tèxtil era el fil conductor i on es connectava amb altres disciplines: des de l’escriptura, la dansa, els audiovisuals o la salut.
Nusos que parlen era la proposta de l’artista tèxtil d’origen peruà Rosa Gaulí que partia dels quipus, un sistema de comptabilitat que es feia servir al llarg de l’imperi inca, al seu territori natal. Els quipus eren un seguit de cordes que a través dels nusos que s’hi creaven i els colors que s'utilitzaven feien referència a diferents registres: sobre la collita, el bestiar o les persones que vivien a un determinat indret. Era un mitjà de comunicació, fins a la colonització espanyola i la seva prohibició i destrucció de molts d’ells. A dia d’avui es continuen investigant i aporten nova informació sobre aquella època.
A partir dels quipus i el seu significat, la Rosa ens proposava que cadascuna de nosaltres agafés una peça de roba la qual la poguéssim relacionar amb algun moment o persona important. Una d’aquelles peces que t’és impossible de desprendre, per molt fetes caldo que estigui o que ja no et valgui. I sobre aquest punt de partida intentar començar a relatar una cosa difícil: sentiments i emocions. A vegades és complicat posar-hi paraules, però no saps com -si els hi deixes el temps- sí que surten a través de colors, puntades, nusos.
Així doncs, ens vam reunir al seu voltant un grup d’unes deu persones que al llarg de tres dies vam compartir experiències -algunes profundes i d’altres completament banals-, vam menjar, vam compartir música i amb el pas de les hores -a foc lent i sense pressa- vam anar convertint-les, de forma completament lliure i sense normes, en petites històries explicades al llarg de nusos.
En un any on he transitat un dol, aquesta ha estat un més dels molts moments que m’he permès buscar per poder-lo viure’l i travessar-lo. Passar uns dies creant nusos per desfer-ne alguns que duia a dins. Crec que es pot dir que l’art i l’artesania són espais també de cura i salut. De reunir-nos, abaixar el ritme, tocar i sentir, inclús deixar de pensar i veure què fan les mans de forma pràcticament automàtica i descobrir on ens porten. No són poques les persones que també m’han compartit que han començat a cosir, o a brodar, o a fer ceràmica en un moment complicat i que això els ha permès avançar i també, en certa manera, curar.