Manllevo el títol de l’expressió d’una persona a qui admiro, que em va fer notar l’estreta relació entre el lloc on vivim, la casa que habitem, i la llengua que parlem: “És on habitem el pensament”, em deia. I és que la llengua que parlem, l’idioma en què somniem i en què estimem és indissociable de la nostra realitat més íntima. No és només cultura, és identitat.
Fa molts anys un taxista basc que em duia a una trobada interuniversitària a Bilbao sobre política lingüística em va etzibar una frase que encara recordo: “A vosaltres, els catalans, només us queda la llengua. Nosaltres guardem l’euskera a les golfes, i el traiem quan ens va bé, però tenim molts més signes identitaris”. Em va quedar gravat, i ara que veig perillar l’ús de la llengua hi penso sovint. Tenia tota la raó del món, i a més, ells han aconseguit en pocs anys uns avenços en el coneixement i l’ús del basc que són d’admirar. Es pot dir que l’han posat de moda.
Al nostre país, en canvi, hem d’admetre que hi ha elements per a la preocupació, i en desgranaré alguns: tenim mostres que molts integrants de la generació actual no conceben la llengua com a part intrínseca de la seva identitat. O si no, com us expliqueu que parlin indistintament en català o en castellà i ni s’adonin de quan fan el canvi? No en són ni conscients. No ho tenen integrat ni s’ho qüestionen.
D’altra banda, no n’hem sabut, de defensar el català. Ho hem intentat de manera maldestra, entre tots hem contribuït a una política lingüística que més aviat produeix desafecció, i que de vegades es converteix en una arma llancívola. Amb les persones nouvingudes, els fa l’efecte que no arribaran a saber-ne mai prou, i això els desanima. La llengua és percebuda com a idioma de l’aula, associada a allò que és d’obligat compliment, però que no serveix per a la interacció: la llengua del pati és una altra. Si els nostres metges no entenen que per poder fer un bon servei públic de cara als seus pacients han de ser capaços d’entendre-s’hi, vol dir que hem fracassat rotundament en els arguments. Han de veure que hi ha indefensió per part dels malalts. La trista veritat és que no s’ha gosat obligar quan tocava fer-ho.
Ja deu fer uns quinze anys que vam legislar atrevint-nos a exigir el coneixement suficient de la llengua pròpia al professorat universitari, i recordo com si fos ara les traves que ens hi van posar uns i altres, les reticències i les excuses de tants dirigents públics perquè no arribés a bon port. Fou un procés ben decebedor per a les persones que lluitàvem de bona fe per la causa. Val a dir que al final va poder tirar endavant de la mà d’un president que probablement no s’hauria vist amb cor de superar l’examen de suficiència en llengua catalana. Té el seu mèrit.
Finalment, no podem deixar d’esmentar un fenomen creixent, que als que som més grans ens sorprèn i ens preocupa: sense que existeixi cap mena d’obligació ni coacció es produeix la tria d’una llengua que no és la pròpia per part de molts joves. Encara no ha arribat a la nostra comarca, però potser és qüestió de temps. És una cosa mai vista que nens i nenes demanin a la seva família, catalans de tota la vida, que a partir d’ara comencin a parlar-los en castellà.
Si volem revertir aquesta situació, en primer lloc, hem de ser conscients que les persones han de percebre que el coneixement de la llengua els serà útil. Que no serà en va, que la faran servir i que els ajudarà a fer-se un lloc en la societat on viuen. Recordem, si no, la primera immigració subsahariana que va arribar a Olot sense una llengua comuna com va adaptar el català i com els vam començar a sentir parlar en un garrotxí que enamorava. Això ja és història. Les darreres onades migratòries a la ciutat han comportat un retrocés ben palès en l’ús de la llengua a la ciutat, atès que els que han vingut amb el castellà ja n’han fet prou, i no senten la necessitat d’aprendre res més. No vol dir que no s’apuntin a cursos, però és evident que poden passar sense parlar la nostra llengua, perquè qui més qui menys s’adapta a la situació i els parla en castellà, des d’una educació mal entesa.
En segon lloc, cal fer complir la llei. Sigui el 25% de música en català, les cartes als restaurants, l’atenció al consumidor o les classes a l’institut. Sembla com s’hagués instal·lat arreu una sensació que amb el català tot s’hi val, perquè, al cap i a la fi, les sancions no s’apliquen. No s’obren expedients als professors que incompleixen el que estipula el projecte lingüístic de centre, i si els adolescents reben les classes en castellà, és ben lògic que vagin adoptant aquesta llengua per a la interrelació entre companys.
En tercer lloc, ens cal aprofitar la tecnologia emergent. Un exemple interessant és el projecte Aina, d’intel·ligència artificial i tecnologies del llenguatge, que té per objectiu potenciar el català en el món digital. Fa pocs dies ens en parlava la seva directora en unes jornades a Andorra, i ens va semblar que representava una oportunitat extraordinària per situar la llengua en aquest nou món: assistents de veu, correctors i traductors automàtics, i tants altres recursos que es posen a disposició d’empreses i institucions per garantir una xarxa activa de professionals que adoptin el català per a la seva feina. Existeix una veritable necessitat social en aquest sentit i som a temps d’afrontar-la. Fixeu-vos en la rapidesa amb què ens hem posat a experimentar amb la intel·ligència artificial veient que l’eina més coneguda, el ChatGPT, ja naixia amb la possibilitat d’interactuar-hi en català, quan, en canvi, ens trobem limitats amb molts altres aparells, com ara l’assistent de veu al cotxe.
Finalment, volia fer valdre la importància que al meu entendre cal donar a l’onada de creadors de contingut joveníssims opten per publicar en català i viralitzen el seu producte sovint més enllà de les nostres fronteres, com també de joves cantants amb projectes musicals interessants en la nostra llengua. Hi ha iniciatives recents, com ara les trobades de l’Aferrada a Palma o la Catosfera a Girona, que serveixen per reunir-los i ajudar a visibilitzar la seva feina. Alguns d’aquests creadors han fet el salt a mitjans tradicionals com ara la ràdio o la televisió públiques, cosa que els permet arribar a altres públics i els dona una estabilitat laboral que necessiten.
No puc acabar sense esmentar les admirades noies del perfil @canputades, l’Ona, la Núria i la Joana, que des de fa uns anys difonen el parlar garrotxí a tot arreu, amb gràcia i frescor, i han aconseguit que les grans marques es fixin en elles. En el seu cas, el valor afegit que representen és que incorporen l’accent i el lèxic propi de la Garrotxa, que s’incorpora perfectament a TikTok, i això, n’estic segura, garanteix que el nostre parlar i les nostres expressions encara tenen futur en aquest món digital.