Fa poc, en una actuació, algú del públic —visiblement alcoholitzat— deia a un company: “Va home, més 'JAUJA' aquí!”. "Jauja". Amb jota castellana. Un so que ni tan sols pertany a la nostra fonètica ara resulta que és senyal de modernitat. També, fa no gaire, un ens deia als músics de l’Orquestra del Tura: “Els de la cobla del costat porten més 'JARANA', eh!”. "Jarana". Quin rotllo. De veritat que avorreixo aquestes paraules. En quin moment hem acceptat com a interessant fer servir castellanismes, si ja tenim equivalents en català? L’autoodi un cop més, suposo.
Però no són aspectes sonors o lèxics el que em preocupen, sinó conceptuals. Perquè ja estava bé el que tocàvem. No li feia falta més velocitat. No calia tocar un tema amb més marxa. No calia res. L’Orquestra del Tura és la defensa d’un model festiu molt respectuós i coherent amb el nostre llegat, però xoca amb altres models festius, ja ho sabem. Aprofitaré l’ocasió per parlar d’un concepte que he batejat com la "jaranització", que seria la transició cap a un model cultural que reivindiquen certs consumidors de cultura popular amb, diguem-ne, poc pòsit cultural.
La "jaranització" implica deixar de banda el respecte a un acte, la seva història i el seu context per convertir-lo en una simple excusa per consumir i divertir-se. "Jaranitzar" és entregar-se a un model de consum de masses diametralment oposat a la cultura popular, més proper a l’ambient que voldria un "supporter hooligan" torrat que no pas al d’una festa intergeneracional on prendre consciència de poble. "Jaranitzar" és rebutjar el contingut d’una festa que s’ha anat teixint durant generacions per substituir-lo per un altre més banal, més fàcil de vendre. I qui rep, aquí? Doncs tots. No cal que parli de les tendències del segle XXI i aquesta pressa per petar-se tot el que tingui personalitat pròpia i distinta i no sigui purament superficial. D’entre tots els perjudicats, deixeu-me parlar de la música, així ho lligo amb les anècdotes del principi. Perquè... què vol, qui busca "jarana"? Vol saltar i cantar "lololó", no pas que soni una peça lenta ni cançons tradicionals avorrides. Vol una xaranga amb quatre pitos i un bombo a negres. La "jaranització" deriva en una certa "xaranguització", suposo.
Abans que les xarangues em vulguin penjar pel coll diré que no hi tinc res en contra. És més: les xarangues i les bandes són imprescindibles en la festa del nostre país i, sobretot al sud, un model envejable de formació i cohesió cultural. Però penso precisament en aquestes bandes del sud i no me les imagino canviant el tempo a una marxa mora o substituint el repertori per tocar La potra salvaje. Crec que en una festa com Déu mana tothom té molt clar quin paper juga, des del públic fins als actors principals, i es valora la riquesa d’un repertori musical propi d’una localitat, d’una identitat sonora diversa… Però això no ha sortit espontàniament i segurament hi ha un protocol darrere que ha fet de puntal al model. Tristament, també hi ha moments completament contraris, on la "jaranització" ha portat a fer disbarats de manera completament acrítica per part de qui l’executava i qui ho presenciava. L’exemple més flagrant que he vist aquesta temporada ha estat una cobla —que en realitat no tocava en formació de cobla i algun dia m’agradaria parlar de per què no els podem dir bandes si surten amb saxos i clarinets— que, més que una cobla, volia ser una xaranga i que va decidir que la cirereta a un repertori nefast seria encadenar Alcohol, alcohol amb A por ellos, oé en una cercavila a mitja tarda on la festa va continuar com si res. Jo a casa meva no voldria una festa major on passa això i ningú no reflexiona i avall que fa baixada. Crec que no s’hi val pas tot en nom de la "jarana". Per sort tenim protocols, que ben aplicats han de poder ajudar a indicar a cadascú quin paper ha de jugar i de rebot segur que ens ensenyaran a estimar-nos més.
Per mi, una protocol·lització ben aplicada és la clau per evitar una "jaranització" que faci estralls en el nostre model festiu en poc temps. En una festa hi ha temps per a tot, per descomptat, i la festa per la festa també ha d’existir. Lligat amb això, acabo en clau local. Fa poc en Jordi Puig mencionava en un article com a Olot, progressivament, s’estan configurant diferents seguicis, cadascun amb unes característiques úniques que permeten encaixar diferents públics i sensibilitats. Això va perfectament en sintonia amb la diversitat i riquesa d’entitats de la ciutat, cadascuna amb la seva finalitat i públic objectiu. Però acabo reblant: cada cosa al seu moment. Si les xarangues surten als actes de protocol, han de saber quina actitud mantenir, de la mateixa manera que un geganter tampoc no tindrà la mateixa actitud en un acte de protocol que a la Turinada. I el públic… Bé. Entre tots farem pedagogia, oi?