Temps era temps que hi havia el sa o insà costum de lluita competitiva entre pobles veïns. Mania que s’ha mantingut fins als nostres dies. Rivalitats i comparacions per diferents qüestions entre pobles veïns de més o menys les mateixes característiques: nombre d’habitants, pràctiques, idiosincràsia… És com l’anunci que fa uns anys sortia a la televisió: “Los no sé qué de arriba, contra los no sé qué de abajo”.
Fins fa poc, possiblement la rivalitat i comparativa més encesa entre ciutats veïnes aquí a casa nostra, s'havia de buscar entre Olot i Figueres. La capital de l’Empordà tenia en aquells moments un nombre similar d’habitants i una superfície semblant a la capital de la Garrotxa. Ja no era solament el futbol i altres afers competitius, sinó que hi havia molts altres aspectes idonis per fomentar una rivalitat entre veïns. Comparativament, Girona ja ens era massa gran i la resta de ciutats de les comarques, o bé estaven massa lluny o massa diferents.
Amb l’obertura dels túnels de Bracons, hem descobert un nou veïnatge encara més proper, Osona. Les noves comunicacions viàries han fet descobrir dos nous veïns que anteriorment s’havien tractat molt poc. Si bé no podem comparar Olot amb Vic pel que fa al nombre d’habitants i per altres equipaments que ells disposen i nosaltres no, com per exemple la universitat. Sí que darrerament hi ha moltes comparatives que els pobladors dels dos nuclis han observat de les dues capitals de comarca. A més hi ha un habitual l'intercanvi humà que aquesta proximitat ha propiciat.
Sempre ens atrauen coses dels altres, però tampoc estem disposats al fet que ens critiquin allò nostre. Les comparacions i diferències entre les dues ciutats poden venir de molts àmbits diferents: industrial, comercial, turístic, urbanístic, polític, cultural… Però, pels meus coneixements i el meu interès, intentaré desgranar aquesta comparança en l’òrbita cultural dels dos llocs i més concretament en el camp de l’art. Ja que darrerament a la capital d'Osona s’hi ha donat un fenomen que el fa radicalment diferent de la capital de la Garrotxa.
Sí, ja sé que el món de l’art interessa a molt pocs mortals, però la direcció de NacióGarrotxa, tampoc em diu de què he d'escriure i fins i tot potser hi haurà algú que sentirà curiositat per l’assumpte. A més, fins fa poc, Olot era sobretot coneguda arreu, precisament per la seva tradició artística, la seva història, els seus artistes, la indústria artesanal sorgida arran d’aquest fenomen i fins i tot era coneguda per la gran quantitat de galeries d’art que disposava. Gràcies a aquest prodigi la nostra ciutat disposa d’un important museu i d’una reconeguda escola d’art.
En canvi, Vic, que també disposa d’una escola d’art integrada a la Xarxa Oficial d’Escoles d’Art de Catalunya (igual que la d’Olot), no tenia una tradició en les arts plàstiques tan important com la nostra. Ara, en els darrers anys ha sorgit un fenomen que la converteix en un autèntic focus de creació i difusió artística, tot i que la capital d’Osona culturalment continua sent coneguda en l'àmbit de la música. Per alguna raó és també coneguda com la Liverpool catalana i disposa d’un festival i mercat estratègic MMVV (Mercat de la Música Viva de Vic).
La cosa curiosa d’aquesta proliferació d'espais de creació i difusió de l'art a Vic és que ha sorgit de l’àmbit privat i associatiu. Per posar un exemple, en els darrers anys post-pandemics a la ciutat s’han obert els espais de creació i exposició privats següents: Espai 11, La Tintoreria, L'estrangera i 3-e1 Galeria; tots aquests espais formen part d’un circuit expositiu anomenat Volta-la, tots situats en el nucli antic de la ciutat, sobretot en l’entorn del carrer de la Riera, on també s’hi han instal·lat tallers d’altres creadors en el camp de l’art i l’artesania, i també una nova llibreria. El carrer de la Riera és el 7è Punt d'Interès Artesanal de Catalunya, distinció que atorga la Generalitat a nuclis urbans que destaquen per la proliferació d’activitat artística.
Igual que Olot, també Vic disposa d’un ampli teixit associatiu, algun ja ve de molts anys. En algun d’aquests centres disposen d’espais per activitats culturals, tallers i sales d'exposicions. Per exemple: el Casino de Vic, on es fan exposicions comissariades a partir d’una temàtica. El Temple Romà, gestionada pel Patronat d'Estudis Osonencs. El Col·legi d’Arquitectes de les Comarques Centrals. L'Albergueria i l'església de la Pietat, depenent del Bisbat, però ara reconvertits en espais d’art contemporani.
Pel que fa a les institucions hem de citar la sala d’exposicions de l’antiga biblioteca vigatana, ara transformada en el Centre Cultural Joan Triadú, i la sala d’exposicions temporals del Museu de la Pell, totes dues depenent de l’ajuntament. L’Escola d’Art de Vic també disposa d’una sala d’exposicions. I finalment ACVIC, el Centre d’Arts Contemporànies i que forma part de la Xarxa d’Art Visual de la Generalitat de Catalunya. Xarxa de centres d’arts que l’Ajuntament d’Olot va renunciar a formar part l’any 2012, quan el regidor de cultura d’aquell moment del nostre ajuntament i per motius ideològics va clausurar tota l’àrea de pensament i creació contemporània de la nostra ciutat. Però això és un altre tema que algun dia en parlarem.