Dissabte passat ens vam trobar uns quants del sector del tèxtil en el marc d’una de les parades de la Mostra Internacional d’Audiovisuals d’Artesania. L’objectiu era compartir experiències i intentar crear un espai que fes de pont entre generacions, establint vincles de cara a un futur. Vam poder escoltar quatre ponents, tres amb una llarga trajectòria i un altre amb un gran recorregut per davant, establint un diàleg entre la gran diversitat que hi ha dins del tèxtil, des dels diferents oficis -mecànic, confeccionista, patronista- i les diferents maneres d’arribar a dedicar-se a ell -grans empreses, petits tallers, treball autònom-.
Els que ens hem posat a cosir després de la crisi del 2008 ens hem trobat una mica perduts a l’hora de trobar llocs on acabar de formar-nos després dels estudis reglats, i adquirir així experiència, nodrint-nos de persones amb expertesa. Poder sentir les seves històries en primera persona és realment molt enriquidor i un punt d'ancoratge per continuar fent la nostra feina.
Entre totes les coses que vam estar parlant n’hi ha un parell que es repeteixen constantment: el temps i la falta de reconeixement. Tenir temps per aprendre l’ofici i sobretot per equivocar-se. Moltes d’aquestes veus es podria dir que han nascut dins l’ofici, els hi ve per herència familiar i per context i això fa que aquest aprenentatge hagi començat des de ben menuts i pràcticament sense adonar-se’n. Un temps que els que hem descobert que ens volem dedicar a això de més grans, a partir de la vintena, no tenim i ens corre pressa per guanyar-nos el sou a final de mes. De totes maneres, saber que no anem lents sinó que aquests són els ritmes que comporta aprendre i desenvolupar un ofici és, com a mínim, tranquilitzador.
L’altre és que en el sector del tèxtil, suposo que com en molts d’altres, a vegades hi ha mancat una falta de reconeixement. Tant econòmic, amb sous baixos i condicions laborals dures; com social, ja que com que és una tasca molt femenina i que sovint s’ha relacionat amb les tasques domèstiques sembla que qualsevol les pugui dur a terme sense un bagatge de coneixement i tècnica al darrere.
La implicació també de les escoles en aquest espai, tant des de l’Escola d’Art com de l'Institut la Garrotxa amb els seus Cicles Formatius, que són els creadors del futur, fa que puguem traçar una línia entre generacions que em sembla molt bonica i que permet establir relacions perquè més endavant puguin anar sortint accions que avui dia no sabem ni imaginar.
Crec que el dissabte vam poder-nos escoltar amb tranquil·litat, mirar-nos amb cura i sobretot reconèixer-os. Poder agrair la feina feta als que hi han estat abans, i també perquè no, la que estem fent ara pels que vindran darrere. Espais així, encara que petits, són vitals per mantenir-nos arrelats i connectats. Perquè l’artesania sense la comunitat perd el sentit de ser.