Fa uns mesos que, cada matí, els noticiaris radiofònics donen fe del caos de Rodalies de Barcelona. Retards endèmics, catenàries en flames, robatoris de coure, trens avariats, ascensors i escales automàtiques aturades per falta de manteniment, vaga de maquinistes, fins i tot, un sabotatge. Tot un seguit d’incidències que, com és natural, indignen als passatgers que volen fer una cosa tan usual com anar a treballar o anar a l’escola amb el transport públic.  

Deixeu-me dir, en primer lloc, que em sento totalment solidari amb els afectats pel desori ferroviari, però he de confessar que també els envejo. Tant de bo que a Olot, a la Garrotxa, ens poguéssim queixar perquè el tren no funciona com hauria de fer-ho. Ens podem queixar, o més ben dit, ens hem de queixar perquè el transport públic que hauria de connectar la capital de la comarca amb els pobles veïns i amb les ciutats properes és escàs, car i de qualitat francament millorable; però no ens podem queixar del tren perquè no existeix. Olot no té tren! Diguem-ho ben alt perquè des de Barcelona i la resta del país es creuen que sí, que en tenim de tren. "Què dius? - diuen- però si fins i tot hi ha una cançó del Tren d’Olot, aquella de: surt quan vol i arriba quan pot!"

Doncs no, no n’hi ha des del 1969 que, en un despatx de Madrid, allà on es decidia tot llavors, van decidir que el tren Olot-Girona no era rendible. Tot i que durant els anys 40, quan la ciutat tenia una població de 15000 habitants, agafaven el tren unes 2000 persones de mitjana diària; vint anys més tard el transport públic va perdre el pols amb transport individual, el sis-cents va guanyar la partida al tren i, finalment, hi hem perdut tots plegats.

És ben cert que no podem endevinar el futur, però observant el passat podem valorar si les decisions van ser les més encertades. M’agradaria saber quants diners públics ens hauríem estalviat si en lloc de prioritzar les infraestructures viàries, és a dir, autopistes, autovies, carreteres segregades, túnels, ponts i altres serveis al vehicle privat, s’hagués optat per millorar i ampliar les infraestructures ferroviàries que existien fins als anys 60 del segle passat. No dic que no s’hagués de construir també una xarxa viària de qualitat, era, simplement i senzillament, una qüestió de prioritats.

Avui hi ha una plataforma ciutadana que impulsa el projecte de Tren-Tramvia entre Olot-Banyoles i Girona que, amb projectes similars a altres llocs de Catalunya, promouen una mobilitat més racional i sostenible, han rebut el suport del majoritari del Parlament de Catalunya -en forma de moció- i el pronunciament favorable dels ajuntaments de tots els municipis del seu itinerari, dels Consells Comarcals i d’un munt de particulars que volen per a casa nostra un servei de transport que, de fa temps, és habitual a molts indrets del món.

Però segons allò que podreu llegir en la pàgina de la plataforma del Tren-Tram Olot-Banyoles-Girona, tot i que el projecte forma part dels acords d’investidura del president Salvador Illa, que es van signar l’estiu passat entre el PSC i els Comuns, a finals de novembre el secretari d’Infraestructures de Mobilitat, el gironí Manel Nadal, en una reunió de la FECAV (la patronal del transport amb autobús) afirmava que els projectes de tren-tramvia de la Costa Brava, Olot-Banyoles-Girona, Selva Marítima, Pirineus, Terres de l’Ebre i Berguedà-Bages quedaven descartats.

Doncs ja ho veieu, ara que les decisions no es prenen en un despatx franquista de Madrid, les prioritats continuen sent les mateixes. Jo crec que tot és culpa de la cançó, que tots plegats creuen que Olot té un tren que, com els de Rodalies, surt quan vol i arriba quan pot.