A TikTok començo a trobar publicacions que parlen de conceptes de sociologia moderna com l'hipermodernisme, el neofeudalisme i l'ecoansietat. Conceptes que posen nom a la sensació de viure en una societat accelerada i polaritzada, immersa en una crisi de valors. Entre els meus amics, noto cada cop més una mena d’apatia existencial. No us passa? Com si res del que crèiem fos cert i ens haguéssim quedat sense rumb. Diuen que això sol passar quan hi ha un canvi d'era i les estructures sobre les quals havíem construït el nostre món ja no són fermes.
Davant d’aquest panorama, tinc motius per estar encuriosit, ja que una de les respostes a aquesta inèrcia és voler frenar i tornar a les arrels. Ho hem parlat els darrers mesos quan hem vist com artistes hispanoamericans han accentuat molt més la seva arrel i han abraçat una sonoritat molt més local en els seus últims treballs, reivindicant els gèneres llatins. Ho hem vist també quan artistes afroamericans han fet un gir cap al country i s'ha establert un debat sobre quin col·lectiu n'és el legítim propietari... Així com també ha passat amb el rap i el hip-hop, amb un aparador com és la Super-Bowl per posar el tema damunt la taula.
Si ens n'anem a altres àmbits, també podem notar com en cinema hi ha un ressorgiment de l'interès per explicar històries locals i autèntiques. En moda, es veu un retorn a les fibres naturals i a les tècniques artesanals. En gastronomia, es tornen a valorar els productes de temporada, els ingredients de proximitat i les receptes regionals. És evident que aquestes estratègies tenen equips de màrqueting darrere, però vull pensar que també responen a motius socials i polítics. Deixeu-me creure que torna l'espardenya de veta per consciència col·lectiva i no perquè un model ha cobrat per ensenyar-les a Instagram.
En altres regions de la península ens porten un cert avantatge i fa temps que podem veure en escenaris de grans festivals propostes d'arrel sense complexos com Tanxugueiras, Filhas de Cassandra, Baiuca, Zetak, Huntza, Rodrigo Cuevas o Califato 3/4. Aquí, tot i que són propostes que no tracten l'arrel tradicional catalana de manera exclusiva, podem celebrar Tarta Relena cantant en català al Tiny Desk o la curta però intensa trajectòria de Marala. De grups musicals que poden esdevenir gèrmens de noves propostes per a grans públics en tenim a cabassos i estic segur que pròximament conformaran un gènere que despertarà més interès.
Si també penseu que els festivals abracen la música d'arrel per fer diners, poso un exemple que escapa a aquests interessos i que em meravella: el ressorgiment de les comparses de balls populars, en especial els balls de gitanes. Quina cosa més brutal. Quin plaer veure places plenes de joves ballant. I no és compromís d'un dia, sinó resultat de preparatius i assajos. I com m'enorgulleix que es reivindiqui una festa que no esdevé un pretext per alcoholitzar-se. I com m'ha omplert veure-hi implicada gent que no hauria dit que podia estar interessada en la dansa popular. I que bé trobar influenciadores fent un Get ready with me mentre es posen el mantó de Manila i la faldilla sense complexes. És això. Localisme orgullós.
A Olot, aquesta inèrcia encara no ha arribat amb la mateixa intensitat. Tenim contextos festius i reivindicatius, però potser no acabem de fer el "Boom". Passa com amb els grups de música que deia abans. El germen hi és; falta que s'expandeixi. Aquest any som Capital de la Sardana, però els joves amb prou feines la saben puntejar i no se la faran seva. Tindrem un Combat de Corrandes massiu aquest cap de setmana, però molts garrotxins encara es quedaran mirant-s'ho des de baix i no tornaran a interessar-se per la glosa fins a l'any vinent. Tenim festivals de cultura popular amb bona salut, però que, acceptem-ho, no són per al gran públic. No sé si viurem mai la rauxa d'un esclat cultural com són les gitanes. Potser, som massa conservadors? Potser aquí la necessitat de reafirmació davant la massificació turística, la gentrificació i les onades migratòries encara no és tan urgent? Aquests petits brots em fan pensar que veurem coses interessants aviat. Estic encuriosit. Tot i això, fa poc, en un taller amb joves d'Olot, vaig sentir per primera vegada: "Espero que no vuelvas más con tus danzas catalanas." En tenim de fredes i de calentes. Veurem què passa.
