Poques hores abans que un ésser humà posés per primer cop un peu a la lluna, el tren d’Olot feia el seu darrer viatge, el juliol de 1969. En una oportuna demostració de com estava canviant el món, coincidien aquell estiu un gran pas per a la Humanitat i un error històric per a unes comarques mal comunicades. Des d’aleshores, la possibilitat que la Garrotxa torni a disposar de ferrocarril ha estat un tema de debat intermitent, darrerament revifat per la proposta de tren lleuger entre Olot i Girona passant per Banyoles. Amb motiu de la presentació d’El tren d’Olot desaparegut (Ed. Efadós), d’Adán Perea Cívico, l’alcalde va reivindicar un tren per a la ciutat («no hi podem renunciar», va dir en un acte que va tenir lloc a l’Arxiu Comarcal), però alhora Agustí Arbós va admetre el fet que, per la seva enorme envergadura econòmica, un projecte d’aquesta naturalesa avui difícilment serà prioritari per al país, tenint en compte els deures pendents que hi ha a l’actual xarxa ferroviària. En qualsevol cas, és bo que Arbós ho tingui present, tal com havia manifestat el seu predecessor, Pep Berga, en motiu del cinquantenari del tancament de la línia. No s’avança, però com a mínim la idea no acaba de caure en l’oblit.

Abans que les qüestions tècniques -això cal deixar-ho als que hi entenen-, el gran escull que ha de superar un projecte així és el de la consciència ciutadana: volem un transport col·lectiu alternatiu als vehicles individuals i als busos actuals? Ens convé, des del punt de vista social i ecològic? Penso que sí. El concepte de sostenibilitat, del que la classe política s’omple la boca, quan s’aplica al transport de viatgers i mercaderies, remet sens dubte al buidatge de les carreteres i al foment de la gran alternativa, que és el tren. És un canvi que a bona part d’Europa s’està produint -amb resultats desiguals, és cert- però que al sud dels Pirineus està costant molt més, segurament pel pes i influència que encara tenen aquí els sectors econòmics que avui en sortirien perdent. D’alguna manera o una altra, la societat ha de deixar clar que reclama el canvi, sense aquesta reivindicació, els següents passos no seran possibles.

El llibre esmentat se suma a l’abundant material documental existent sobre el tren d’Olot, en aquest cas, centrat en imatges procedents de diferents fons, algunes de les quals han estat restaurades per a l’edició. En els textos que acompanyen les fotografies, Adán Perea tracta dels inicis i de les dificultats que es van haver de vèncer per fer possible la línia; les obres; les estacions, amb especial atenció a les d’Olot i Girona; esdeveniments rellevants com la visita a la ciutat garrotxina del rei Alfons XIII l’any 1923; els usos que va tenir el carrilet durant la guerra del 1936-39; l’accident o atemptat del Pas del Gegant del 1946; les diferents màquines, primer de vapor i després dièsel, i els vagons que van donar servei... És un recull que satisfà la nostàlgia i alhora ajuda a no oblidar que si Olot ja va tenir tren algun dia en pot tornar a tenir.

D’aquella línia ferroviària en resta una part important del traçat convertit en via verda i, reconvertides per a altres usos, han sobreviscut gairebé totes les estacions i estructures més modestes com ara la caseta del peó de Codella (anomenada erròniament «baixador»). De màquines, se’n conserva una de vapor al museu del tren de Móra la Nova, mentre que els vagons estan dispersos. Sorprenentment, en un restaurant de la Comunitat de Madrid hi ha el vagó restaurant que va fer servir Alfons XIII en aquell viatge esmentat abans. L’amo de l’establiment -un fanàtic dels trens- el va comprar a un preu més que raonable i el va restaurar, em va explicar fa uns anys.

De mantenir viu el record del nostre carrilet se’n cuida sobretot l’associació Amics del Tren Olot-Girona, fundada fa 26 anys. Guarden materials i construeixen de mica en mica la maqueta de tota la línia, que es pot veure al seu local del carrer Terrassa d’Olot. La miniatura s’ha dut a diferents certàmens i ha estat premiada com la millor maqueta europea, segons explica el president de l’entitat, Ignasi Riera, en el pròleg del llibre.