Quan érem joves, viatjar significava literalment desaparèixer del món per uns dies amb la promesa de descobrir nous llocs. Aplegàvem mapes enormes que sovint ens feien perdre per camins que no duien enlloc i acabaven ben rebregats i estripats. Trucàvem a casa un cop per setmana, en cabines on calia fer cua i amb monedes que s'acabaven ràpidament, després de diversos intents infructuosos aconseguíem parlar amb els de casa per dir-los que tot anava bé i que aviat tornaríem. Compràvem postals per a amics i família, havent anotat prèviament les seves adreces amb cura i procuràvem que arribessin abans de la tornada.
Arrossegàvem maletes sense rodes per pensions barates sense ascensor. Per trobar allotjament havíem fet un munt de trucades dies abans. També havíem hagut de ser previsors i anar a canviar moneda al banc. Dúiem tots els diners al damunt, no teníem encara targeta de crèdit.
La guia del país o la ciutat l'havíem comprat en preparar el viatge, i ens havíem estudiat recorreguts, monuments, museus i altres llocs d'interès. Fèiem fotografies amb càmera analògica, i miràvem de no gastar rodets en va, perquè no els regalaven. Trigàvem estona per preparar una foto. A la tornada, no podríem veure les imatges fins al cap de quinze dies. Recordo encara ara l'emoció d'anar-les a buscar per veure com havien quedat, i les ganes amb què ens posàvem a fer l'àlbum final.
Com que sovint necessitàvem ajuda o consell, parlàvem amb la gent local. Ens fèiem entendre com podíem, i arribàvem així a llocs meravellosos que no sortien a les guies. Solíem guardar els tiquets i entrades per tenir-los com a record, i escrivíem una mena de diari de viatge per poder fixar l'experiència. Si anàvem amb més d'un cotxe, quedàvem davant l'ajuntament del poble i per sort sempre ens acabàvem trobant.
Desconnectàvem de les notícies exteriors, com a molt compràvem un dia el diari del lloc. L'autèntica sensació era que el món s'aturava. Ens centràvem en el que vèiem, sentíem o menjàvem. Tot era diferent, i la descoberta era il·lusionant. Els viatges d’abans requerien més preparació, més paciència i més atenció que no pas els d'ara.
Avui, en canvi, viatgem perfectament connectats. Sabem què menjarem abans de tastar-ho, llegim i valorem cent opinions abans de reservar, i compartim les imatges de les vacances mentre encara les vivim. Ens movem accelerats, buscant cobertura, connexió wifi i endoll pel mòbil. Penso que hem perdut part d'aquella il·lusió primigènia, tot i que hem guanyat eficàcia i rapidesa, atès que ens mantenim localitzats en tot moment.
Malgrat tot, hi ha una cosa que no ha canviat, i és el que busquem quan viatgem: coneixement, emoció, descobriment, novetat, canvi. Potser els mitjans han canviat, però la motivació profunda continua sent la mateixa. I això fa que, malgrat les pantalles, els "likes" i els mapes digitals, viatjar continuï sent una experiència transformadora.