No sé si us passa com a mi. Tot i que m'agrada molt llegir i que ara tinc temps per fer-ho, sovint agafo el llibre i llegeixo d'esma, mecànicament. És a dir, el meu pensament no processa allò que està escrit. El cap va per un altre lloc, un altre camí, una altra narració que sembla que l'interessa més que allò del llibre; de manera que quan soc al final de la pàgina i la mà voldria passar a la següent m'adono que no m'he quedat amb res d'allò que he llegit. És com si s'haguessin dissociat les dues accions imprescindibles per llegir, la física, és a dir, passar la vista per sobre les paraules escrites i la psíquica, que consisteix a copsar-ne el seu sentit.
I mentre llegeixo penso: On va ara el cap? Per quin paisatge transiten les idees? De vegades el pensament fa arqueologia, va cap enrere, o cap avall, perquè busca en el passat, i el passat és enrere, no? Tot i que en el sentit estrictament arqueològic hauria de ser cap avall... Bé, el que sembla segur és que el passat no és ni cap amunt ni cap endavant, oi? I enrere és a l'esquerra? No sé si això té alguna connotació política.
Anant enrere, o escarbotant avall cap al passat, penso en quines van ser les meves primeres lectures. Recordo el TBO i En Patufet, i que a casa hi havia tota una col·lecció de novel·les infantils d'en Josep Maria Folch i Torres, il·lustrades per Joan Junceda que avui reposen a la llibreria dels històrics: En Justí Tanseval, Bolava detectiu i les Aventures extraordinàries d'en Massagran. L'aroma catalano-catòlica que desprenien aquestes lectures cristal·litzava a l'estiu amb unes vacances de tot un mes al monestir de Montserrat. El meu record infantil no pot separar tres grans plaers: les tardes de tempesta, la biblioteca pública i en Tintín. Les històries del reporter belga em van obrir tot un món d'aventures apassionants que barrejaven els llamps i els trons reals, que ressonaven estrepitosament a la muntanya, amb els improperis del capità Haddock: "Mil milions de llamps i trons!". Com la magdalena de Proust, encara avui quan entro ea una biblioteca, em revé l'olor de la terra mullada que s'imposa sobre una altra olor que també m'encanta: la de la tinta impresa.
Explico això perquè en el meu cas, i estic segur que per molts dels que esteu llegint aquest article, la lectura és molt més que una activitat intel·lectual i acaba sent una experiència sensorial en el sentit més hedonista. Potser per això acabem llegint d'esma o passem èpoques en què llegim tot allò que ens cau a les mans, ja pot ser l'etiqueta del pot del xampú, el prospecte d'un medicament o l'antologia poètica del vostre autor favorit.
Fa uns dies vaig saber que, a partir d'aquest curs, ja no hi haurà lectures obligatòries de literatura catalana i castellana per a les proves de selectivitat. El titular llegit així esvera, alguns professors diuen que no ho veuen clar i el Departament d'Educació ha aclarit que la lectura continuarà sent obligatòria al Batxillerat, encara que no hi haurà una llista tancada de títols. No soc pedagog i no em veig capaç de polemitzar sobre el tema, però, tot i reconeixent que el procés educatiu comporta la necessària disciplina per generar hàbits com el de la lectura, us puc ben assegurar que mai a la vida una lectura obligada m'ha motivat per llegir, al contrari. Haver de dedicar temps a segons quina lectura me n'ha allunyat definitivament, perquè en aquest cas el plaer de llegir ha estat substituït per l'obligació de demostrar en un examen que efectivament ho he fet.
Penso que hi ha moltes maneres d'incentivar els joves a llegir associant la lectura a experiències gratificants, creatives i utilitàries. Llegir i escriure són, exactament, la mateixa cosa. És a dir, tot allò que podem llegir és perquè algú ho ha escrit i tot allò que escrivim és per a què algú ho llegeixi. És la manera més extraordinària de transmetre el pensament, és pura telepatia sense gaires artificis.
Si sou professors de batxillerat i voleu incitar als vostres alumnes a la lectura demaneu-los que escriguin. Ensenyeu-los que escriure pot ser gratificant i divertit. Convoqueu, per exemple, un concurs d'improperis a l'estil dels del capità Haddock: Saltataulells! Ectoplasma! Ornitorrinc! Espanta-sogres! Palimpsest rebullit! Nyèbit de catracòlica! Ah, i no patiu si els alumnes utilitzen el famós Chat GPT, l'escriptura generativa de la Intel·ligència Artificial. Diuen que en Joaquim Ventalló, per catalanitzar els genials renecs del capità, es va inspirar en les converses dels pescadors de Port de la Selva on estiuejava. És a dir, escriptura generada a partir de la Intel·ligència Natural i Popular.