Porto uns mesos una mica obsessionada amb la mort, suposo que perquè aquesta s'ha presentat de cop i m'ha travessat les entranyes en forma d'avortament espontani. Per aquest motiu, us poso en previ avís que no m'és fàcil escriure això, tot i que ho necessito i m'ho demana el cos. Per això m'agradaria que es pogués rebre amb cura i amor i s'entengués, que si ens trobem pel carrer o per xarxes, no fa falta que em comentis res. Perquè les paraules, a vegades, tot i que benintencionades són feridores i sovint s'agraeix més el silenci i l'escolta. I si ho vols fer, si vols que en parlem, és possible que en aquell moment no pugui o no vulgui sostenir la conversa.
He escrit, refet i esborrat aquestes línies vàries vegades, i crec que si l'agafo d'aquí a unes setmanes, ho tornaré a fer. Perquè estic immersa en aquest procés, que crec que encara estarà a dins meu un temps. Suposo que anirà movent-se endavant i enrere fins que estigui ben integrat en mi.
M'agraden les històries. Com ens narrem és important. Com ens expliquem a nosaltres mateixos el que vivim pot canviar completament l'experiència i les seves conseqüències. O això és el que crec. Així que l'imagino com una petita anarquista que va decidir quan i com marxava, sense demanar permís ni donar explicacions. Posant sobre la taula aquest tema tabú que són els avortaments espontanis, sense maquillatges ni eufemismes.
Sé que li encantaven els festucs, i per això en continuo menjant. I odiava la patata i mongeta, i no me la va perdonar ni un sol cop, sense excepció. Li feia una mandra infinita agafar el bus, matins i vespres, i m'ho feia notar. Això de ser militant del transport públic es veu que no es duu a dins, sinó que s'aprèn. No tinc cap foto seva, però va ser-hi present des del primer fins a l'últim dia, i tinc el seu perfil gravat a la retina, amb la por d'oblidar-la o desdibuixar-la. Quina pena més gran no haver-te pogut acaronar.
A vegades penso que no li havia d'haver parlat tan cruament del que l'esperava, del món que li estàvem deixant. Em dic que ella tampoc ho va veure clar. M'explico que en va quedar fins al capdamunt d'haver-me acompanyat aquells tres mesos a fires i mercats, sense caps de setmana ni gaire descans. Una abolicionista del treball, seguríssim. Això ho ha tret del seu pare.
Així era. Va marxar sense ajuda, autogestionada. De matinada, tranquil·la i paradoxalment, retornant-me una confiança cap al meu cos que mai havia estat capaç de tenir. Que llesta que ets i quan t'agraeixo que ho hàgim pogut fer així.
Des de fa setmanes, molt a poc a poc, estic llegint el llibre de l'Ana Carrasco-Conde, La muerte en común, i m'he subratllat ben fort: "La muerte es generadora de cultura y por tanto conforma la comunidad porque la manera de afrontarla revela en qué estado se encuentran los vínculos entre los miembros de esta". I jo m'he trobat una societat que em redueix i minimitza la meva pèrdua, si és que la veu. Que em vol productiva. Que no em permet estar trista, i molt menys enfadada. Una societat que està vertebrada per un sistema laboral i sanitari i per una administració que és la primera que promou o que reprodueix aquesta cultura.
Amb la lectura del llibre m'he adonat que important és compartir el dol, perquè posar paraules permet donar forma al dolor i poder encarar-lo i anar-lo sanant. Però que difícil és trobar aquests espais col·lectius quan aquestes morts no es veuen i ni tan sols s'anomenen en veu alta. Tot i que hi són, els he pogut trobar i ser-ne partícip. I no sabeu l'agraïment que els hi tinc.
Llegir i escoltar relats d'altres experiències -a casa estem fent un prestatge amb una delicada bibliografia-. Trobar-me amb el grup de suport - gràcies a Bressols Olot -. Anar a teràpia. Participar de jornades en què es parla de la mort i de tot el que l'envolta com les que organitza el col·lectiu Som Provisionals. Espais on respirar, posar paraules i sentir que la comunitat et cuida.
I aquí estic, compartint-te el meu dol. M'és difícil i fins i tot em fa por. Però és el que crec que hauria esperat ella de la seva mare: reconèixer-la i fer-la visible.