Fa anys que no marxo molt lluny de vacances perquè no tinc gaires dies per deixar en pausa el projecte. Això es combina amb alguna excusa a l'hora de triar el destí: conec una artesana d'allà o em ve de gust posar cara a un projecte que vaig seguint des de la distància. Faig vacances artesanes.
Aquesta manera de viatjar la vaig començar fa tres o quatre estius, quan vaig agafar el tren fins a Andalusia, per visitar el taller tèxtil de Guasinei i trepitjar Granada i Sevilla a través de la seva vida artesanal. Més enllà de relacionar les vacances amb el meu ofici i no descansar ni llavors de la recerca -una mica malaltissa- de projectes semblants al meu, hi ha una cosa que tinc bastant coll avall: els diners són un superpoder. Així que quan marxo fora de casa, els intento gastar amb mimu i amb ganes d'assaborir-los al màxim.
Aquests són els dos objectius principals: omplir la panxa amb bon menjar -del territori que estic visitant- i intentar que quan marxi el balanç sigui el més positiu possible pel lloc que deixo. No sé si pot arribar a ser possible. Però hi poso tota la consciència a l'hora de triar on anar o què fer, enfortint les petites iniciatives de cada zona. I si em puc endur una relació bonica i més forta amb algun projecte d'allà, ja són unes vacances immillorables.
A vegades busco més coses del lloc a través de Pam a pam, un mapa on hi ha localitzades iniciatives de consum transformador amb un impacte social positiu: hi trobo des de restaurants fins a comerç al detall o associacions amb activitats.
Si no tinc cap referència d'on quedar-me a dormir, busco a la pàgina web de l'Ajuntament del poble o ciutat. I si he de fer servir els grans buscadors per trobar allotjament, acabo fent la reserva trucant directament a l'hostal o a través de la seva web. Sempre tinc la sensació que els agrada una mica més rebre les reserves així i no mitjançant les grans plataformes. Digue'm perspicaç. Ni de broma em trobaràs en aquests espais on no t'atén una persona sinó que tens un seguit d'instruccions per desxifrar una contrasenya, que et condueix a una mena de mini caixa forta, on hi ha la clau d'una habitació. Les aventures, que siguin amb persones i no amb pantalles, sempre.
Quan he arribat al lloc demano i parlo amb la gent del barri, cosa obvia, però que no sempre fem si portem un mòbil a la butxaca. I també em deixo perdre pels carrerons menys transitats. Pel que jo he pogut viure en primera persona, els petits tallers normalment no tenim prou capacitat econòmica per estar ubicats als carrers més comercials. On es concentren les grans franquícies. Les mateixes que a la resta de ciutats. Així que la singularitat de cada territori, la trobo en els petits comerços, tallers i obradors, que els he de buscar una miqueta més. Sovint estem tan sols a un carrer amunt, un carrer avall, de la dinàmica principal de "passeig". Però ostres tu, com costa a vegades canviar aquests recorreguts!
Si vull anar a visitar algun establiment concret intento avisar-lo abans, que no els enganxi a ells de vacances, o que tinguin feina i no puguin atendre'm -els productors no podem estar sempre de cara el públic-. I anar-hi amb la maleta buida per carregar fort. No hi ha millor record per dur als teus que una bona mostra de productes locals. I allargar les vacances un cop has arribat a casa, amb el formatge, la xocolata o la peça de roba que t'has emportat.
Res innovador, ja veus. Coses que es feien abans que imperés la moda de consumir espais en comptes de relacionar-nos amb el territori que visitem, de manera sana i enriquidora per a les dues bandes. I a més, és més divertit, t'ho asseguro.