M'ha costat horrors parar i començar a escriure. Després de les setmanes intenses de Nadal, de caps de setmana de fires, d'obertures del taller, de quadrar canvis de talla, de produir peces que tenia encarregades... el cap està en mode neteja. I el cos també.
M'ha agafat un no sé què per netejar la casa de dalt a baix, literalment: des dels vidres fins al sifó de la pica. I el mateix al taller. Per ser sincers, també convenia. El no parar de Nadal fa que et centris en dues o tres tasques vitals, i l'endreça del taller -no la part de botiga, sinó la sala de màquines- queda en un segon pla. És com reiniciar el sistema per tornar a començar. Donar-li al cap uns dies de "no pensar" només "fer" de manera automàtica i centrant-te en el fet que la taca de la rajola desaparegui definitivament. No sé si li passa a algú més ni si és normal, però així ha estat.
Això es combina també amb el tancament d'any, avaluar i decidir què fer els mesos que venen. La meva conclusió: equivocar-me cada any una mica menys; entendre que és molt més complicat fer que dissenyar, explicar-te o teoritzar les coses.
Aquesta part també l'estem fent amb el col·lectiu -amb La iera- i fer-ho paral·lelament m'ajuda molt. Agafo hàbits que no tenia i entenc la importància de fer aquest procés. Ara estem avaluant les activitats que hem realitzat i escrivint memòries de tot per poder decidir què fem, millorem, canviem o deixem de fer aquest 2024.
I des de fa un parell d'anys: comptem hores. Les hores que dediquem a tirar endavant una activitat, les hores que es dediquen a les reunions, a escriure mails, a redactar subvencions, al que sigui. Això ens permet valorar la feinada que hi ha darrere de cada acció, no només la part visible. I també decidir on posar els diners. Començar a valorar tasques reproductives i cabdals. A poc a poc. Tornem-hi, perquè fer no és tan fàcil com dir.
Com amb les feines de casa, les hores que es dediquen a fer coses que no es veuen són tant -o més- importants com les que sí. Sostenen el projecte i a més, fan que no travessis l'any saltant d'una cosa a una altra sense sentit. Però gairebé sempre ni es reconeixen ni es valoren.
Tot i ser-ne conscient, tot i treballar-ho en grup i també de forma individual... encara he de fer un esforç enorme a callar la veueta de dins meu que surt recordant-me que no he fet res productiu avui. I això que no he parat. Algú sap quant es tarda a desprogramar-la?
M'ha agafat un no sé què per netejar la casa de dalt a baix, literalment: des dels vidres fins al sifó de la pica. I el mateix al taller. Per ser sincers, també convenia. El no parar de Nadal fa que et centris en dues o tres tasques vitals, i l'endreça del taller -no la part de botiga, sinó la sala de màquines- queda en un segon pla. És com reiniciar el sistema per tornar a començar. Donar-li al cap uns dies de "no pensar" només "fer" de manera automàtica i centrant-te en el fet que la taca de la rajola desaparegui definitivament. No sé si li passa a algú més ni si és normal, però així ha estat.
Això es combina també amb el tancament d'any, avaluar i decidir què fer els mesos que venen. La meva conclusió: equivocar-me cada any una mica menys; entendre que és molt més complicat fer que dissenyar, explicar-te o teoritzar les coses.
Aquesta part també l'estem fent amb el col·lectiu -amb La iera- i fer-ho paral·lelament m'ajuda molt. Agafo hàbits que no tenia i entenc la importància de fer aquest procés. Ara estem avaluant les activitats que hem realitzat i escrivint memòries de tot per poder decidir què fem, millorem, canviem o deixem de fer aquest 2024.
I des de fa un parell d'anys: comptem hores. Les hores que dediquem a tirar endavant una activitat, les hores que es dediquen a les reunions, a escriure mails, a redactar subvencions, al que sigui. Això ens permet valorar la feinada que hi ha darrere de cada acció, no només la part visible. I també decidir on posar els diners. Començar a valorar tasques reproductives i cabdals. A poc a poc. Tornem-hi, perquè fer no és tan fàcil com dir.
Com amb les feines de casa, les hores que es dediquen a fer coses que no es veuen són tant -o més- importants com les que sí. Sostenen el projecte i a més, fan que no travessis l'any saltant d'una cosa a una altra sense sentit. Però gairebé sempre ni es reconeixen ni es valoren.
Tot i ser-ne conscient, tot i treballar-ho en grup i també de forma individual... encara he de fer un esforç enorme a callar la veueta de dins meu que surt recordant-me que no he fet res productiu avui. I això que no he parat. Algú sap quant es tarda a desprogramar-la?