Moltes artesanes dediquem una part del nostre temps a fer classes, tallers o monogràfics. Hi ha una part romàntica de compartir el nostre ofici, de crear espais de trobada, on, a més d’aprendre, s’estableixen relacions molt boniques. Fins i tot hi ha un vessant quasi terapèutic en parar un moment a la setmana per fer coses amb les mans, amb el ritme i la càrrega de treball que portem tots a sobre.
Més enllà de tot això -que per cert, m’encanta ser-ne part- hi ha una cosa que les artesanes no tardem gaire a adonar-nos-en i és que les hores que es dediquen a produir sempre són menys valorades econòmicament que les hores que es dediquen a un servei, en aquest cas compartir el nostre ofici a través de les classes.
Trobar un equilibri entre les dues feines és molt interessant. Poder portar l’experiència del dia a dia del taller a les classes fa que puguis anar millorant-les. A la vegada, el fet de compartir en grup i amb gent ben diferent et serveix per alimentar i ventilar les hores solitàries de feina al taller.
Però els equilibris a vegades són difícils. És llaminer, i molt, tenir uns ingressos més o menys estables a final de mes, i la balança pot decantar-se ràpidament si no t’has posat un topall d’hores per dedicar-hi. I entre preparar les classes i fer-les -que són una bona feinada, no t’ho negaré-, et pots trobar que el temps que dediques a la producció es vagi fent més i més petit. Fins que un dia, sense adonar-te’n, ja no fas res del teu propi projecte.
Entenc -tot i que no comparteixo- que el sistema valori econòmicament millor unes feines que unes altres, i a patacades també he entès que el valor social també és molt diferent. Al taller ja no faig arranjaments, per exemple. Em sembla una feina molt potent i interessant: allargar la vida de les peces que portem, evitar llençar roba en perfecte estat només escurçant-ne la vora dels pantalons. Però ai, això és una cosa que feien les àvies, a casa, gratuïtament. Que car és -comparat amb abans- que et facin una vora de pantalons. I està bé, crec que hauria de continuar essent així, és una cosa que no té preu. I acabo de nou amb les classes: tothom hauria de saber cosir un botó o fer una vora. I que cadascú faci la seva. Que no ens treguin aquesta capacitat per convertir-la en una necessitat que es pot pagar -o en el cas dels arranjaments mal pagar.
Així doncs, les classes també tenen una part política: la capacitat de poder canviar la mirada de la gent. Ja t’asseguro jo que no veuràs mai més una feina cara quan l’has provat de fer tu mateixa. Donar a conèixer una part de la nostra feina, sempre fa que aquesta es valori més. I que quan les alumnes agafin el paper de consumidores i entrin en una botiga mirin amb uns altres ulls com estan fetes les coses, de quina manera, i fins i tot amb quins materials. O directament decideixin fer-se elles mateixes les peces.
És evident que el valor econòmic de la nostra feina és pràcticament impossible que el puguem arribar a canviar dins el sistema capitalista en què vivim. Però el que sí podem, amb les classes, els tallers o els monogràfics és fer que el nostre entorn valori el nostre ofici i agafi una mirada crítica i conscient. I si pot ser, que pel camí, la balança no es desequilibri cap als serveis i puguem continuar treballant sense renunciar als nostres projectes productius.