Estàvem de ruta, direcció a Rouen, l’Aniol, l’Emi i un servidor. Necessitàvem alguna peça que fos interessant per a tancar el festival Lluèrnia. Volíem cremar alguna cosa i volíem que fos gran i també volíem que fos alta. Les llargues hores del camió es van fer curtes tramant la idea. Construiríem un obelisc. Vam aprofitar i vam visitar l’obelisc, vingut de Luxor i ubicat a la mateixa plaça de París a on van tallar al cap als monarques. Havia de fer 26 metres d’altura. Amb un moment ja teníem la complicitat de l’Albert de Fustech, i estàvem més que emocionats! Quin moment tan bonic.
Amb uns mesos, érem tot l’equip de Lluèrnia construint-lo, com si fóssim professionals i anéssim a preu fet, amb un dia el vàrem tenir tot assemblat. Venien els més petits, les parelles i tothom que de bona voluntat ajudava. Quanta energia posada en un objectiu comú i quin moment tan bonic.
La mateixa tarda del festival, i enfilats al capdamunt de la fita, posant fusta i llenya per a la crema, vaig constatar que la cara contenta d’en Jaume Tané no podia radiar més alegria. Estàvem com dos nens petits gaudint del moment, de la tasca estranya de cremar una peça tan alta. La mateixa cara d’alegria de l’Aniol que feia mesos que coordinava aquesta estranya aventura. Allà dalt, a la punta i mirant l’escena vaig ser conscient que això era un moment bonic.
Just acabava de caure l’Obelisc que havíem construït un mes abans i que feia més d’una setmana que s’erigia enmig de la ciutat. Ens vam acostar tot l’equip al costat del foc i s’escapaven llàgrimes d’emoció. No era per l’obelisc, ni tots els muntatges i gestions que feia un any que fèiem, no tenia gaire a veure. Les hores que havíem estat fora de casa, preparant, la paciència i suport de les parelles, fills, pares, sogres, germans, famílies que tramaven silenciosament el festival des de casa... La crema final era només l’indicador que d’alguna manera s’havia acabat l’edició d’enguany, el propòsit s’havia complert. Les abraçades, somriures de complicitat i satisfacció col·lectiva radiaven més que el foc i l’esgotament que imperava el moment. No havíem fet un festival per a nosaltres, sinó per a tothom que se’l volgués fer seu. D’entre el públic va venir la meva filla a fer-me una abraçada. Quin moment tan bonic.
A les dues de la matinada, vaig pujar cap al Cràter del volcà Montsacopa per tal de desmuntar la instal·lació. Era tard i m’esperava l’Àlex Posada. L’escena valia la pena de veure. Tota una instal·lació buida, una atmosfera, un homenatge en forma d’instal·lació etèria que havíem fet per un amic que admirava, per un fotògraf que pintava atmosferes i que inventava núvols, per en Pep Sau.
Just feia poca estona que m’havia enviat un missatge la meva mare comentant el que havia vist per Lluèrnia. Li vaig trucar: mare, et faria gràcia pujar i veure el cràter? Entre que està operada del genoll i la seva edat, no va poder pujar durant el festival. La resposta va ser ràpida: Surto del llit, em poso un abric a sobre el pijama i ja em pots venir a buscar! Vaig deixar el cotxe al costat de les escales. Vam baixar a poc a poc i vaig encendre la música i les màquines de fum. Era una atmosfera màgica, dels paisatges que queden a la retina. Pinzellades surrealistes que, d’una forma anunciada, duren molt pocs instants... Vam travessar el pont, i enmig, entre la boira es formaven clarianes que deixaven veure les estrelles.
No crec que oblidi mai aquesta escena amb la meva mare, el fum, la boira, les estrelles, la humitat, el fred, la música i alhora el silenci. Conscient que els instants són precisament instants perquè no tornen, perquè són efímers... i que els moments, són bonics perquè són compartits.