És dilluns 7 d’octubre. A Can Boquica, seu de l’AOAPIX, la porta està oberta. Són les set de la tarda. A dins hi ha una quinzena de persones reunides. Uns parlen més i altres menys. Tenen fuet i alguna cervesa sobre la taula. La reunió té lloc després d’una jornada laboral i abans d’arribar a casa. Però hi ha un motiu que els fa estar aquell vespre allà: organitzar el Festival Lluèrnia d’Olot.
Falta només un mes per a la celebració del certamen i a partir d’ara les reunions dels dilluns es repetiran amb més freqüència i d’això se n’ocuparà en Salva González: “La meva feina és orquestrar les comissions i també em toca preparar totes les reunions”, diu. Ell és qui s’ocupa de la gerència del festival olotí i, per tant, ha d’estar en contacte amb les principals àrees que té el festival: l’equip tècnic, la direcció artística, la coordinació del voluntariat i els responsables del projecte d’escoles i instituts i els projectes amb les residències. A cada una d’aquestes àrees hi ha un titular i en Salva serà el punt en comú entre tots.
Tots els músics d’aquesta orquestra són voluntaris. Ningú cobra. Tot es fa per voluntat pròpia. “Ho fem per il·lusió. És un festival que només es pot fer des de la il·lusió. És molt gratificant perquè transformem una ciutat, però tot s’ha de fer des de la il·lusió perquè són moltes hores, molta dedicació i molts maldecaps. Tot això, amb la il·lusió es pot superar”, diu la Lola Solanilla, responsable del projecte que cada any Lluèrnia encarrega a les escoles.
Educació
És final de setembre. Un dimecres a la tarda. A l'Escola Cor de Maria ja no hi ha alumnes, és aquell moment en què només volten mestres d’una aula a l’altra. En una sala del centre hi ha una vintena de professors de tota la ciutat per presentar el muntatge que hauran de fer aquest any. La Lola prepara caixes de material, mentre els docents escolten amb atenció una noia amb ulleres que aquest matí ha volat des de Galícia fins a Barcelona per ser avui aquí. És la Núria Prieto, l’artista que ha dissenyat la instal·lació que faran els centres educatius de secundària i que aquest any ocuparà tot el Firalet: “Era l’abril quan em va trucar en Xevi i em va preguntar què faria si pogués treballar amb 1.000 infants”, diu rient. Ella és arquitecta i ja coneixia Lluèrnia abans de la trucada del director artístic del festival olotí. “He vingut des de Corunya per estar aquí. M’encanta. Els professors estan molt receptius”, relata.
L’encàrrec que l’artista gallega fa als professors és construir un llarg inflable. Han de memoritzar tots els passos perquè després ho hauran d’ensenyar als seus alumnes. Alguns comencen a experimentar amb els materials que fa estona que els hi prepara la Lola a un racó de l’aula, altres només miren com ho fa la Núria. La trobada es repetirà amb els alumnes de primària per ensenyar-los el seu muntatge que, en el seu cas, anirà a la plaça Balmes.
“El projecte de les escoles és una aposta des de l’inici del festival. És molt interessant poder oferir una proposta de gran format a partir de la suma dels treballs individuals dels alumnes. Per ells poder formar part d’aquestes instal·lacions i convertir-se en els artistes principals és una experiència i un aprenentatge difícil de treballar dia a dia a l’aula”, assegura Solanilla.
Sense dir res, enmig de professors que estirats a terra tallen teles i dobleguen llençols de paper, apareix l’Aniol. Ell ha estat un dels primers a arribar aquella tarda. És qui ha portat el material que ha ordenat i repartit la Lola als docents i que ara està escampat per tota la sala. “Soc el cap tècnic. Es tracta de vetllar perquè el festival es pugui realitzar amb tots els seu requisits i necessitats tècniques”, diu l’Aniol Coll.
Tècnica
És dimecres 30 d’octubre. Queda només una setmana per al festival. Hi ha boira i plou. Al costat de l'Escola del Morrot es comença a aixecar un obelisc de fusta de 26 metres d’alçada. Serà l’espectacle final del festival i un dels projectes que fins ara només estaven sobre paper o al cap d’algú. L’equip tècnic que dirigeix l'Aniol està format per una desena de persones (electricistes, muntadors, paletes, fusters i una mica de tot). Són les mans que transformen les idees en realitat. I avui ho han fet.
“Has de llegir el que es vol plasmar i mirar de portar-ho amb rigorositat entre els barems de seguretat. Hem vist projectes forassenyats i altres de simples i funcionals. N’hem vist de tots els colors. Cada any em sorprenen més, per bé”, diu l’Aniol. “El festival sempre dona una carta blanca i una mostra de confiança cap als creadors perquè comprem sobre blanc. Pots tenir un disseny, però fins que no tens la instal·lació al carrer no ho saps. En molts casos es demana als artistes que siguin autosuficients, altres compten amb un cop de mà nostre i en altres ha hagut de ser l’organització qui ho munti des de zero perquè veies que no tiraven”, afegeix en Salva.
L’obelisc s’ha pogut aixecar i s’aguanta. La instal·lació ja queda a punt perquè d'aquí a uns dies tanqui el Lluèrnia 2024. Toca marxar cap a alguna de la vintena d’ubicacions que agrupa el festival. Aquesta vegada, la plaça Major, on s’aixeca una altra instal·lació: l’Hort de la Llum, l’única que és per encàrrec de la direcció. “Fem una llar, com una llar de foc. Hi haurà una xemeneia o un element alt que acompanyarà el foc i fum cap al cel”, “Serà un espai de trobada, on la gent que té fred, pot anar-se a escalfar”, diuen en Pau Sarquella i la Carmen Torres, arquitectes de Banyoles que enguany s’ocupen d’un dels muntatges més esperats del festival.
Art
És dissabte 19 d’octubre. Fa bona temperatura. El centre d’Olot està arrebossat de gent passejant per la Fira de Sant Lluc. Mentrestant, però, Lluèrnia es cou a poc a poc. La sala d’actes de l’hospici d’Olot es fa petita per moments. Entra i surt gent, majoritàriament jove. Són tots els artistes i creadors que aquest any faran algun muntatge. “Ens va trucar en Xevi al març. Estàvem a Portugal. Ho sabem fa molt de temps, però no en fa tant que ens hi hem pogut posar a treballar”, admet en Pau. “Estic molt contenta que hagin escollit la meva proposta. La vaig presentar a concurs i me la van acceptar. Com a olotina, estic molt contenta”, diu la Cristina. “Ens van contactar i fer l’encàrrec. Després ens van deixar un marge de temps perquè poguéssim reflexionar i veure l’espai. Vam fer una proposta i els hi vam anar presentant”, diu la Carmen. “És una oportunitat increïble perquè Lluèrnia és un petit laboratori d’experimentació i et dona una oportunitat de replantejar un espai de la ciutat durant dos dies”, afegeix.
Ells són alguns de la vintena d’artistes i creadors que cada any formen part de Lluèrnia. El mes de febrer s’obre una convocatòria on es presenten una seixantena de projectes i només quatre o cinc acaben seleccionats. “Mirem criteris artístics i intentem buscar emplaçaments. Entre tota la comissió fem una primera selecció i després una segona. És la porta d’entrada al festival sense ser convidat o ser una entitat o col·lectiu”, diu el director artístic, Xevi Bayona.
Pràcticament totes les instal·lacions que es poden veure a Lluèrnia són de nova creació, és a dir que no s’han vist en altres festivals, malgrat les necessitats de finançament d’un certamen que també vol ser social: “No és un festival que estigui fet per fer bonic. Hi ha una part social que és importantíssima: ens posem d’acord una societat per fer un projecte comú. Això forma part de l’ADN del repte que té Lluèrnia, és a dir, que hi hagi molta part de la ciutadania implicada”, diu Bayona. I això des d’un primer dia que va ser molt diferent del dia d’avui.
Principis
Si ara parlem de 15 organitzadors, un pressupost de més de 100.000 euros, una vintena de muntatges i 20.000 visitants. El 2011, quan es va encendre Lluèrnia, eren cinc organitzadors, pocs milers d’euros i una desena d’instal·lacions. “La Tena Busquets, directora del Teatre Principal, em va demanar que em pensés alguna cosa per donar-li sortida a una partida de diners”, explica Pep Fargas, director de Lluèrnia durant deu anys fins al 2021. L’objectiu era buscar un festival que agafés el relleu de PNRM, un certamen transgressor d’arts escèniques al carrer que s’havia deixat de fer a la ciutat.
En aquell moment Fargas era director del Pim Pam Pum Foc i no va anar gaire lluny a trobar allò que buscava: “La idea fundacional de Lluèrnia és que el foc i la llum són el punt catàrtic a través del qual tots ens trobem. El foc dona escalfor i un espai de relació i intercanvi de coneixement”, diu qui va ser director del festival olotí fins al 2021. A partir d’aquí, Fargas va trobar la col·laboració de membres del Pim Pam Pum i l’AOAPIX i artistes com l’arquitecte Xevi Bayona. Junts van impulsar la primera edició de Lluèrnia.
Finals
És dilluns 4 de novembre. Ha plogut. Només falten quatre dies perquè tot es posi en marxa i la seu del Pla de Transició al Treball (PTT) es comença a convertir en el punt logístic d’enguany. Gairebé tots els 64 alumnes que té el centre col·laboraran també amb el festival, ja sigui ajudant al muntatge de les instal·lacions, servint caldo o atenent el públic el dia del festival: “Acaba sent un projecte d’aprenentatge i servei. Agafem un esdeveniment i col·laborem per tal que el nostre alumant posi en pràctica tots els aprenentatges que donem a l’aula”, diu Biel Mossoll, professor del PTT.
Des de fa estona hi ha gent reunida en una de les aules del centre logístic explicant als voluntaris com seran els punts informació d’enguany. A l’entrada, caixes i tot de material a punt per ser distribuït. Avui es farà l’última reunió general amb l’organització, després cadascú ja sap el que ha de fer. “Ja estem instal·lats aquí i això es converteix en el punt neuràlgic. Tothom ja va amb walkie-talkie i ens comuniquem per prendre les decisions que calgui. Aquests dies, al punt logístic hi haurà algú des de les vuit del matí fins entrada la matinada. Tot el que havia d’estar planificat, ja ho està”, explica en Salva.
Ha passat volant. No ho sembla i ja ha arribat la setmana de Lluèrnia. El final. Ha estat més de mig any de preparació intensiva i uns mesos més des que l’organització es va començar a reunir el gener per valorar l’edició anterior i començar a pensar en la d’aquest any. Tot en equip.
“Crec que no és difícil organitzar Lluèrnia per l’equip que hi ha. No és difícil perquè també tenim la ciutat de la nostra banda: l’ajuntament, la brigada, la policia i protecció civil col·laboren molt. Sí que és cert que estem fent un festival de grans dimensions amb un pressupost molt ajustat. Els resultats que té el festival, segurament, no corresponen amb la inversió”, diu en Salva. Una distopia que només es pot entendre per l’esforç col·lectiu d'una organització que els dies del certamen arriba a ser de 200 persones.
“La manera de fer i la fórmula de Lluèrnia és fantàstica. És una fórmula col·laborativa i som quinze persones entregades totalment al festival. Ens impliquem tots molt en els muntatges i som constructors del que estem fent. El fuster, ferrer o artesà està molt dissociat de la persona que projecta i aquí estem reivindicant aquesta figura de qui projecta, també construeix”, diu Bayona.
I és que organitzar Lluèrnia és gairebé com fer d’artesà. Modelar les idees, les dificultats, les problemàtiques i transformar-les en una cosa única, efímera, que té alguna cosa especial a dins. “Si no hi hagués voluntaris no seria el mateix perquè és una qüestió d’implicació i voluntat”, diu en Salva. “Organitzar Lluèrnia és un aprenentatge constant”, assegura la Lola. “És una manera de viure”, afegeix en Xevi.
És 8 de novembre. S’ha fet fosc. Lluèrnia ja s’ha encès. El centre d’Olot, l’Eixample Popular, el Morrot i el volcà de Sant Francesc s’han omplert de llums que es mouen. Són persones que van i venen. Totes tenen llum. N'hi ha una que avui no es veu tant, però que ha brillat de valen els últims mesos i que brilla des de fa tretze anys, de nit i de dia. És la llum de Lluèrnia.