Quan camines per la plaça Catalunya o per l'espai que hi ha entre les oficines de la policia i l'Ajuntament d'Olot, les imponents xemeneies que s'hi conserven ens recorden el passat tèxtil de la ciutat, una etapa històrica de gran transcendència econòmica i social (també arquitectònica) que Olot sembla tenir ben oblidada. Oblidada a escala institucional, vull dir, atès que els que ja tenim una edat l'hem viscut i evidentment la recordem. M'atreveixo a assegurar que la majoria de les famílies olotines (al marge de la darrera onada migratòria) tenim algú que ha treballat en una filatura o en una fàbrica de gènere de punt.
Contràriament a la fama, ben merescuda, que s'ha sabut guanyar la imatgeria religiosa, el llegat que suposa el patrimoni etnogràfic de la indústria tèxtil olotina, molt més potent que aquella en termes econòmics, no ha merescut l'atenció de la ciutat... fins ara: per a la primavera de l'any vinent, l'àrea de cultura i educació de l'Ajuntament està preparant un paquet d'activitats sobre el tèxtil olotí que inclourà exposicions, visites guiades a alguns espais d'interès, unes jornades amb experts, etc.
Anys de plenitud i davallada
Des de finals del segle XIX i fins a la dècada de 1970, el tèxtil va ser el sector industrial que va vertebrar l'economia olotina, en especial, durant els anys posteriors a la guerra civil del 1936, quan les nostres fàbriques van aconseguir contractes amb l'exèrcit. Van ser els anys del regenerat, el fil elaborat a partir de la reutilització de retalls o peces senceres de punt, un reciclatge aleshores obligat per la manca de matèries primeres que dècades més tard, quan ja no hi havia aquell dèficit, va reintroduir la marca Privata de Can Monsà, ja no per necessitat sinó com a estratègia de moda.
Durant l'època daurada de les filatures i les fàbriques de gènere de punt, especialment en els anys del franquisme, es van amassar algunes de les fortunes familiars actuals i va tenir feina una part considerable de la població local, sobretot la femenina. L'any 1964, per exemple, quan a Olot hi havia uns 17.500 habitants empadronats, al ram del tèxtil hi constaven 6.445 treballadors (el 62,5% del total d'assalariats), repartits en 178 empreses. Sacrest, Cooperació Fabril, Rossell (Can Mantellines), Valeri, Masllorens, Plana Escubós, Manufactures Olot (Can Joanetes), Rigat Masdeu, Serrat Darné (Can Magnets), Macias, Casadellà, Castañer, Artigas, Parés, Jombi, Ciurana... eren alguns dels principals noms del sector. Aquella Olot ja fa temps que és història. Després, una crisi implacable va fer caure un rere l'altre aquells negocis a la dècada de 1980 i principis de la del 1990. Avui són les càrnies les que dominen l'economia local, mentre que d'empreses tèxtils en resten ben poques, donant feina tan sols al 2,1 % de la població activa (dada referida a tota la comarca, facilitada per l'Observatori pel desenvolupament sostenible de la Garrotxa del 2021).
El llegat
Molts dels edificis d'aquella indústria ja no existeixen o s'han transformat per canviar-ne l'ús. Serveixin d'exemple els de les dues xemeneies abans esmentades: la Cooperació, que ocupava gairebé tota una immensa illa de cases (excepte la secció corresponent a l'antic cinema Ideal) va anar a terra per fer-hi blocs de pisos i la plaça Catalunya, deixant dempeus tan sols la part de les oficines (l'immoble de la farmàcia Cardelús). I pel que fa a Can Joanetes, va anar gairebé tot a terra (la façana i unes quantes estructures es van conservar) per encabir-hi l'ajuntament a partir de 1994.
D'edificis reaprofitats per a altres negocis en trobaríem molts (al carrer Valls Vells n'hi ha tres de contigus, un dels quals havia allotjat el negoci de la meva família). Un dels més coneguts és Can Monsà, al carrer Fontanella, on després d'una remodelació estrenada el 2004, s'hi ofereixen activitats formatives i d'emprenedoria. D'altra banda, al que havia estat la primera seu de la Cooperació Fabril (al costat del pont de Santa Magdalena), l'Ajuntament pensa traslladar-hi els serveis relacionats amb Joventut, un cop abandonada la idea de concentrar-hi els serveis econòmics municipals. Molts d'altres han quedat del tot abandonats i -sospito- no estan en bon estat de conservació. El que sí que resta -m'assegura un antic empresari del ram- és alguna mostra de la maquinària, suposo que corresponent als béns que no es van poder vendre en el moment que les factories van tancar les portes.
El referent dels tallers de sants
El record de la indústria dels sants el tenim ben viu i serveix d'imatge de marca d'Olot, entre altres raons, perquè en el seu moment l'Art Cristià va saber jugar bé les cartes, es va entendre amb l'Ajuntament i una part de la fàbrica es va convertir en l'actual Museu dels Sants. En el tèxtil, en canvi, no em consta que cap empresari ni cap mandatari fes cap pas en aquest sentit, per raons que se m'escapen. I això que el primer alcalde de la represa democràtica, en Joan Sala, era l'amo de Can Monsà.
El fet que l'administració local per fi s'hagi despertat és una bona notícia, sens dubte, sempre que les activitats esmentades siguin només un punt i seguit, a partir del qual es basteixi un projecte amb cara i ulls, tenint de referent l'esmentat Museu dels Sants, salvant totes les distàncies que vulgueu. El que va ser i va suposar per a la ciutat el tèxtil d'Olot es mereix un centre d'interpretació. Mentrestant, es podria tenir el detall de col·locar unes plaques informatives a les xemeneies anònimes que tenim a la via pública, de la Cooperació i de Can Joanetes, que ni això s'ha fet.