Sovint em pregunto: quants veïns i veïnes no han entrat mai al Teatre Municipal d'Olot, a un museu o no han participat de cap activitat cultural de la ciutat? Quins perfils tenen? Ens enduríem alguna sorpresa quan els coneguéssim millor? És cert que ser més sensibles a la cultura no ens converteix automàticament en millors persones, és més, està ple d'il·lustrats amb qui no voldria tenir cap tracte. Però, d'entrada, l'ideal d'una població culta, és a dir, dotada de cultura, és una aspiració ben legítima.
Fa uns dies, aquest diari es feia ressò de les dades del 2023 publicades per l'Ajuntament d'Olot amb relació a l'ús dels equipaments culturals. En la notícia, es presenten algunes dades que fan difícil valorar els resultats i extreure grans conclusions. Les dades d'assistència, per si soles, no diuen massa res, i a vegades ens aboquen a una espiral merament quantitativa que redueix l'èxit a la participació i obvia aspectes més profunds que van més enllà de les quantitats. Potser, el que necessitaríem, és una bona enquesta que ens donés pistes sobre aquestes i altres qüestions... En tot cas, aquesta notícia és una oportunitat per reflexionar al voltant del paper que té la cultura a la ciutat, així com de les institucions i pràctiques culturals que enriqueixen el nostre dia a dia.
Mentre llegia aquesta notícia, em va venir al cap el relat d'Stefan Zweig a El mon d'ahir, en què explica com era la vida cultural de la Viena de la seva joventut, a finals del segle XIX. Zweig descriu amb pèls i senyals una vida cultural intensa que et desperta una certa enveja, en què els teatres i les òperes eren l'epicentre de la vida cultural, i on els cafès eren espais per a la lectura, la premsa, el diàleg sobre tota mena d'aspectes vinculats a la vida cultural de la ciutat, però també a altres fenòmens que afectaven l'Europa de principis de segle. Òbviament, Olot no és Viena, i el segle XXI ha esborrat brutalment l'interès per la cultura i l'educació que impregnava bona part de la societat centreeuropea de principis del segle XX. A més, com tràgicament ens ha demostrat la història, la il·lustració, no només de les classes benestants, tampoc fou cap garantia per al manteniment de la pau i el progrés humà, ans al contrari.
En tot cas, aquest exemple m'ha fet pensar en el pes i el valor que donem, com a ciutat, a la cultura i, per extensió, a l'educació. D'entrada, podem afirmar que Olot és una ciutat amb una vida cultural prou activa, no només pel paper de les institucions locals, sinó per un entramat d'entitats i particulars que promouen una oferta cultural diversa. Tanmateix, l'Olot del 2024 és una ciutat que s'ha transformat radicalment. Només cal passejar-se pels carrers, consultar quatre estadístiques bàsiques, veure el pes que tenen sectors econòmics extremadament precaritzats, saber que maten 3,5 milions de porcs a l'any, etc., per adonar-se d'alguns canvis específics de la nostra ciutat, però extrapolables a altres indrets del país. Si hi afegim canvis estructurals propis de les societats contemporànies del segle XXI, l'abast de la transformació és encara més profund.
En aquest escenari, quin paper ha de jugar la cultura i l'educació en una localitat com Olot? La resposta a aquesta pregunta porta implícitament a un dilema: s'ha de promoure una política cultural de qualitat (per no dir-ne elitista) o mainstream (entenent, per mainstream, com de menor qualitat, però que arriba a les masses)? La resposta a aquesta pregunta és, a parer meu, senzilla: ha de combinar les dues opcions. És imprescindible que la ciutat ofereixi propostes més arriscades, atrevides, al marge de l'oferta comercial. En aquesta aposta, tanmateix, la política cultural ha d'acompanyar als neòfits, i ha d'exercir una funció educativa, despertant l'interès del gran públic per allò que, a priori, no li crida l'atenció, però que la mà esquerra dels "mestres" pot ajudar a desvetllar. Però també és necessària una oferta que arribi al gran públic, sense que això signifiqui, necessàriament, oferir productes culturals allunyats d'uns mínims de qualitat. La cultura, des d'aquest vessant, esdevé un instrument idoni per a la dinamització social i comunitària, així com una eina de cohesió social (i territorial).
Olot acumula una llarga experiència en la política local cultural i educativa. En ambdós casos crec que no és exagerat afirmar que són dos referents en el conjunt del país. Des de fa pocs anys, a més, les àrees d'Educació i Cultura van agafats de la mà. En aquests moments, s'està treballant en un Pla de Cultura i Educació que hauria de fixar objectius clars en aquests i altres aspectes.
Olot necessita contrapesos. L'excessiu protagonisme que han adquirit els relats economicistes, ocupacionals i productius han deixat de banda la importància de la cultura i l'educació com a polítiques claus per a transformar la societat. En una societat en què cada vegada més tot ens porta a pensar menys, a quedar-nos estabornits davant de múltiples pantalles i a relacionar-nos menys amb els altres, necessitem que la cultura i l'educació siguin els veritables factors d'identitat de la vida comunitària. Perquè tot això sigui possible cal estratègia i recursos econòmics, així com solucions innovadores que acostin la cultura a les persones, sense esperar, passivament, que les persones s'acostin a la cultura.
Ciceró afirmava que, per ser feliços, només necessitem un jardí i una biblioteca. Entre la febre constructora que es carrega el mínim espai verd que encara sobreviu, i un model socioeconòmic que només ens vol treballadors i consumidors, la cultura i l'educació han de ser el far que posi llum a aquest pou tan profund on malauradament sembla que ens aboquem.