Com que aquest estiu vaig assistir als Jocs Olímpics de París he optat per escriure una breu crònica crítica per reiniciar les meves col·laboracions a Nació Garrotxa i que introduiré en el meu nou assaig Els conspiradors del canvi climàtic (Lapislàtzuli Editorial).
Els Jocs van esdevenir un exemple d'ecoblanqueig de les institucions i empreses energètiques i digitals, una aliança que s'ha anat definint en els darrers anys i que tindrà greus conseqüències per consolidar la transició a les energies del sol. Van ser presentats oficialment com uns Jocs "ecològics", tot i que no es van dur a terme canvis estructurals a favor de mitigar el canvi climàtic; ni en les instal·lacions, ni en els mitjans de transport ni descontaminant el riu Sena i no es van augmentar zones verdes com s'havia promès. Vam tenir l'ocasió de viure aquell esdeveniment de prop per confirmar-ho.
Se'ns va fer difícil gaudir "in situ" d'aquells grans actes esportius a l'Estadi de France, als jardins del Palau de Versalles o a la Torre Eiffel mentre continuava la guerra d'Ucraïna i la ignomínia del genocidi de Gaza. Resultava inversemblant viure l'efervescència popular mentre continuaven caient bombes contra els palestins. La transició energètica no es podrà fer mai amb justícia social mentre existeixin guerres terribles com aquestes. La "pax olímpica", una il·lusió de fraternitat entre pobles i cultures entorn de l'esport, va ser un miratge, un "parèntesi encantat", durant els quinze dies que van durar els Jocs. En l'antiga Grècia suposava que cada quatre anys hi hagués una treva de pau entre els Estats que solien estar sempre en guerra. A partir dels Jocs moderns no s'exigeix per celebrar-los la suspensió dels conflictes bèl·lics que pateixi en aquell moment el planeta. Recordem, per exemple, els de Mèxic el 1968 (un any marcat pels assassinats de Martin Luther King i Robert F. Kennedy). Deu dies abans de la seva inauguració es produïa la massacre d'estudiants en el barri de Tlatelolco. Tot i aquella barbàrie es va competir per l'or, la plata i el coure.
Des que el baró Pierre de Coubertin va fundar el Comitè Olímpic Internacional (COI) el 1894, els Jocs han patit una progressiva comercialització i un creixent patrocini empresarial. Sota el lideratge de Joan Antoni Samaranch es van orientar cap a uns patrocinadors que vinculen els seus productes amb la marca olímpica. El COI és un organisme privat, altament conservador, amb un passat de racisme i de discriminació. Avui ha esdevingut una plataforma al servei de multinacionals que blanquegen la seva imatge (Coca-Cola, Airbnb, Samsung, Panasonic, Toyota, Visa -a les botiges del COI no es podien adquirir objectes amb una targeta que no fos Visa- Alibaba, Deloitte, entre altres) junt amb la publicitat que fan els esportistes premiats més mediàtics de Nike, Adidas, Puma o Swarovski.
Orange, l'operador únic i oficial dels Jocs, va introduir la tecnologia 5G amb tota la seva potència generant un colossal consum energètic. És un primer pas de cara als Jocs de Los Angeles del 2028, en els quals s'incrementaran encara més els patrocinis i blanqueig d'imatge amb el suport afegit de la indústria de Hollywood.
Tot i ser considerats pel president Emmanuel Macron i l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, els Jocs "més ecològics de la història", la realitat és que són els que més han consentit l'ecoblanqueig. Sorprenentment, ni en els continguts de la cerimònia d'inauguració ni en els de la cloenda es va fer esment de la crisi climàtica ni es va parlar de com l'esport pot ajudar a millorar la nostra relació amb l'entorn.
Els productes oficials del COI, especialment les samarretes i les gorres, portaven l'etiqueta de cotó orgànic procedent de l'agricultura ecològica amb l'objectiu, es deia, de "reduir l'ús de fertilitzants i pesticides químics". Cap etiqueta verda reconeguda per la UE ho certificava. Tampoc s'esmentaven el país on s'havien fabricat (probablement del sud-est asiàtic) ni les condicions de treball.
L'obsessió de les autoritats i de les companyies d'aigües era demostrar que amb la tecnologia més avançada i una inversió de 1.400 milions d'euros els parisencs es podrien banyar al Sena. El repte i les promeses institucionals eren tan contundents que per no decebre es van autoritzar les proves de triatló tot i que les matèries fecals ("escherichia coli" i enterococs intestinals) estaven per sobre dels llindars de tolerància. Els atletes es van queixar, però, finalment, per no perdre l'opció a medalla van acceptar nadar en aigües contaminades. Unes setmanes abans dels Jocs el diari Le Monde va publicar l'existència en l'aigua potable de París d'alts nivells de compostos polifluoralquílics i perfluoralquílics (PFAS), agents químics sintètics i persistents en la xarxa i pels que tant Suez Environnement com Eau de Paris (EDP) no hi han trobat encara solució per neutralitzar els seus efectes.
Un altre repte que no es va acabar de complir, tot i la publicitat institucional, va ser la creació de noves i grans zones verdes. Es van plantar 63.000 arbres dels 170.000 que s'havien promès. Un dels fets positius va ser la prohibició d'accedir amb cotxe a molts espais emblemàtics i històrics on se celebraven proves olímpiques que va permetre que la bicicleta fos una bona i saludable alternativa de mobilitat durant els Jocs. Cada vespre una multitud aclamava la pujada fins a 60 metres del peveter, un globus d'heli (inspirat amb els germans Montgolfier, pioners del globus aerostàtic) amb una base formada per un anell de llum que simbolitzava la llibertat, la igualtat i la fraternitat, un patrocini de la companyia Electricité de France (EDF). Durant els Jocs els principals diaris francesos van publicar anuncis de pàgina d'EDF amb la imatge icònica del globus amb aquests missatges: "Tot elèctric"; "Un món elèctric" i "L'energia que tot ho canvia".
La flama olímpica que evoca la llegenda de Prometeu, que roba el foc a Zeus per lliurar-lo als mortals, es va manipular al servei del negoci atòmic (EDF projecta construir sis nous reactors EPR de tercera generació en els pròxims vint anys); una energia centralitzadora, perillosa i cara, considerada pel govern Macron com una alternativa verda i descarbonitzada.
La gran paradoxa dels Jocs Olímpics i Paralímpics va ser que les institucions franceses, que van finançar els esdeveniments amb centenars de milions d'euros públics, no varen aconseguir evitar l'ecoblanqueig i el malbaratament energètic de les grans empreses patrocinadores. Fora del gran espectacle olímpic, però, hi ha vida. Existeixen estructures esportives de base i arrelades a la vida local i comarcal com el modest Club Patinatge Artístic Olot, campió del món per quinzena vegada, situat a l'olimp d'aquesta disciplina. No m'agradaria veure'l patrocinat per empreses que tinguin una greu petjada ecològica en el seu cicle productiu: malbaratament del consum d'aigua, deficient reciclatge dels residus, emissions de diòxid de carboni i de metà, producció de microplàstics o sobreexplotació d'aqüífers. A una ètica esportiva com la del CPA d'Olot li correspon el suport d'una ètica empresarial que comparteixi l'èxit.