Fa uns vint anys l'Ajuntament va impulsar el programa "Olot de Colors", que pretenia acostar a la ciutat el coneixement de les diferents cultures que hi conviuen, crear un espai de trobada entre la gent autòctona i la gent que ha vingut de fora i dinamitzar la vida social al nucli antic. Preveia jornades interculturals amb xerrades temàtiques a càrrec de persones immigrants, amb diferents mostres gastronòmiques, cinema i música. No sé què n'ha quedat, de tot allò, però nom del programa em va quedar gravat i ara em serveix de títol per l'article.
Ara fa uns mesos vaig fer una piulada que em va costar que em titllessin de tot, pel fet que constatava que coexistien dos mons a Olot, representats en la gent que comprava a dalt de la Plaça Mercat, amb producte fresc i de proximitat, i la que comprava a baix, al supermercat. I destacava el que per a mi era més important: que no interaccionaven entre ells. Molts no ho van voler entendre, i van denunciar que era una piulada classista, quan justament la pretensió era la contrària, la de visibilitzar una realitat que massa sovint ens passa per alt, en la comoditat de la nostra bombolla. La de la gent "d'Olot de tota la vida" que pràcticament no tenim relació amb la gent que ha arribat procedent d'altres cultures.
Hi dues ciutats. La que compra a dalt de la Plaça Mercat (el millor producte fresc en carn, peix, fruita i verdura) i la que compra a baix (Mercadona). Dos mons que no interactuen.
— Meius Ferrés (@mferres) August 24, 2024
El meu fill un dia em va preguntar quants amics o amigues tenia que fossin d'altres cultures, i només en vaig trobar una, la Laila. Ell ho deia perquè les noves generacions ja han crescut en la barreja multicultural, a l'escola, al futbol i als bars de nit. Tot fa suposar que això els hauria d'haver immunitzat contra alguns dels prejudicis de la meva generació, però això encara està per veure.
Els darrers temps, amb l'arribada massiva d'immigrants per treballar a les indústries d'aquí s'ha instal·lat a la nostra ciutat un clima ben preocupant: hi ha una sensació creixent d'increment de la inseguretat, barris sencers que s'organitzen per avisar-se per si els entren a casa, denúncies d'ocupes en espais cèntrics, baralles al bell mig de la Plaça Major... Val a dir que les xarxes socials han contribuït de manera notable a escampar aquesta impressió de perill, que en molts casos no es correspon del tot amb la realitat. Però sí que cal afrontar aquest fenomen des de tots els punts de vista, i parlar-ne públicament més enllà de les converses de cafè. L'arribada de tanta gent en poc temps ha comportat que les escoles haguessin de preveure l'anomenada matrícula viva, que permet que a mig curs es puguin incorporar alumnes, nens i nenes que no coneixen la llengua, amb realitats ben diverses. L'esforç que s'està fent des de les institucions en aquest sentit bé s'ha de posar en valor.
D'altra banda, constatem que al nucli antic, s'han acabat dibuixant dues zones ben diferenciades, separades per la Plaça Major. La gent que surt el cap de setmana a fer el volt arriba fins al capdamunt del Firal, però giren cua quan arriben al territori "inhòspit". Canvien el paisatge humà, el tipus de botigues, els establiments de menjar, les llengües que s'hi senten. Quan seguíem la cercavila de les Festes del Tura, en arribar als carrers de la vora de l'església sortien a veure la faràndula amb una indiferència que contrastava l'entusiasme de grans i petits que formaven el seguici. Val a dir que tampoc no veiem gaires criatures d'altres procedències al Ball de Gegants, Cabeçuts i Cavallets. La fal·lera per la faràndula no ha arribat a l'altre Olot, i és ben comprensible.
És evident que cal establir ponts de trobada, o com a mínim, de coneixement i reconeixement mutu, i voldria esmentar dues iniciatives en aquest sentit.
Recordo, ja fa uns quants anys, que l'enyorat Xavier Ruscalleda va muntar una trobada a l'Orfeó amb persones representants de diferents col·lectius: senegalesos, gambians, marroquins, per tal de connectar-hi i per afavorir que parlessin entre ells. En el diàleg va anar aflorant la diversitat de tradicions i costums provinents del seu país que aquí poden ser mal vistos o fins i tot molestos pels veïns, i es va constatar que quan una persona nouvinguda infringeix la llei, afecta de manera negativa tot el col·lectiu. Com tantes iniciatives d'en Rusca, va ser tot un encert, perquè va servir perquè fossin conscients de la repercussió que poden tenir els seus actes en la població autòctona. I vam poder sentir-los de primera mà, i ells a nosaltres. No sé si en el context actual gosaríem muntar-ho de la mateixa manera, segurament no tenim la valentia ni l'empenta d'algú com en Xavier Ruscalleda.
Una altra iniciativa va sorgir aquest estiu, de la mà del Consorci d'Acció Social de la Garrotxa. Em van convidar a participar en una trobada per parlar d'envelliment on també hi havia homes i dones indis, senegambians i marroquins. Es va aconseguir un diàleg obert per parlar de soledat, de precarietat, de models familiars que no afavoreixen la cura de les persones grans. Aquí les persones d'altres orígens ens van explicar com es cuidaven entre ells, i com procuraven que els vells, tinguessin o no família aquí, estiguessin ben atesos. Algun es va mostrar escandalitzat de les realitats que s'explicaven. Ens els vam escoltar amb el convenciment que tothom pot aprendre de tothom, conscients que el model occidental té moltes mancances.
A Olot tenim altres mons i no els coneixem prou. Hi ha qui diu que els pateix, qui confessa que els tem o qui se'ls mira de reüll, però segur que si sorgissin més iniciatives d'interconnexió i de coneixement mutu, hi guanyaríem tots. Perquè l'Olot de tota la vida i l'Olot de colors s'acabaran trobant, és inevitable i és necessari.