Com a societat occidental no hem sabut donar cap valor en l'enteniment i la importància del buit en l'articulació del món. A vegades aquest afany d'omplir-ho tot ens ha portat problemes que encara arrosseguem. A Olot també, i m'explicaré.
Un dels arquetips en l'arquitectura occidental és el Partenó d'Atenes, una fita en el paisatge, una construcció al capdamunt d'un turó, un ple que fa de fita, que articula un paisatge, marca un centre que significa un lloc, una cultura, podríem fins i tot concloure resumidament i amb prudència que aquesta construcció pot exemplificar el pensament occidental. A orient, en canvi, podríem considerar el temple japonès com a arquetip, el recinte al voltant del qual s'implanta l'edifici. És tan important el ple com el buit, però el més important és que possiblement el buit és el centre de l'escena i precisament sense aquest buit deixaria de tenir sentit. Aquí el ple no és central, està desplaçat a un costat i sobretot, depèn del buit. Podríem parlar de l'ego, de la sensibilitat, de la incapacitat que tenim al silenci, a la necessitat d'omplir, de significar... Aquí podria dilatar molt més els exemples, i podríem trobar totes les contradiccions i les seves complexitats pertinents, podríem també fixar-nos des de la cultura occidental amb les cases pompeianes arribant a la seva herència, amb els claustres dels monestirs, etc. Hi ha un plànol indispensable per entendre la importància del buit, i el fa Giambattista Nolli al 1748. Però això ja es mereix un altre article...
En tot cas el buit articula la vida, en termes de forma, d'ús, de cultura... El buit articula les ciutats i el territori, deixa respirar, és higiene. Faré una petita anàlisi, per desvetllar alguns exemples i sobretot per invitar a reflexionar en aquest concepte:
Un dels buits curiosos que hem omplert a Olot és el de la Plaça Mercat. Com el seu nom indica, primerament era una plaça, un buit urbà a on la societat podia fer-ne ús i es convertia eventualment en un mercat. Aquest buit s'omple el 1937-38 amb un edifici racionalista projectat per Bartomeu Agustí i Vergés. Des de llavors hem sigut incapaços de tornar a buidar aquest ple. En una societat clarament de pensament occidental, el discurs d'una plaça mercat nova no es podia entendre amb el buit, necessitàvem el ple.
Un altre ple el trobem just al costat, amb l'edifici de l'Hotel Montsacopa projectat per Joan Aubert i Camps. Aquí vaig ser conscient de l'oportunitat que havia perdut la ciutat amb la construcció d'aquest edifici amb l'observació que va fer el desaparegut Manuel de Solà Morales, i és que aquest edifici es va col·locar just a l'entrega de la carretera de Santa Pau amb Olot, tangent a l'Edifici de l'Hospici, omplint aquest buit que formaven els terrenys juntament amb la plaça mercat. Vàrem deixar perdre un dels buits que segurament articularien millor el centre avui.
El buit del Firal i Firalet és un buit urbà necessari que segurament per l'ús de mercat hem conservat. Aquí l'ús és temporal, o dit diferent, la major part del temps és buit menys els dilluns que hi ha mercat. Un espai extens necessari per a fer fira, com el mateix nom indica, que ha dilatat la massa del centre a ponent.
Tenim un altre buit important, malauradament els antecedents ens diuen que tampoc sabem ni sabrem gestionar. És el cas de l'estació de tren d'Olot. Aquests terrenys que un cop desaparegudes les vies passen a formar part d'un llistat de buits d'oportunitat. Aquestes oportunitats personalment em fan pànic, bàsicament per la incapacitat que tenim com a societat, i conseqüentment i per extensió incapacitat política d'entendre la importància dels buits. Ja fa uns anys li van construir un pavelló firal, un espai cobert per fer-hi alguna cosa. Un error inconscient d'algú que té l'afany d'omplir. Pitjors són els barracons, que a part de desvirtuar l'antic edifici de l'estació, ens donen la benvinguda, i malauradament ens delata, d'una forma molt poc agraciada, quan arribem a la capital dels volcans pel carril bici.
Tampoc hem sabut entendre el buit que teníem al puig del Roser. Quina llàstima de projecte i quina llàstima un cop més la poca visió de projecte de ciutat. Vam aconseguir convertir una plaça en un edifici, i per a més inri, si no en teníem prou de la idea, vam omplir l'edifici no amb un programa sinó amb dos. Fent un arxiu, i fent una sala que pel meu entendre és un despropòsit. Ho volíem tot i no hem fet res bé.
Però el buit, o els buits que m'agradaria remarcar estan en el centre de la ciutat. Penso que la insalubritat del centre d'Olot es deu precisament per obviar el buit en el moment de la seva concepció. Poso l'escenari en antecedenta; un eixample medieval del s. XV organitza un conjunt de cases, amb carrers estrets, escletxes urbanes, això sí, molt ben ordenades i amb alguna plaça, algun buit, que permet dilatar aquests carrers i fer-hi vida col·lectiva com a societat.
Sense anar massa lluny, i perquè ens serveixi la comparació, el centre de Girona s'organitza d'una forma similar, amb un cardús coincident amb l'actual carrer de la Força, la massa pètria de la ciutat és determinada per escletxes (els carrers estrets) generalment perpendiculars en aquest carrer i amb escales, buits, com el de la plaça de la catedral, l'antiga escola dels Maristes o els terrenys més alts i desprotegits al costat de la muralla... i, a diferència d'Olot, a Girona van fer forats. La Girona pètria funciona perquè té escletxes, buits i forats, i el centre de la ciutat d'Olot no funciona perquè només té escletxes i buits.
Els forats de Girona són els patis d'illa, les entrades de ventilació, la garantia de l'arribada del sol. El call jueu de Girona, possiblement per la necessitat de protegir-se, és introvertit. Les cases es tanquen de portes enfora i s'obren als patis. A Olot no. Les cases no tenen darreres, no hi ha ventilació creuada ni arribada de llum. Aquí ens vam deixar de projectar forats. Hem intentat solucionar el problema sense obtenir gaire bons resultats. Fa anys es va intentar augmentar els buits fent placetes, com la de Campdenmàs, la Pia Almoina o el passeig de la muralla. Aquestes actuacions només incrementaven els buits grans, els que com a societat necessitem per a trobar-nos, per a relacionar-nos, però no solucionaven el problema d'arrel. No solucionaven la manca dels forats que són els que ens permeten viure, ens permeten l'entrada d'aire, de llum i ens garanteixen la higiene.
Fa alguns anys que s'actua a les places, es volen fer més belles, i això sempre és agraït. Tenim oportunitats en les cantonades, en fer travesseres més amples, però una altra vegada no es va a l'arrel del problema, en garantir unes bones condicions de l'habitatge, en fer arribar el sol i la llum a la llar. Cal dir també que actuar en habitatges que no són públics no és cosa fàcil i és una empresa costosa i llarga. Malauradament, quan es va pensar, no sabíem, o no volíem saber la importància del buit, i així a Olot ens vam deixar de fer forats.
Ens podem escarrassar inventant places noves, o arreglant i pintant placetes, fent estratègia amb les oportunitats dels edificis amb cantonada, o fent passatges urbans més verds i més amples. Així només aconseguirem fer un centre més atractiu per als que no hi vivim. Mentre no aconseguim posar forats, petits buits domèstics que permetin l'arribada del sol, la ventilació i el verd, les condicions de vida del centre no seran prou atractives perquè algun lector d'aquest article decidim anar a viure al centre.
Obviem que el que necessitem per viure és el silenci, el buit, la relació coherent d'allò construït i del que hem deixat de construir. Ens hem passat "tres pobles" omplint els centres de les ciutats, els hem intentat buidar, i per això ja hem hipotecat els eixamples, hem omplert els terrenys del voltant del centre i fins i tot de les noves urbanitzacions. Només hem sabut omplir i no hem donat valor al no fer, al silenci, a l'aire. Necessitem, igual que en les teories de Gestalt de fons forma, deixar de mirar el ple, d'especular amb el ple, de fer política amb el ple, i donar la importància que el buit té.
Un dels arquetips en l'arquitectura occidental és el Partenó d'Atenes, una fita en el paisatge, una construcció al capdamunt d'un turó, un ple que fa de fita, que articula un paisatge, marca un centre que significa un lloc, una cultura, podríem fins i tot concloure resumidament i amb prudència que aquesta construcció pot exemplificar el pensament occidental. A orient, en canvi, podríem considerar el temple japonès com a arquetip, el recinte al voltant del qual s'implanta l'edifici. És tan important el ple com el buit, però el més important és que possiblement el buit és el centre de l'escena i precisament sense aquest buit deixaria de tenir sentit. Aquí el ple no és central, està desplaçat a un costat i sobretot, depèn del buit. Podríem parlar de l'ego, de la sensibilitat, de la incapacitat que tenim al silenci, a la necessitat d'omplir, de significar... Aquí podria dilatar molt més els exemples, i podríem trobar totes les contradiccions i les seves complexitats pertinents, podríem també fixar-nos des de la cultura occidental amb les cases pompeianes arribant a la seva herència, amb els claustres dels monestirs, etc. Hi ha un plànol indispensable per entendre la importància del buit, i el fa Giambattista Nolli al 1748. Però això ja es mereix un altre article...
En tot cas el buit articula la vida, en termes de forma, d'ús, de cultura... El buit articula les ciutats i el territori, deixa respirar, és higiene. Faré una petita anàlisi, per desvetllar alguns exemples i sobretot per invitar a reflexionar en aquest concepte:
Un dels buits curiosos que hem omplert a Olot és el de la Plaça Mercat. Com el seu nom indica, primerament era una plaça, un buit urbà a on la societat podia fer-ne ús i es convertia eventualment en un mercat. Aquest buit s'omple el 1937-38 amb un edifici racionalista projectat per Bartomeu Agustí i Vergés. Des de llavors hem sigut incapaços de tornar a buidar aquest ple. En una societat clarament de pensament occidental, el discurs d'una plaça mercat nova no es podia entendre amb el buit, necessitàvem el ple.
Un altre ple el trobem just al costat, amb l'edifici de l'Hotel Montsacopa projectat per Joan Aubert i Camps. Aquí vaig ser conscient de l'oportunitat que havia perdut la ciutat amb la construcció d'aquest edifici amb l'observació que va fer el desaparegut Manuel de Solà Morales, i és que aquest edifici es va col·locar just a l'entrega de la carretera de Santa Pau amb Olot, tangent a l'Edifici de l'Hospici, omplint aquest buit que formaven els terrenys juntament amb la plaça mercat. Vàrem deixar perdre un dels buits que segurament articularien millor el centre avui.
El buit del Firal i Firalet és un buit urbà necessari que segurament per l'ús de mercat hem conservat. Aquí l'ús és temporal, o dit diferent, la major part del temps és buit menys els dilluns que hi ha mercat. Un espai extens necessari per a fer fira, com el mateix nom indica, que ha dilatat la massa del centre a ponent.
Tenim un altre buit important, malauradament els antecedents ens diuen que tampoc sabem ni sabrem gestionar. És el cas de l'estació de tren d'Olot. Aquests terrenys que un cop desaparegudes les vies passen a formar part d'un llistat de buits d'oportunitat. Aquestes oportunitats personalment em fan pànic, bàsicament per la incapacitat que tenim com a societat, i conseqüentment i per extensió incapacitat política d'entendre la importància dels buits. Ja fa uns anys li van construir un pavelló firal, un espai cobert per fer-hi alguna cosa. Un error inconscient d'algú que té l'afany d'omplir. Pitjors són els barracons, que a part de desvirtuar l'antic edifici de l'estació, ens donen la benvinguda, i malauradament ens delata, d'una forma molt poc agraciada, quan arribem a la capital dels volcans pel carril bici.
Tampoc hem sabut entendre el buit que teníem al puig del Roser. Quina llàstima de projecte i quina llàstima un cop més la poca visió de projecte de ciutat. Vam aconseguir convertir una plaça en un edifici, i per a més inri, si no en teníem prou de la idea, vam omplir l'edifici no amb un programa sinó amb dos. Fent un arxiu, i fent una sala que pel meu entendre és un despropòsit. Ho volíem tot i no hem fet res bé.
Però el buit, o els buits que m'agradaria remarcar estan en el centre de la ciutat. Penso que la insalubritat del centre d'Olot es deu precisament per obviar el buit en el moment de la seva concepció. Poso l'escenari en antecedenta; un eixample medieval del s. XV organitza un conjunt de cases, amb carrers estrets, escletxes urbanes, això sí, molt ben ordenades i amb alguna plaça, algun buit, que permet dilatar aquests carrers i fer-hi vida col·lectiva com a societat.
Sense anar massa lluny, i perquè ens serveixi la comparació, el centre de Girona s'organitza d'una forma similar, amb un cardús coincident amb l'actual carrer de la Força, la massa pètria de la ciutat és determinada per escletxes (els carrers estrets) generalment perpendiculars en aquest carrer i amb escales, buits, com el de la plaça de la catedral, l'antiga escola dels Maristes o els terrenys més alts i desprotegits al costat de la muralla... i, a diferència d'Olot, a Girona van fer forats. La Girona pètria funciona perquè té escletxes, buits i forats, i el centre de la ciutat d'Olot no funciona perquè només té escletxes i buits.
Els forats de Girona són els patis d'illa, les entrades de ventilació, la garantia de l'arribada del sol. El call jueu de Girona, possiblement per la necessitat de protegir-se, és introvertit. Les cases es tanquen de portes enfora i s'obren als patis. A Olot no. Les cases no tenen darreres, no hi ha ventilació creuada ni arribada de llum. Aquí ens vam deixar de projectar forats. Hem intentat solucionar el problema sense obtenir gaire bons resultats. Fa anys es va intentar augmentar els buits fent placetes, com la de Campdenmàs, la Pia Almoina o el passeig de la muralla. Aquestes actuacions només incrementaven els buits grans, els que com a societat necessitem per a trobar-nos, per a relacionar-nos, però no solucionaven el problema d'arrel. No solucionaven la manca dels forats que són els que ens permeten viure, ens permeten l'entrada d'aire, de llum i ens garanteixen la higiene.
Fa alguns anys que s'actua a les places, es volen fer més belles, i això sempre és agraït. Tenim oportunitats en les cantonades, en fer travesseres més amples, però una altra vegada no es va a l'arrel del problema, en garantir unes bones condicions de l'habitatge, en fer arribar el sol i la llum a la llar. Cal dir també que actuar en habitatges que no són públics no és cosa fàcil i és una empresa costosa i llarga. Malauradament, quan es va pensar, no sabíem, o no volíem saber la importància del buit, i així a Olot ens vam deixar de fer forats.
Ens podem escarrassar inventant places noves, o arreglant i pintant placetes, fent estratègia amb les oportunitats dels edificis amb cantonada, o fent passatges urbans més verds i més amples. Així només aconseguirem fer un centre més atractiu per als que no hi vivim. Mentre no aconseguim posar forats, petits buits domèstics que permetin l'arribada del sol, la ventilació i el verd, les condicions de vida del centre no seran prou atractives perquè algun lector d'aquest article decidim anar a viure al centre.
Obviem que el que necessitem per viure és el silenci, el buit, la relació coherent d'allò construït i del que hem deixat de construir. Ens hem passat "tres pobles" omplint els centres de les ciutats, els hem intentat buidar, i per això ja hem hipotecat els eixamples, hem omplert els terrenys del voltant del centre i fins i tot de les noves urbanitzacions. Només hem sabut omplir i no hem donat valor al no fer, al silenci, a l'aire. Necessitem, igual que en les teories de Gestalt de fons forma, deixar de mirar el ple, d'especular amb el ple, de fer política amb el ple, i donar la importància que el buit té.