Era un dia de novembre de pandèmia i havíem decidit irònicament, des del festival de Lluèrnia, que ens podríem posar el títol d'escultors i així fer escultures a l'espai públic. Una forma divertida d'al·ludir les normatives imperatives d'uns dirigents (m'estalviaré els adjectius) no havien sabut com gestionar-ho. En tot cas sempre havia volgut ser escultor, i aquesta vegada teníem l'excusa per a posar-nos aquesta etiqueta i fer un esdeveniment d'escultures a l'aire lliure i no un festival. M'entusiasmen les actituds creatives.

El cas és que aquell any vàrem fer una escultura de llum amb l'Àlex Posada que s'anomenava Aura. El mateix nom de la meva filla feia referència a les Aures energètiques i lumíniques que en aquest cas encerclaven set arbres dels paratges de la font de les Tries d'Olot i que convidaven el visitant a tenir una experiència del tot immersiva, quasi iniciàtica. Com que la reconversió del festival a fer escultures va durar més de quaranta dies, aquell vespre vaig anar a buscar la meva padrina en una casa barata del barri de Benavent. Feia fred i ella en prou feines sortia de casa. M'acompanyava el meu fill de cinc anys i els tres vàrem anar a visitar l'escultura lumínica i sonora. Vam agafar roba d'abrigar i una cadira plegable. D'aquesta manera la Pepi, aquesta senyora curiosa, si més no per l'art familiar, va poder seure una bona estona i entrar a l'espectacle del bosc.

Va ser en aquell moment, en què des del quiet paratge vaig veure algú fent fotos des de l'altre cantó del riu. Era en Pep Sau. Com no podia ser d'una altra manera estava en el lloc adequat en el moment precís per captar, a més de la instal·lació, una escena familiar memorable. Aquell vespre va ser l'última vegada que vam poder mirar una instal·lació de Lluèrnia amb la padrina.

De vegades apareixia pel taller en Pep, i em portava alguna foto de les que havia fet. Algun cop per encàrrec i la majoria de vegades per sorpresa. Però sempre em sorprenia el seu punt de vista. En Pep tenia un somriure de bondat, i ja només la seva presència encomanava serenitat. Estic convençut que la seva mirada reflectia la llum de l'ànima. Una de les imatges que més recordo va ser la d'un interior domèstic, amb una parella d'ucraïnesos mirant la televisió, i al darrere de la finestra la instal·lació d'Habitare o llar sense casa com si formés part d'un escenari normalitzat a tall de Pere Calders.

L'any 2015 vam fer una instal·lació lumínica al cràter del volcà Montsacopa. Va ser un muntatge poètic. Encara no sé com, però vaig acabar fent núvols. En Pep va estar dos dies mirant i passejant tot fent fotos en aquests nous núvols que estàvem fent al cràter. Veia coses que els altres no vèiem. I com si tingués poders de pareidolia, aquest fenomen de veure formes a tot arreu, ell no només veia formes als núvols sinó que els redibuixava amb la seva càmera.

En Pep tenia la virtut de captar el que no es pot captar, com un caçador d'ostres que veu l'escletxa de l'animal petrificat des d'un quilòmetre de distància i la pot agafar abans que no es tanqui. En Pep agafava atmosferes. Se les inventava. Les pintava. Esborrava elements. Inventava paisatges, però sobretot agafava aire.
No existia un festival de Lluèrnia sense en Pep Sau, com a artista, artífex, fotògraf o instigador i divulgador de la seva mirada. No ens veiem precisament molt aquell dia. De fet, difícilment ens podíem trobar. En canvi, recordo centenars de fotografies que narraven l'essència del que estàvem fent. Abans de saber cap a on volíem anar, en Pep ens ho il·lustrava.

Portem a les espatlles de la cultura local uns pintors que fa més d'un segle van inventar una forma d'explicar el paisatge garrotxí. Pintors que narraven subjectivament les emocions d'un patrimoni paisatgístic i cultural d'un moment determinat. Un dia de ja fa més de deu anys, mirant una foto d'una masia que havia fet per al llibre de les cases que no criden, vaig pensar que aquell blanc i negre cremat interpretava un aire espès que em feia viatjar a un imaginari de patrimoni nou. En Pep feia una cosa molt semblant al que feien els pintors de l'escola d'Olot.

Soc optimista i vull pensar que el temps revelarà l'impacte disruptiu del seu treball, i del valor que té per l'enteniment del moment cultural i social.
He penjat la foto de la padrina en un bosc de nit. Fa dies que ha agafat més força, l'aire és més dens i soc més conscient que les atmosferes són efímeres. Busco formes als núvols i quan veig boira et recordo amb un somriure. Gràcies Pep.