Al Japó, durant l'època medieval, just abans que manessin els samurais hi va haver el Període Heian 平安時代. El país va viure una època relativament pacífica, i durant quatre segles dins els palaus de Kyoto es va viure un ambient tranquil, de reflexió i observació que va fer proliferar les arts. En aquest país insular aïllat on només s'arribava en vaixell, es va viure un període de creixement i plenitud. La societat va digerir els aprenentatges fets de les cultures veïnes, els van comprendre i d'aquí va emergir i florir l'art. La pau, la bonança econòmica, l'aïllament i sobretot la lectura que van fer del paisatge singular van propiciar una recerca artística, social, col·lectiva i cultural per a cercar l'estètica, l'harmonia, la bellesa.
Per arribar a Olot no necessitem vaixell, però sí que travessem muntanyes, vinguem d'on vinguem. Actualment, es desdibuixa aquesta gesta amb la facilitat que ens ofereixen els túnels per travessar-les. És evident que Olot ha estat aïllat durant anys, i aquests límits físics han incomunicat una societat que ha sabut treure partit de viure en aquest indret i ha forjat un caràcter propi.
Des de finals del segle XVIII, Olot va saber mirar a fora i aprendre d'aquesta mirada, va ser un dels indrets pioners de Catalunya en entendre la importància i l'avenç que podien proporcionar els primers talers i les màquines de filar, i pocs anys després va començar la reconversió dels molins a les vores del Fluvià i de la riera de Riudaura. S'havia industrialitzat la ciutat amb la força de l'aigua.
Amb uns anys, la bonança econòmica va arribar a Olot. Els talers van implicar ràpidament la necessitat de l'art, sobretot amb les indianes. L'entorn ho va propiciar, i els bonics paratges de la font Moixina eren del tots adients, amb recs, basses, canals i prats per a poder-les eixugar. Va aparèixer la necessitat de formar bons dibuixants, i per això l'Ajuntament, els industrials i el bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, el fiscal de l'audiència de Barcelona i el conseller reial, Jacobo Maria de Espinosa, van tramitar la creació de l'escola de dibuix. La bellesa va esdevenir un fet cultural, i sobretot també un motor econòmic que ha arribat fins als nostres dies.
El lloc físic i el paisatge singular han sigut el marc, el nexe en comú a on desenvolupar aquestes arts. Aquí les arts s'han alimentat durant anys les unes amb les altres, s'han nodrit. La literatura, la pintura, l'escultura, la música o l'arquitectura han sigut disciplines on fa anys la ciutat dels volcans ha tingut representants singulars que han sigut disruptius. La cerca de la bellesa ha sigut un nexe d'aquestes arts, que s'han dibuixat en un paisatge quasi oníric. Com a societat hem après a valorar el que teníem, a observar el paisatge, el lloc, a percebre, a sentir, i sobretot hem tingut el regal de poder comprendre. Comprendre el nostre entorn, el fet que ens diferencia i comprendre el que ens ve de fora tot digerint-ho i aportant-hi més valor.
L'any 1986, la Cooperativa Coure d'Olot va tenir l'empenta i la visió de convidar artistes japonesos a la Vall de Bianya. Relacions amb la cultura del país del sol naixent per intercanviar mirades i coneixements, intercanviar aprenentatges de l'observació, de la reflexió i del treball artesanal, en aquest cas de ceràmica japonesa contemporània amb un motiu en comú, la cerca de la bellesa.
Trenta anys després, el 2017, des del mateix Japó es reconeix amb el premi Pritzker d'arquitectura al treball de RCR, i és que aquest reconeixement és hereu d'un treball excel·lent d'interpretar el paisatge, de valorar el lloc des de la calma, de sentir-lo, de comprendre'l, però sobretot és fruit d'una cerca constant de l'estètica i de l'harmonia. No oblidem mai la importància de la bellesa.
Per arribar a Olot no necessitem vaixell, però sí que travessem muntanyes, vinguem d'on vinguem. Actualment, es desdibuixa aquesta gesta amb la facilitat que ens ofereixen els túnels per travessar-les. És evident que Olot ha estat aïllat durant anys, i aquests límits físics han incomunicat una societat que ha sabut treure partit de viure en aquest indret i ha forjat un caràcter propi.
Des de finals del segle XVIII, Olot va saber mirar a fora i aprendre d'aquesta mirada, va ser un dels indrets pioners de Catalunya en entendre la importància i l'avenç que podien proporcionar els primers talers i les màquines de filar, i pocs anys després va començar la reconversió dels molins a les vores del Fluvià i de la riera de Riudaura. S'havia industrialitzat la ciutat amb la força de l'aigua.
Amb uns anys, la bonança econòmica va arribar a Olot. Els talers van implicar ràpidament la necessitat de l'art, sobretot amb les indianes. L'entorn ho va propiciar, i els bonics paratges de la font Moixina eren del tots adients, amb recs, basses, canals i prats per a poder-les eixugar. Va aparèixer la necessitat de formar bons dibuixants, i per això l'Ajuntament, els industrials i el bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, el fiscal de l'audiència de Barcelona i el conseller reial, Jacobo Maria de Espinosa, van tramitar la creació de l'escola de dibuix. La bellesa va esdevenir un fet cultural, i sobretot també un motor econòmic que ha arribat fins als nostres dies.
El lloc físic i el paisatge singular han sigut el marc, el nexe en comú a on desenvolupar aquestes arts. Aquí les arts s'han alimentat durant anys les unes amb les altres, s'han nodrit. La literatura, la pintura, l'escultura, la música o l'arquitectura han sigut disciplines on fa anys la ciutat dels volcans ha tingut representants singulars que han sigut disruptius. La cerca de la bellesa ha sigut un nexe d'aquestes arts, que s'han dibuixat en un paisatge quasi oníric. Com a societat hem après a valorar el que teníem, a observar el paisatge, el lloc, a percebre, a sentir, i sobretot hem tingut el regal de poder comprendre. Comprendre el nostre entorn, el fet que ens diferencia i comprendre el que ens ve de fora tot digerint-ho i aportant-hi més valor.
L'any 1986, la Cooperativa Coure d'Olot va tenir l'empenta i la visió de convidar artistes japonesos a la Vall de Bianya. Relacions amb la cultura del país del sol naixent per intercanviar mirades i coneixements, intercanviar aprenentatges de l'observació, de la reflexió i del treball artesanal, en aquest cas de ceràmica japonesa contemporània amb un motiu en comú, la cerca de la bellesa.
Trenta anys després, el 2017, des del mateix Japó es reconeix amb el premi Pritzker d'arquitectura al treball de RCR, i és que aquest reconeixement és hereu d'un treball excel·lent d'interpretar el paisatge, de valorar el lloc des de la calma, de sentir-lo, de comprendre'l, però sobretot és fruit d'una cerca constant de l'estètica i de l'harmonia. No oblidem mai la importància de la bellesa.