Sé d’un agricultor de Soses, municipi pròxim a Alcarràs, que es guanya molt bé la vida amb el conreu de fruita ecològica i que té com a consumidor el mercat alemany, com altres resilients pagesos defensors de la salut ambiental, humana i animal. Són els que han reaccionat abans de caure en la regressió, com no ho ha fet la família protagonista de la pel·lícula guanyadora de la Berlinale. No hauríem d’oblidar que els actuals models d’agricultura i silvicultura a nivell global contribueixen en un 18,6% a les emissions d’efecte hivernacle.
L’èxit de la cineasta Carla Simón, que és de celebrar, es basa en un guió que es pot sintetitzar amb aquest missatge: una família d’agricultors tradicionals fan la darrera collita de préssecs i es veuen obligats a abandonar la terra que tant estimen per la gasiveria del propietari que hi vol fer un parc solar. Les plaques fotovoltaiques són vistes per l’espectador no com un progrés sinó com una imposició autoritària d’un “capitalisme verd” sense ànima. Reben l’entrada els camions de l’empresa energètica “Becquel. Sol de ponent” als terrenys que cultiven com si fossin forces d’ocupació.
Anem, però, a l’arrel del problema. Alcarràs és un dels municipis amb les capes freàtiques més contaminades pels nitrats de Catalunya per culpa de una explotació intensiva de les granges de porcs i dels cultius. Els camps solars que hi son projectats per les empreses Ignis Energia i Solaris, que tenen el suport de l’alcalde i del partit JuntsxAlcarràs, estan previstos, pel que en sabem, per a resoldre els greus problemes locals de finançament que afecten, entre altres sectors, l’abandonament de masies i la decadència de la seva agricultura.
El diari Le Monde acaba de publicar una sèrie de reportatges esgarrifosos sobre l’impacte dels pesticides sobre la salut dels propis agricultors i dels consumidors dels seus productes. Cura, doncs, a presentar la pagesia amb una visió idíl·lica. La qüestió es molt més complexa i reclama informació i pedagogia. Documentals-ficció com Alcarràs haurien de ser útils per a la transició energètica i per a fomentar la modernització de la nostra agricultura (en els darrers vint anys hem perdut la meitat de la població d’agricultors i ramaders).
No entraré a valorar la capacitat artística de la directora i el mèrit del premi, els crítics cinematogràfics ja diran la seva respecte si estem davant d’un neorealisme català o d’una nova Escola de Cinema de Barcelona. Però, sincerament, crec que el missatge d’Alcarràs pot acabar essent reaccionari, tant en l'anàlisi com en el diagnòstic. Un cas com el que se’ns explica, per exemple, no pot ser possible amb la vigent llei catalana d’impuls de les energies renovables. L’article 9 del Decret-Llei 16/2019 reformat pel 24/2021 article 2.7 impedeix construir un parc fotovoltaic en sòls de valor agrològic alt i d’interès agrari elevat, com és el terreny que cultiva la família de la pel·lícula.
El Departament de Cultura de la Generalitat —que no dona un duro pel nostre cinema— estarà eufòric per l’èxit de la Carla Simón, però el Departament d’Acció Climàtica tindrà un problema si autoritza un parc solar a Alcarràs, com el tindrà el seu alcalde, Jordi Janés, que ja s’ha manifestat favorable a un dels projectes més grans de plaques fotovoltaiques de Catalunya en el seu terme municipal, que comportaria ingressos de 400.000 euros anuals d’impostos; crearia una planta de compostatge de purins; es descontaminarien el sòls i es rehabilitaria la casa Montagut, casa senyorial del segle XVIII en estat ruïnós, com a centre d’investigació sobre energies renovables. Es diu que el canvi de panís per plaques solars permetria reduir la contaminació de nitrats que ha desvaloritzat terrenys i propietats.
La dicotomia agricultura-renovables que presenta Alcarràs no és correcta. La solució s’està començant a aplicar a França i a Alemanya tot harmonitzant els camps solars amb els cultius i situant les plaques solars giratòries uns metres per sobre de les plantacions perquè hi puguin circular els tractors. És l’anomenada agrivoltaica.
Alcarràs pot mostrar-nos el «lyrisme champêtre et des splendides lumières de l’été catalan», com diu Le Monde, o invitar-nos a flairar els préssecs locals (no biològics), com Proust gustava les magdalenes a La recherche du temps perdu, però la dura realitat del territori que hem de regenerar, i que el govern de la Generalitat està obligat a impulsar, requereix un altre missatge cultural i de civilització.
Potser a la comarca del Baix Segrià no calen 800 hectàrees de plaques solars i s’han de frenar pràctiques autoritàries de determinades empreses –tenim centenars d’hectàrees de cobertes i teulats de polígons industrials on es poden instal·lar panells solars per satisfer una part del consum elèctric de Lleida–, però hi ha una altre manera d’enviar a Europa i al món una lectura positiva de com complirem els acords internacionals per a lluitar contra el canvi climàtic: les energies del sol han de ser compatibles i complementàries amb l’agricultura i haurien de permetre a les famílies pageses, com la que retrata Alcarràs, d’aspirar a un futur millor per als seus fills i néts. I els governants han d’ajudar a fer-lo possible.
Aquest serà el segle de la revolució ecològica o anirem plegats i ràpid cap el col·lapse. Per això haguéssim preferit un final de l’Ós d’Or de la Berlinale més esperançador. La gran audiència d’espectadors que tindrà la seva estrena provocarà, ben segur, un saludable debat sobre el futur de l’economia agrària i la sobirania energètica de Catalunya. Caldria invertir més en una alimentació sana i menys en el món digital.
L’èxit de la cineasta Carla Simón, que és de celebrar, es basa en un guió que es pot sintetitzar amb aquest missatge: una família d’agricultors tradicionals fan la darrera collita de préssecs i es veuen obligats a abandonar la terra que tant estimen per la gasiveria del propietari que hi vol fer un parc solar. Les plaques fotovoltaiques són vistes per l’espectador no com un progrés sinó com una imposició autoritària d’un “capitalisme verd” sense ànima. Reben l’entrada els camions de l’empresa energètica “Becquel. Sol de ponent” als terrenys que cultiven com si fossin forces d’ocupació.
Anem, però, a l’arrel del problema. Alcarràs és un dels municipis amb les capes freàtiques més contaminades pels nitrats de Catalunya per culpa de una explotació intensiva de les granges de porcs i dels cultius. Els camps solars que hi son projectats per les empreses Ignis Energia i Solaris, que tenen el suport de l’alcalde i del partit JuntsxAlcarràs, estan previstos, pel que en sabem, per a resoldre els greus problemes locals de finançament que afecten, entre altres sectors, l’abandonament de masies i la decadència de la seva agricultura.
El diari Le Monde acaba de publicar una sèrie de reportatges esgarrifosos sobre l’impacte dels pesticides sobre la salut dels propis agricultors i dels consumidors dels seus productes. Cura, doncs, a presentar la pagesia amb una visió idíl·lica. La qüestió es molt més complexa i reclama informació i pedagogia. Documentals-ficció com Alcarràs haurien de ser útils per a la transició energètica i per a fomentar la modernització de la nostra agricultura (en els darrers vint anys hem perdut la meitat de la població d’agricultors i ramaders).
No entraré a valorar la capacitat artística de la directora i el mèrit del premi, els crítics cinematogràfics ja diran la seva respecte si estem davant d’un neorealisme català o d’una nova Escola de Cinema de Barcelona. Però, sincerament, crec que el missatge d’Alcarràs pot acabar essent reaccionari, tant en l'anàlisi com en el diagnòstic. Un cas com el que se’ns explica, per exemple, no pot ser possible amb la vigent llei catalana d’impuls de les energies renovables. L’article 9 del Decret-Llei 16/2019 reformat pel 24/2021 article 2.7 impedeix construir un parc fotovoltaic en sòls de valor agrològic alt i d’interès agrari elevat, com és el terreny que cultiva la família de la pel·lícula.
El Departament de Cultura de la Generalitat —que no dona un duro pel nostre cinema— estarà eufòric per l’èxit de la Carla Simón, però el Departament d’Acció Climàtica tindrà un problema si autoritza un parc solar a Alcarràs, com el tindrà el seu alcalde, Jordi Janés, que ja s’ha manifestat favorable a un dels projectes més grans de plaques fotovoltaiques de Catalunya en el seu terme municipal, que comportaria ingressos de 400.000 euros anuals d’impostos; crearia una planta de compostatge de purins; es descontaminarien el sòls i es rehabilitaria la casa Montagut, casa senyorial del segle XVIII en estat ruïnós, com a centre d’investigació sobre energies renovables. Es diu que el canvi de panís per plaques solars permetria reduir la contaminació de nitrats que ha desvaloritzat terrenys i propietats.
La dicotomia agricultura-renovables que presenta Alcarràs no és correcta. La solució s’està començant a aplicar a França i a Alemanya tot harmonitzant els camps solars amb els cultius i situant les plaques solars giratòries uns metres per sobre de les plantacions perquè hi puguin circular els tractors. És l’anomenada agrivoltaica.
La família pagesa del film «Alcarràs», de Carla Simón. Foto: Avalon.
Alcarràs pot mostrar-nos el «lyrisme champêtre et des splendides lumières de l’été catalan», com diu Le Monde, o invitar-nos a flairar els préssecs locals (no biològics), com Proust gustava les magdalenes a La recherche du temps perdu, però la dura realitat del territori que hem de regenerar, i que el govern de la Generalitat està obligat a impulsar, requereix un altre missatge cultural i de civilització.
Potser a la comarca del Baix Segrià no calen 800 hectàrees de plaques solars i s’han de frenar pràctiques autoritàries de determinades empreses –tenim centenars d’hectàrees de cobertes i teulats de polígons industrials on es poden instal·lar panells solars per satisfer una part del consum elèctric de Lleida–, però hi ha una altre manera d’enviar a Europa i al món una lectura positiva de com complirem els acords internacionals per a lluitar contra el canvi climàtic: les energies del sol han de ser compatibles i complementàries amb l’agricultura i haurien de permetre a les famílies pageses, com la que retrata Alcarràs, d’aspirar a un futur millor per als seus fills i néts. I els governants han d’ajudar a fer-lo possible.
Aquest serà el segle de la revolució ecològica o anirem plegats i ràpid cap el col·lapse. Per això haguéssim preferit un final de l’Ós d’Or de la Berlinale més esperançador. La gran audiència d’espectadors que tindrà la seva estrena provocarà, ben segur, un saludable debat sobre el futur de l’economia agrària i la sobirania energètica de Catalunya. Caldria invertir més en una alimentació sana i menys en el món digital.