El 25 d'abril es compleixen 50 anys de la "Revolució dels Clavells" que va acabar amb els 48 anys de dictadura. Pels que vam viure aquell procés del 1974 al 1976 (ho vaig fer junt amb Pilar Sentís per produir i rodar el documental Portugal Año Uno), una de les experiències més apassionants va ser seguir la democratització de l'urbanisme en les principals ciutats mitjançant la creació de les "comissões de moradores" (comissions de veïns) en els barris de Porto i Lisboa; la constitució de centenars de cooperatives de camperols vinculades amb la reforma agrària, especialment a l'Alentejo, regió dominada pel latifundisme (en dos mesos es van ocupar 1.200.000 hectàrees ) i l'organització de les comissions de treballadors en les principals empreses i bancs dominats per oligarquies familiars (Lisnave, CUF, Champalimaud, Eletricidade de Portugal, Espirito Santo, Fonseca, Borges e Irmao...). Va interessar-nos també seguir els consells de redacció i l'autogestió en els diaris Republica i O Século, i el sindicalisme unitari del sector. Ho vam aplicar a Catalunya durant el procés autogestionari de "Diario de Barcelona" (1983-84) i en la constitució el Sindicat de Treballadors de Premsa de Barcelona. Centenars d'agents de la CIA, la conspiració orquestrada per Henry Kissinger i l'ambaixador Frank Carlucci, les pressions de l'OTAN i la retirada de crèdits internacionals (FMI i Banc Mundial) van acabar amb aquell somni revolucionari.
He recordat la socialització del procés urbanístic portuguès, que tenia el suport dels governs provisionals del general Vasco Gonçalvez, al veure el projecte d'arquitectura social que presenta Itziar González per regenerar el nucli antic d'Olot. La seva dilatada experiència i la seva metodologia de participació democràtica en la gestió urbanística em mereix crèdit.
El nucli antic d'Olot és una de les grans assignatures pendents de la governança local des de fa dècades. La seva regeneració es presenta ara com una tasca d'anys i la seva estratègia no hauria de dependre del color polític que governi els futurs ajuntaments. Els olotins i olotines han participat molt poc en la definició i gestió del model de ciutat, fet que ha comportat un domini de la tecnocràcia urbanística i una ciutat al paire de les immobiliàries. Itziar González tindrà feina i ha de ser advertida de les dificultats que li posarà aquest lobby local per portar a terme la seva metodologia, com la que van iniciar els arquitectes portuguesos després del 25 d'abril. Bruno Soares, per exemple, va treballar pels nous organismes estatals i de base dedicats a la planificació urbanística i en la proposta d'una nova Llei del sòl pensada per aturar les immobiliàries que conspiraven contra les mesures decretades pel Consell de la Revolució.
Un altre referent va ser l'arquitecte Nuno Portas, secretari d'Estat d'Habitatge i Urbanisme. "Molts arquitectes van ser reaccionaris. No van col·laborar en senyalitzar en els ajuntaments les zones expropiables", va declarar en una entrevista que vaig publicar a "El Correo Catalán" (17/12/1974). El boicot i el tancament de les grans immobiliàries vinculades a l'antic règim va deixar a l'atur a més de 300.000 treballadors de la construcció que varen sobreviure construint "barris clandestins" promoguts per la petita burgesia. Cinquanta anys després l'especulació immobiliària al nucli antic de Lisboa i a la regió turística de l'Algarve, estratègicament planificada per fons d'inversió estrangers, s'ha convertit en un malson. Portugal pateix un de l'índex més baixos i alarmants d'habitatges socials.
Quan el 5 de juny de 1976 vam projectar "Portugal Año Uno" a l'Orfeó Popular Olotí entre els assistents hi havia l'arquitecte i urbanista Joan Anton Solans que va intervenir a favor de la tasca de Nuno Portas per haver fet participar el poble en la nova Llei del Sòl. Un any després Solans seria anomenat per l'alcalde Josep Maria Socías Humbert delegat d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona de 1977 a 1980 i posteriorment esdevindria director General d'Urbanisme de la Generalitat (1980-1997) presidida per Jordi Pujol, a més de ser partícip en el Pla General Metropolità de 1976.
Seguint l'urbanisme ètic dels portuguesos Soares i Porta, Solans va contribuir a contenir l'amenaça constant de l'especulació a l'Àrea Metropolitana. Quan el 10 de gener de 1977 va prendre possessió del càrrec l'Ajuntament de Barcelona només disposava d'una hectàrea de sòl públic per afrontar-les moltes necessitats de la ciutat. Tres anys després, quan va deixar les seves responsabilitats en la corporació, la llista d'aquests terrenys que va passar a mans municipals sumava un total de 80 hectàrees, l'equivalent a altres tantes illes de l'Eixample.
Itziar González forma part d'aquesta nissaga de valents arquitectes que defensen un urbanisme i una arquitectura socialitzada vinculada a la cultura, l'educació i l'entorn. Caldrà dialogar i concertar entre propietaris, ajuntament, llogaters i comunitats d'habitants; coordinar l'estratègia de rehabilitació del parc edificat; incorporar la tecnologia solar, com reclama el Pacte Verd de la UE i diagnosticar els edificis malalts. González, ben segur, seguirà les indicacions de la nova Directiva Europea d'Eficiència Energètica que comportarà una millora en temes de salut, seguretat i accessibilitat. Esperem que pugui realitzar aquest projecte transformador del nucli antic, al que desitjo bona ruta, per millorar i abaratir la qualitat de vida dels que hi viuen i treballen, que hi han envellit i els que provenen d'altres religions i cultures.