Joaquim Nadal, conseller de Recerca i Universitats, escrivia en la seva web sobre el plàtan com un arbre que ha adquirit una notorietat extraordinària a pobles, ciutats, passeigs, rambles i carreteres. Esmenta, com és d'esperar d'un exalcalde de Girona, els plàtans de la Devesa i els que senyoregen a les Rambles de Barcelona (encara que cada dia menys), però també els d'espectaculars que podem contemplar en el Migdia francès a Perpinyà, Ceret, Montpeller... i, més lluny, a les places d'Ais de Provença (que sempre m'han impressionat). "Troncs, amplíssims i esvelts, tacats com una pella de vaca, amb clapes de verd variable de l'escorça", els descriu Nadal.
Els meus plàtans preferits, però, són els turmentats del passeig de Barcelona. Aquests "platanus hispanica" arrenglerats, en una doble alineació, alts de 30 a 50 metres, i que formen part del nostre paisatge quotidià i de la nostra memòria. Contestats en una època, avui són una icona per lluitar contra el canvi climàtic.
Durant els anys 70 hi havia un moviment d'opinió que pressionava a l'Ajuntament per tallar-los (vegeu els articles que es publicaven en el setmanari "Olot-Misión") i deixar la via d'entrada i sortida de la ciutat lliure i segura pel trànsit de cotxes que s'estava incrementant de forma extraordinària. S'havien produït greus accidents, alguns mortals, especialment els caps de setmana a la sortida de les discoteques que varen radicalitzar l'esperit arboricida d'alguns sectors. Era com si els plàtans fossin els culpables. Un gran nombre de plàtans del passeig tenen bonys a la seva base, cicatrius de les ferides provocades pel xoc dels vehicles quan el trànsit rodat circulava pel mig de l'avinguda.
L'altre tema relacionat amb el Passeig de Barcelona eren les coronacions que s'hi feien. Aquella mala gestió ambiental ha impedit que avui sigui el passeig més imponent del paisatge urbà de tot el territori. El 14 de febrer de 1981 el grup d'Acció Ecologista de la Garrotxa i el partit Nacionalistes d'Esquerra vam organitzar una manifestació contra la forma que s'estava fent una poda que desfigurava el passeig. Era un dissabte, feia un fred que pelava i els plàtans mostraven les branques despullades. Va ser la primera manifestació democràtica després de la mort del dictador. Va sortir del Passeig, va passar per la plaça Clarà, el Firalet i el Firal fins a aturar-se davant de la Casa de la Vila, ubicada al carrer Major, on ens va rebre l'alcalde Joan Sala.
M'acompanyaven a la capçalera de la manifestació el senador Francesc Ferrer i el diputat republicà Marçal Casanovas. Els manifestants no superàvem el centenar, però ens esperàvem més de cinc-cents observadors. Uns escèptics, altres curiosos; uns aplaudien, altres es mostraven sorollosos i indignats. Es va tornar a revifar l'enfrontament entre el sector conservacionista i l'arboricida. He deixat testimoni d'aquell esdeveniment de la vida cívica local en el meu assaig Salvem els nostres volcans (Curbet Edicions, 2017): "El grup d'olotins que reclamava la tala de tots els arbres del passeig ens va rebre a la plaça Clarà amb xiulets i insults, fins i tot amb alguna escopinada. Portàvem una pancarta que deia "Salvem els nostres arbres" i una altra que deia "Prou terrorisme contra la natura". Pel camí cridàvem "Prou degradació. Visca la terra!", "Sala, prou tala!" i "Salvem el Passeig de Barcelona!".
L'alcalde ens esperava a l'Ajuntament. Li vàrem entregar un escrit sol·licitant una moratòria i reclamant una poda que no desnaturalitzés el passeig. La manifestació va acabar cantant "Els Segadors". En aquella manifestació s'hi sumaven també les queixes contra les extraccions de greda en el Croscat.
Els plàtans són espècies molt resistents a la sequera i de poca exigència; amb unes grans copes ramificades i d'ombra densa. L'únic inconvenient que tenen és que durant la seva florida provoquen problemes d'al·lèrgies per causa del pol·len que escampen les seves infructescències vermelloses. Avui el passeig de Barcelona és un bé cultural d'interès local, incorporat al catàleg d'arbrat ornamental. Però és quelcom més rellevant. Aquesta arbreda, plantada durant la Guerra del Francès (primer terç del segle XIX), emulant els passeigs d'inspiració francesa ("promenades " o "bulevards"), eix de suport de l'eixample Malagrida i antiga sortida de la ciutat per la part de Sant Rafael, és una mostra de resiliència vegetal. El passeig sobreviurà, si el cuidem, a la sequera i al canvi climàtic.
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que tinguem 12 metres quadrats de verd per habitant. Olot, tot essent la "Suïssa Catalana", no hi arribem (Barcelona té el 8,4% de superfície arbrada). Necessitem, doncs, que l'Ajuntament es comprometi, pensant amb les generacions que vindran, a plantar cada any centenars d'arbres d'espècies autòctones per mitigar el canvi climàtic, que imparable, amenaça el paisatge de la Garrotxa.
Els meus plàtans preferits, però, són els turmentats del passeig de Barcelona. Aquests "platanus hispanica" arrenglerats, en una doble alineació, alts de 30 a 50 metres, i que formen part del nostre paisatge quotidià i de la nostra memòria. Contestats en una època, avui són una icona per lluitar contra el canvi climàtic.
Durant els anys 70 hi havia un moviment d'opinió que pressionava a l'Ajuntament per tallar-los (vegeu els articles que es publicaven en el setmanari "Olot-Misión") i deixar la via d'entrada i sortida de la ciutat lliure i segura pel trànsit de cotxes que s'estava incrementant de forma extraordinària. S'havien produït greus accidents, alguns mortals, especialment els caps de setmana a la sortida de les discoteques que varen radicalitzar l'esperit arboricida d'alguns sectors. Era com si els plàtans fossin els culpables. Un gran nombre de plàtans del passeig tenen bonys a la seva base, cicatrius de les ferides provocades pel xoc dels vehicles quan el trànsit rodat circulava pel mig de l'avinguda.
L'altre tema relacionat amb el Passeig de Barcelona eren les coronacions que s'hi feien. Aquella mala gestió ambiental ha impedit que avui sigui el passeig més imponent del paisatge urbà de tot el territori. El 14 de febrer de 1981 el grup d'Acció Ecologista de la Garrotxa i el partit Nacionalistes d'Esquerra vam organitzar una manifestació contra la forma que s'estava fent una poda que desfigurava el passeig. Era un dissabte, feia un fred que pelava i els plàtans mostraven les branques despullades. Va ser la primera manifestació democràtica després de la mort del dictador. Va sortir del Passeig, va passar per la plaça Clarà, el Firalet i el Firal fins a aturar-se davant de la Casa de la Vila, ubicada al carrer Major, on ens va rebre l'alcalde Joan Sala.
M'acompanyaven a la capçalera de la manifestació el senador Francesc Ferrer i el diputat republicà Marçal Casanovas. Els manifestants no superàvem el centenar, però ens esperàvem més de cinc-cents observadors. Uns escèptics, altres curiosos; uns aplaudien, altres es mostraven sorollosos i indignats. Es va tornar a revifar l'enfrontament entre el sector conservacionista i l'arboricida. He deixat testimoni d'aquell esdeveniment de la vida cívica local en el meu assaig Salvem els nostres volcans (Curbet Edicions, 2017): "El grup d'olotins que reclamava la tala de tots els arbres del passeig ens va rebre a la plaça Clarà amb xiulets i insults, fins i tot amb alguna escopinada. Portàvem una pancarta que deia "Salvem els nostres arbres" i una altra que deia "Prou terrorisme contra la natura". Pel camí cridàvem "Prou degradació. Visca la terra!", "Sala, prou tala!" i "Salvem el Passeig de Barcelona!".
L'alcalde ens esperava a l'Ajuntament. Li vàrem entregar un escrit sol·licitant una moratòria i reclamant una poda que no desnaturalitzés el passeig. La manifestació va acabar cantant "Els Segadors". En aquella manifestació s'hi sumaven també les queixes contra les extraccions de greda en el Croscat.
Els plàtans són espècies molt resistents a la sequera i de poca exigència; amb unes grans copes ramificades i d'ombra densa. L'únic inconvenient que tenen és que durant la seva florida provoquen problemes d'al·lèrgies per causa del pol·len que escampen les seves infructescències vermelloses. Avui el passeig de Barcelona és un bé cultural d'interès local, incorporat al catàleg d'arbrat ornamental. Però és quelcom més rellevant. Aquesta arbreda, plantada durant la Guerra del Francès (primer terç del segle XIX), emulant els passeigs d'inspiració francesa ("promenades " o "bulevards"), eix de suport de l'eixample Malagrida i antiga sortida de la ciutat per la part de Sant Rafael, és una mostra de resiliència vegetal. El passeig sobreviurà, si el cuidem, a la sequera i al canvi climàtic.
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que tinguem 12 metres quadrats de verd per habitant. Olot, tot essent la "Suïssa Catalana", no hi arribem (Barcelona té el 8,4% de superfície arbrada). Necessitem, doncs, que l'Ajuntament es comprometi, pensant amb les generacions que vindran, a plantar cada any centenars d'arbres d'espècies autòctones per mitigar el canvi climàtic, que imparable, amenaça el paisatge de la Garrotxa.