Al llarg de la meva vida com a periodista i escriptor m'ha preocupat com els historiadors interpreten els fets polítics i culturals i, especialment, els relacionats amb els moviments socials com l'ecologista. La majoria d'aquests professionals fan el seu treball partint dels poders polítics, econòmics i culturals dominants i silencien els que no formen part de l'“establishment”, sigui a escala local o nacional. És difícil lluitar contra aquesta injusta tendència exercida pels que tenen el privilegi d'interpretar la història i deixar-ne testimoni. La transició democràtica, per exemple, va ser per uns, especialment els que s'hi van lucrar, un èxit, mentre que per uns altres va ser una decepció de les esperances de canvi que hi havien dipositat. Però els que sempre surten afavorits són els primers.
 
En les capitals de comarca i pobles la transició va ser la gran ocasió d'entrar en la política de molts oportunistes que van anar apartant als que incomodaven per la seva ideologia i radicalisme. D'aquesta manera els que van fer activisme permanent durant la transició a favor d'una economia, una ordenació del territori, un model energètic i unes formes de consum respectuoses amb els principis dels límits del creixement i de la conservació dels recursos naturals van ser menystinguts. Ara veiem, perplexes, com la sostenibilitat s'ha disfressat en forma de “creixement verd”. Avui, en l'àmbit local i nacional, hi ha un "ecopostureig" basat a integrar en el sistema aquells programes i propostes ecologistes dels anys 70 i 80. Es tracta de canviar-ho tot, perquè res canviï.
 
Faig aquestes reflexions després de llegir Transició i democràcia del periodista i historiador local Josep Murlà publicat dins la col·lecció de Quaderns d'Història d'Olot. Va ser un amic i lector meu que va avisar-me mitjançant un gmail: “En el llibre no hi surten les iniciatives que va portar a terme l´Ecofòrum; ni s'esmenten les Jornades Internacionals de Vulcanologia, ni la presentació del documental sobre la Revolució dels Clavells; enlloc ets esmentat com a escriptor, periodista i pintor que has escrit assaigs i articles durant la transició en els diaris de Girona i de Barcelona; tampoc s'esmenten poetes com Joan Mercader; ni cineastes com Pep Callis”.
 
Murlà, al que identifico com a cofundador i redactor en cap de La Comarca d'Olot, una època en la qual vaig dirigir el “Diario de Barcelona” autogestionat, ha fet un intens treball de sintetitzar en 95 planes la transició del 1975 al 2011. Meritòria tasca i “gens ni mica fàcil” com escriu l'exalcalde Pere Macias en el seu article a NacióGarrotxa del 24 de gener.
 
Ara bé, l'historiador ha fet la feina al servei de l'“establishment” i ha defensat legítimament la seva concepció del progrés i del desenvolupament de la Garrotxa, que és el que han gestionat els polítics locals; un model, però, avui superat per la mitigació i adaptació al canvi climàtic. Per això considero que era un moment oportú per valorar la tasca intel·lectual i política, com la projecció internacional, dels que defensàvem aquells anys, amb molta soledat, la sostenibilitat que ara tothom reivindica. Per cert, el Pla d'adaptació als impactes del canvi climàtic a la Garrotxa, promogut pel Consell Comarcal i elaborat pel Consorci de Medi Ambient i Salut Pública, SIGMA, ara fa deu anys, i aprovat pel Consell Comarcal el 7 de maig de 2015, no té encara un full de ruta creïble; això ens demostra que el desenvolupament sostenible és un ideal més obligat que un concepte assimilat pels nostres polítics.
 
En la cronologia que ha fet Murlà hi manca, segons el meu criteri, la data del 2 d'octubre de 1977, dia que vam ocupar de forma pacífica i festiva les grederes del Croscat; com tampoc figura el 14 de febrer de 1981 que vam organitzar la primera manifestació ambientalista pels carrers principals de la ciutat en defensa dels plàtans del Passeig de Barcelona i contra una abusiva coronació; o el 2 de juliol de 1982 que el Consistori va aprovar l'agermanament amb l'illa de Pasqua (únic al món). No es parla tampoc de l'agost del 1979 quan l'Ajuntament va entrar a formar part de la Coordinadora d'Ajuntaments per una Moratòria Nuclear (CAMON) per aturar les mines d'urani a la comarca. No he vist destacat un llibre fonamental de la transició, Els volcans olotins i el seu paisatge de Josep Maria Mallarach i Miquel Riera, publicat el 1981. Tampoc hi he trobat cap referència a l'amic Lluís Busquets i Grabulosa, el més prolífic periodista i escriptor olotí.
 
En el capítol dedicat als partits no es valora que l'ecologia política va iniciar-se a Olot mitjançant el Grup d'Acció Ecologista de la Garrotxa i posteriorment Alternativa Verda- Moviment Ecologista Català fundat el 1983. Oblit que lamento, com el de Nacionalistes d'Esquerra, partit del qual vaig ser candidat gironí el 1980. Alternativa Verda no s'ha dissolt, encara té activitats polítiques com la de vincular-se a la primera etapa de Junts i presentar una llista pròpia a l'Ajuntament de Barcelona. Aquest partit i l'associació Una Sola Terra es van avançar reclamant l’adquisició per part de la Generalitat del volcà la Garrinada, fet que es produirà durant aquesta legislatura segons ens ha confirmat recentment Jordi Sargatal, actual secretari de Transició Ecològica i líder de l'ocupació dels aiguamolls de l'Empordà l'estiu de 1977.
 
“No tot són flors i violes”, diu Pere Macias referint-se al fracàs de les polítiques d'habitatge durant la transició. És l'única mostra d'autocrítica que hem escoltat vinculada al llibre. Recordo que l'exdirigent de Convergència i exalcalde d´Olot, quan va esdevenir conseller de Medi Ambient va donar suport a les Jornades Internacionals de Vulcanologia i a la nostra proposta de crear un nou Museu dels Volcans, que va derivar finalment en l'Espai Cràter.
 
Un suggeriment als responsables dels “Quaderns”: es podria dedicar un número a indagar i divulgar la tasca d'olotins i olotines no destacats pels mitjans de comunicació ni per les hemeroteques i arxius oficials, però que amb les seves accions i propostes també han contribuït a la història de la ciutat. Alguns i algunes els poden trobar en el Diccionari biogràfic d'Olot escrit amb paciència i sense sectarisme, sense fílies ni fòbies, per Josep Maria Canals. “S'ha de deixar pas i tenir noves perspectives del que s'ha estat fent i es fa per la ciutat del futur”, com diu Murlà en una entrevista a El Plafó.
 
Una darrera qüestió: el progrés que defensa Transició i democràcia en el sector industrial és el que permet que amb l'ampliació de l'escorxador es puguin matar diàriament 14.000 porcs (3,5 milions de caps a l'any que obligaran a consumir 500 milions de litres d'aigua)? Si llegim l'enfocament desenvolupista de la industrialització de la comarca que es descriu en la presentació del llibre em sembla que la resposta és sí. Aquest és el model alimentari que enviem al món. No ens enganyem. No farem un Olot i una Garrotxa sostenibles amb les mateixes formes de pensament i negocis que ens han portat a la crisi ecològica.