Quan m'arriba cada mes la revista El Plafó a Barcelona i veig la quantitat d'actes i xerrades que s'organitzen a Olot me’n faig creus i me n'alegro. És una mostra de la vitalitat de la seva societat civil. Potser hi trobo a faltar l'organització de debats sobre la governança i la participació democràtica en el futur urbà; i taules rodones sobre el full de ruta per adaptar-nos -quin remei!- al canvi climàtic.
I em pregunto: tindria sentit avui la tasca que va fer en el seu temps entitats com Ecofòrum de la Garrotxa del 1994 al 2016; o com l'associació Una Sola Terra, organitzadora de les Jornades Internacionals de Vulcanologia del 1995 al 2008? La programació de l'Espai Cràter ha substituït aquelles primeres informacions científiques en l'àmbit de la divulgació sobre el vulcanisme i la defensa del patrimoni natural de la nostra comarca. Podem dir, doncs, que l'Ecofòrum i Una Sola Terra van ser entitats pioneres a obrir el debat sobre els grans temes que són avui d'actualitat permanent: el canvi climàtic, la transició energètica, la cultura de la pau, l'economia circular, l'agricultura biològica, l'arquitectura bioclimàtica o la protecció de la biodiversitat.
Són molts els olotins i olotines que en més d'una ocasió van assistir als nostres actes i que poden ratificar la llibertat d'informació amb els que van ser programats i la visió transversal que tenien. Tot i que els fundadors de l'Ecofòrum érem i som olotins que hem desenvolupat les nostres professions a Barcelona, la nostra voluntat va ser sempre sentir-nos responsablement partícips del present i del futur d'Olot i la seva comarca. Alguns polítics locals, i també organismes públics, tenien una posició de gasiveria i menyspreu envers les nostres iniciatives per no estar concertades amb els seus programes i estratègies electorals.
La decisió de fundar el club de debat Ecofòrum de la Garrotxa es va prendre el 12 de novembre de 1993 a Olot durant un cap de setmana. Els impulsors en un primer moment vam ser Lluís Busquets i Grabulosa, prolífic escriptor i periodista; Josep Ramon Masllorens, economista; Lluís Paluzie, advocat i ambientalista, president del Consell de Protecció de la Natura de reconeguda nissaga olotina i, un servidor, Santiago Vilanova, periodista, exdirector de “Diario de Barcelona” i activista ecologista. Poc després s'hi va incorporar l'economista Jordi Fortet. Ho vam explicar des dels seus inicis a l'article “Què és Ecofòrum de la Garrotxa” (mensuari “440”, novembre de 1995).
A l'inici convidàvem a una destacada personalitat en un sopar que celebràvem a l'Orfeó Popular Olotí i que vam inaugurar amb un tema tan controvertit com és la immigració. No va ser, però, fins al 21 de setembre de 1995 que vam decidir obrir al públic els nostres actes i aprovar els estatuts de l'entitat en un sopar al Parelladeta, del carrer Casanovas 193 de Barcelona, que era un restaurant de trobada d'artistes, escriptors i polítics de l’època. Les circumstàncies dramàtiques d'aquella nit cal explicar-les ara que acabem de veure els efectes catastròfics de la “gota freda” sobre València. Aquella nit una forta tempesta va caure sobre la part alta de la ciutat, inundant baixos i garatges i convertint carrers en torrents d'una força brutal. Va ser, precisament, el carrer Casanova, antiga llera de la riera de la Creu d'en Malla, el més afectat. Des de la nostra taula vèiem acollonits com l'aigua anava pujant fins a entrar al restaurant i arribar ràpidament a les taules del menjador. Veiem passar volant els contenidors de la brossa i fins i tot cotxes aparcats al carrer que eren arrossegats. Vam veure com la violència de l'aigua s'emportava a un motorista (l'endemà ens vam assabentar que va morir ofegat).
Aquella dana sobre Barcelona (que es va batejar com “l'aiguat del segle”) va fer que es desencallés un projecte de millora i modernització de la xarxa de clavegueram de la ciutat amb la construcció de diversos dipòsits pluvials subterranis. La funció d'aquests dipòsits és retenir la gran quantitat d'aigua recollida per la xarxa de drenatge en dies de forts aiguats i alliberar-la cap al mar pausadament. Va ser una decisió ràpida de l'alcalde Pasqual Maragall i un model que s'ha exportat a altres ciutats mediterrànies. En Lluís Busquets i Grabulosa va deixar testimoni d'aquella nit de pànic en el dietari que publicava al Diari de Girona el 19 de novembre de 1995 amb el títol “El foc té senyor, que l'aigua… no”.
Els fets de la dana de València han motivat parlar en família sobre l'”aigat” que va patir Olot el 17 d'octubre de 1940, vigília de Sant Lluc. El Fluvià va desbordar, passant per damunt del pont de Cal Russet i arribant l'aigua fins a l'antic parc, l'actual Plaça Clarà. Van caure a la capçalera del riu entre 600 i 800 litres per metre quadrat d'aigua. La meva mare, Carme Tané, que havia treballat a la granja Soldevila, que també es va inundar, solia parlar-nos dels fets dramàtics d'aquells dies. L'aiguat va deixar fàbriques destrossades i gent sense feina. Una família de masovers van morir ofegats. Vivien en el molí del Collell i van intentar protegir-se anant a una cabanya de pastors situada més amunt. Fatal destí. La força de l'aigua va endur-se la fràgil construcció mentre que l'arquitectura del molí va resistir.
Urbanitzar i especular en zones inundables ha estat un greu error de la majoria dels plans urbanístics. El 15% de la superfície urbanitzada de Catalunya, unes 35.000 hectàrees, està en zona inundable. I recordem que la majoria dels pobles garrotxins tenen caducat el Pla Inuncat.
Tornem, però, a l'Ecofòrum. Al llarg de les seves dues dècades d'existència vam organitzar nombrosos debats sobre temes que eren d'actualitat com l'impacte de l'eix Vic-Olot; l'energia nuclear; la participació democràtica en l’ordenació territorial; la gestió del parc natural de la Zona Volcànica i el moviment social i ecologista que el va reivindicar; les línies d'alta tensió (MAT); la bioètica; la gestió dels boscos; el llegat dels escultors Josep Clarà i Miquel Blay; el procés d'autodeterminació… També vam convidar personalitats com Carles Fontserè, Victor Alba, Magda Oranich, Isabel-Clara Simó, Rafael Subirachs, Maria Àngels Anglada, Manuel de Seabra, Gabriel Jackson, Joandomènec Ros, Oriol de Bolós, Emili Teixidor, Elisenda Paluzie, Francesc Parcerisas, Lluís Maria Xirinacs, entre d'altres. I vam organitzar taules rodones sobre l'obra poètica de Joan Oliver (Pere Quart) i Jacint Verdaguer. També vam presentar el projecte de Constitució Republicana redactat pel Grup Constituïm. El cineasta local Pep Callís va rebre un emotiu homenatge i es van projectar documentals realitzats per membres de l'Ecofòrum com “Portugal Año Uno”, sobre la “Revolució dels Clavells”, i “Informe general sobre el canvi climàtic”.
L'objectiu principal de l'Ecofòrum, avui plenament vigent, era fomentar l'harmonia entre l'entorn natural i el desenvolupament econòmic. Ens agradaria que, trenta anys després, el nostre llegat, arribés a projectar-se amb l'activisme cultural i la consciència ecològica de les actuals i futures generacions.