Quan era un adolescent, devia tenir al voltant de quinze anys, em vaig obsessionar amb la idea de l’apocalipsi. La fi del món, the end of times, el ragnarok, el judici final, l’hivern nuclear... Està clar que no era el primer humà a qui li passava aquesta idea pel cap, més aviat tot el contrari. No se m’acut cap cultura o civilització que no hagi dedicat temps i esforços a imaginar aquest moment.
La meva obsessió, però, no era mitològica, ni religiosa, ni escatològica. El meu jo adolescent conjugava la fi del món en present, com si fos un camperol medieval que veu passar un cometa i ho dona tot per dat i beneït. Potser era el fet de viure envoltat de volcans, potser imaginar el canvi climàtic com una cosa immediata, o potser una conseqüència de les pors termonuclears de la guerra freda que han quedat gravades en tantes pel·lícules, llibres i videojocs. El fet, però, és que aquesta obsessió jo no la vivia amb por, amb angoixa o amb pena, sinó amb una certa sensació de sort històrica, d’haver encertat el moment en el llarg recorregut de l’home on tindria l’oportunitat de veure-ho tot ensorrar-se en directe. M’agrada pensar que tampoc era un sentiment cruel o odiós envers el món, sinó més aviat una curiositat insaciable per veure com acabava rebentant tot.
Ara, gairebé una dècada després, em sento una mica robat d’aquesta il·lusió truculenta. Se m’ha robat l’apocalipsi. El que ha canviat, és clar, no és la proximitat de la fi del món, sinó la meva comprensió de la realitat. Ara m’adono que la curiositat d’aquell adolescent quedarà insatisfeta, i que només tindrem el plaer de viure una decadència lenta, agònica i infinita que mai ens donarà la satisfacció que produeix una bona explosió. La realitat m’obligarà a resignar-me a ser testimoni d’una llarga neurodegeneració social, cultural i ecològica que probablement ens sobreviurà a tots. No hi haurà un final gloriós i espectacular per a la humanitat, sinó una mort lenta per mil ferides, una espècie de càstig de Prometeu, serem com una balena encallada a la platja.
I tot això ho dic des del coneixement que gaudeixo d’un privilegi increïble. Tenim la sort de viure en un lloc del món relativament segur i lliure de desastres naturals. Aquests dies, però, hem rebut un recordatori clar que no tothom té aquesta sort, i que a mesura que el clima es torna més extrem i imprevisible, el món ens serà més hostil. Els centenars de morts a les inundacions a l’Horta i la Ribera valencianes marquen el desastre natural més mortífer a casa nostra en segles, però m’atreviria a dir que no tardarem gaire a tornar a veure episodis similars.
El col·lapse ecològic al nostre voltant, però, sembla ser una espècie de reflex macabre de la podridura de la nostra societat. Les inundacions a València, per exemple, han revelat una classe política corcada, que es menja els serveis públics per dins com si fossin termites. Han revelat uns poders públics incapaços i perillosos, desinteressats en millorar la vida de la gent, o ni tan sols d’ajudar-la en situacions d’emergència extrema si no en poden extreure un rèdit polític i mediàtic immediat. També estem veient com l’aparell mediàtic (a tot al món, però també a casa nostra) modifica el relat constantment, placant qualsevol narrativa alternativa que no respongui als interessos més reaccionaris. Ho hem pogut veure amb l’accidentada visita del rei, una operació totalment orquestrada, que malgrat ser interrompuda momentàniament per la ràbia del poble, el mateix vespre ja estava sent presentada als principals mitjans com un triomf de la monarquia, i que ens ha deixat amb imatges del rei congeniant amb esquadristes feixistes i grups d’extrema dreta madrilenys reivindicant atacs al president del govern amb impunitat.
I enmig de tot aquest desastre, res canvia.
Els únics que aconsegueixen treure profit de la situació són els elements més reaccionaris, que saben canalitzar la frustració i la ràbia com ningú, alhora que esquiven qualsevol responsabilitat. La mateixa gent que inverteix tots els seus esforços en destrossar els serveis públics, en qüestionar el canvi climàtic i en assenyalar els més vulnerables com a caps de turc. Experts a convertir el caos i la ràbia de la gent maliciosament en armes de la reacció. Els que es presenten com a antisistema, però col·laboren amb la policia, llepen les botes al rei i demanen més poder per a l’exèrcit. Els que es presenten com a representants anònims del poble, però que treballen per desarticular qualsevol resposta veritablement popular, munten esquadres paramilitars per atacar a gent desesperada que intenta trobar menjar i aigua entre el fang, i formen part de grups organitzats i finançats pels sospitosos habituals. Els hi podem posar nom, com per exemple Manos Limpias, Revuelta, Frente Obrero, HerQles o Solidaridad. El problema no és cap grup concret, però, sinó el conjunt. Aquestes organitzacions són la punta de la llança dels poders que mai han deixat de dominar el nostre país. Només cal veure com formen part d’una coreografia assajadíssima amb la judicatura, la policia, els mitjans de comunicació afins i el gran capital.
Aquesta gent guanya poder i dicta l’agenda en un moment en què cada segon que no estigui dedicat a implementar una estratègia cohesionada i decidida per gestionar els efectes de la crisi climàtica voldrà dir més vides en risc en el futur. Mentre les agències de comunicació de les grans empreses continuen mantenint el debat en la transició verda, els cotxes elèctrics i els crèdits del carboni, el que un estat responsable hauria d’estar fent és assumir la realitat i actuar en conseqüència. El canvi climàtic no és un fet evitable. Les seves conseqüències ja són aquí. Reciclar i tenir un cotxe híbrid està molt bé, però quan arribi una riuada se l’emportarà carrer avall igualment. Parlem del canvi climàtic exactament com ho fèiem fa dècades. No podem evitar la catàstrofe, hem de gestionar-la i pensar en la següent. S’ha d’acabar la política verda, que no és sinó una excusa del capitalisme, i ha d’arribar la política roja: la del bé comú i els esforços col·lectius. I ha de ser ara. Hem d’actuar ara perquè si no ens veurem arrossegats per la marea negra del capital i el feixisme, aliats eterns. La política negra que envia els treballadors a la feina encara que hi hagin de morir ofegats, i que llavors et diu que hem de donar les gràcies a Joan Roig i Amacio Ortega perquè han donat un 0,003% de la seva riquesa a la caritat. La política negra que desarticula la sanitat, els serveis d’emergència i la infraestructura pública, però que infla la policia, la repressió i els esquadristes. La política negra que fa que el mateix dia la gran banca anunciï beneficis històrics mentre es duen a terme desnonaments en zones amb alerta d’inundacions.
Aquesta és la nostra realitat. Lluny dels mites èpics de la fi del món que ha imaginat tantes vegades la humanitat. La nostra és una realitat que només ens promet que cada dia serà pitjor que el següent, però que qui dia passa any empeny. Ens acostumem a la crisi en tots i cadascun dels aspectes de les nostres vides. La crisi econòmica, la crisi climàtica, la crisi política, la crisi social. Però com que tot va passant a pas de formiga, aparentment una sèrie d’esdeveniments inconnexos, anem acceptant una vida pitjor, culpant inútilment a aquells que no són culpables i empoderant a aquells que haurien de ser desterrats del poder.
També a la nostra comarca passa això. Tenim assentats al poder una col·lecció de cacics locals que pensen com si fos mig segle enrere, mancats de qualsevol projecte encarat a convertir la nostra comarca en un lloc capaç de gestionar els problemes del nostre temps. En lloc d’això, continuem parlant de carreteres noves, més turisme i privatització de serveis públics. I efectivament, la frustració i les clares deficiències d’aquest sistema conviden l’extrema dreta a entrar per la porta gran. Tot és un desastre, però no hi ha alternativa que sembli possible. Aquest és el caldo de cultiu del feixisme.
A escala local, és el mateix patró que en l'àmbit nacional. Plorem els morts de València, però ampliarem l’aeroport de Barcelona (mentre escric aquestes línies les pistes estan literalment inundades), continuarem urbanitzant la costa, rius i rieres i construirem casinos gegants perquè rics de tot el món vinguin amb jets privats al parc temàtic que és la Catalunya del PSC i convergència (encara que ara s’amaguin darrere unes altres sigles). Mentrestant, ens diran que toca cenyir-se el cinturó i fer sacrificis perquè corren temps difícils. Menys serveis públics, més desnonament. Menys bombers, més policia. Negacionisme climàtic, ciment i turisme. Inundacions més freqüents, però cotxes de Fórmula 1 pel passeig de Gràcia i la Copa Amèrica a Barcelona.
Vivim en una època de contradiccions, on la realitat i el relat mai casen i on és fàcil creure que ja res no és important. Però també és un moment en què, enmig dels desastres més terribles, el millor de la humanitat treu el cap. Els veïns de l’Horta arriscant la vida per salvar-se els uns als altres, els milers de voluntaris que han anat a ajudar sense dubtar, la solidaritat entre gent que ho ha perdut tot... això també ho hem vist. I es tracta d’això al final. De no deixar que l’onada reaccionària aixafi aquest esperit, fràgil però poderós. Hem d’aconseguir que la solidaritat no estigui limitada a l’excepcional, que no existeixi únicament a l’ull de l’huracà, sinó que sigui el principi que guiï un dia normal.
Hi ha un punt mitjà entre la resignació cínica i la ignorància irresponsable. No hem d’insistir a viure en il·lusions basades en solucions màgiques i en responsabilitats corporatives. Hem d’acceptar que viurem temps molt difícils, però que això no vol dir que no hi puguem fer res. El món serà un lloc més hostil on viure, això és segur. Però no ha de ser necessàriament un lloc pitjor. A tots els nivells, podem treballar ara per evitar patiment i morts demà. L’alternativa és deixar-se emportar per l’aigua.
Entenc per què el meu jo adolescent insistia a imaginar-se la fi del món. Un meteorit com el que va acabar amb els dinosaures, una apocalipsi zombi, el judici final amb els àngels baixant del cel... Totes aquestes alternatives són més romàntiques i emocionants que la nostra realitat, que és més aviat desoladora. La humanitat ha imaginat gairebé tots els finals possibles, i rarament ha concebut un panorama tan tràgic com el que envolta al món avui dia. Potser ha sigut falta d’imaginació o potser simplement hem refusat al llarg de la història imaginar aquesta agonia terrible. En tot cas, espero que la imaginació no ens traeixi ara, i que en tinguem prou per trobar, almenys, una manera de gestionar millor aquest prolongat final. La humanitat hem trencat el planeta on vivim, però potser encara és possible de posar en pràctica cures pal·liatives, tant pel planeta com per a nosaltres mateixos.