Com ens movem nosaltres o com es mouen els materials i les nostres peces, em sembla una pregunta que en algun moment tot projecte ha d'afrontar. Sobretot si aquest està vinculat d'una manera directa al territori i intentes ser conscient de com hi incideix. Més encara, en un moment en què a estones, tot apunta que no hi ha alternativa al comerç online.
Des de fa uns mesos, no per feina sinó per motius personals -però en projectes petits tot acaba sent una mica un tot-, he de venir i marxar d'Olot amb autobús una gran part dels trajectes que faig. Aquesta ha estat una decisió triada, quasi un repte personal, ja que molta gent del meu entorn no apostava que fos una possibilitat viable. El fet de ser una decisió escollida i no una obligació per no tenir cap més alternativa per moure'm, m'ha convertit en una usuària "per vocació". Això em permet mirar com funcionen les coses amb una mica de perspectiva, inclús enfadar-me en alguns casos, en lloc de resignar-me o naturalitzar certes coses perquè no tinc cap més opció possible. Vaja, que sóc la pija del bus.
Crec que també és important dir que estic utilitzant una línia que connecta un poble límit de la comarca amb la ciutat d'Olot. Aquesta experiència està essent ben diferent de quan he fet servir el transport públic per baixar a Barcelona des de la capital de la comarca, o per arribar a Girona. Línies centrals i urbanes amb més varietat d'horaris i comoditats, m'atreviria a dir fins i tot línies "ben vistes" en què és habitual baixar a Barcelona en autobús, encara que tinguis cotxe propi. Ben diferent és pels moviments interns de la comarca en què simplement hi ha aquella frase que diu que no pots viure a poble sense cotxe.
Les coses que m'enamoren, m'encanten i crido als quatre vents de moure's amb transport públic, són moltes: la gent, tant els conductors com la resta de passatgers, tinc mil i una anècdotes que m'han passat en aquests espais de temps. Un lloc de socialització més i un espai que et permet destinar aquestes estones a coses ben diverses i ben profitoses segons el moment: a escriure -aquest article, per exemple- a llegir, a simplement perdre el temps mirant per la finestra o el mòbil, a parlar amb el del costat o a descansar tancant els ulls una estona. I amb el nou sistema tarifari integrat, em sembla un regal i de debò que no entenc que hi hagi gent que continuï omplint el dipòsit del cotxe i no la seva targeta de l'ATM.
També m'ha vertebrat el dia, amb les coses bones i no tan bones que suposa. No pots improvisar, has d'anticipar algunes situacions i m'organitzo diferent des que agafo el transport públic. En el meu cas, aconsegueixo tornar cap a casa abans, deixant d'autoexplotar-me allargant les jornades laborals fins a hores intempestives. Com a autònoma sense horaris, un regal.
Per altra banda, hi ha coses que no m'entren al cap, i que si us sóc sincera, no crec que ningú s'adoni que passen fins que no ho viu en el seu dia a dia. D'aquestes també en són una bona colla: no entenc com es col·loquen les parades, per exemple. La majoria són als afores dels pobles, i em sembla perfecte, perquè tampoc és qüestió de sortir a primera hora i arribar a Olot per sopar. Però com se suposa que he d'arribar del poble a la parada? Això significa que has de fer carretera, sovint de marges estrets. Un gustàs si és un migdia d'agost o a última hora d'aquests dies curts d'hivern. Mai m'havia alegrat tant del canvi d'hora: prefereixo baixar al vespre, al mig del no-res, que pujar al matí, des del no-res.
Sobretot perquè algunes vegades -llei de Murphy, sempre passa en els dies més complicats- alguns autobusos no tenen la retolació lluminosa de la línia que estan realitzant a la part superior. Això fa que qui estigui esperant el bus, si hi ha boira o és fosc, li sigui completament impossible endevinar si el que s'està acostant és un autobús, un camió o una furgoneta. M'he trobat agitant els braços durant 10 minuts a qualsevol cosa que em semblava que s'acostava cap a mi -desperta i atenta ja us asseguro que arribo a Olot-. Ja és fantàstic si estàs esperant en un lloc sense marquesina -i, per tant, tampoc sense llum ni empara- i el conductor/a tampoc et veu a tu.
El que m'ha sorprès a mi mateixa és el prejudici que havia fet donant per descomptat que les línies amb menys freqüència era perquè hi havia menys passatgers, com és la meva. I exceptuant algun dia tòrrid en ple mes d'agost -que anava com una diva, jo sola amb el conductor- des de setembre i amb la tornada als horaris normals d'escola i feina, es pot dir que hem anat entre bastant plens i plens a rebentar en cadascun dels trajectes que he fet.
Continuaré agafant l'autobús, perquè m'agrada moure'm així i perquè com la resta de serveis públics, tinc la sensació que fent-los servir i reivindicant-los és una manera de defensar-los. Que el preu sigui un regal és un primer pas perquè més gent s'animi a utilitzar el transport públic. Però alguna facilitat logística més potser acabaria de convèncer a més gent de fer-lo servir i que a poc a poc, agafar el bus fos la més natural i fàcil de les opcions que tenim per moure'ns.
Des de fa uns mesos, no per feina sinó per motius personals -però en projectes petits tot acaba sent una mica un tot-, he de venir i marxar d'Olot amb autobús una gran part dels trajectes que faig. Aquesta ha estat una decisió triada, quasi un repte personal, ja que molta gent del meu entorn no apostava que fos una possibilitat viable. El fet de ser una decisió escollida i no una obligació per no tenir cap més alternativa per moure'm, m'ha convertit en una usuària "per vocació". Això em permet mirar com funcionen les coses amb una mica de perspectiva, inclús enfadar-me en alguns casos, en lloc de resignar-me o naturalitzar certes coses perquè no tinc cap més opció possible. Vaja, que sóc la pija del bus.
Crec que també és important dir que estic utilitzant una línia que connecta un poble límit de la comarca amb la ciutat d'Olot. Aquesta experiència està essent ben diferent de quan he fet servir el transport públic per baixar a Barcelona des de la capital de la comarca, o per arribar a Girona. Línies centrals i urbanes amb més varietat d'horaris i comoditats, m'atreviria a dir fins i tot línies "ben vistes" en què és habitual baixar a Barcelona en autobús, encara que tinguis cotxe propi. Ben diferent és pels moviments interns de la comarca en què simplement hi ha aquella frase que diu que no pots viure a poble sense cotxe.
Les coses que m'enamoren, m'encanten i crido als quatre vents de moure's amb transport públic, són moltes: la gent, tant els conductors com la resta de passatgers, tinc mil i una anècdotes que m'han passat en aquests espais de temps. Un lloc de socialització més i un espai que et permet destinar aquestes estones a coses ben diverses i ben profitoses segons el moment: a escriure -aquest article, per exemple- a llegir, a simplement perdre el temps mirant per la finestra o el mòbil, a parlar amb el del costat o a descansar tancant els ulls una estona. I amb el nou sistema tarifari integrat, em sembla un regal i de debò que no entenc que hi hagi gent que continuï omplint el dipòsit del cotxe i no la seva targeta de l'ATM.
També m'ha vertebrat el dia, amb les coses bones i no tan bones que suposa. No pots improvisar, has d'anticipar algunes situacions i m'organitzo diferent des que agafo el transport públic. En el meu cas, aconsegueixo tornar cap a casa abans, deixant d'autoexplotar-me allargant les jornades laborals fins a hores intempestives. Com a autònoma sense horaris, un regal.
Per altra banda, hi ha coses que no m'entren al cap, i que si us sóc sincera, no crec que ningú s'adoni que passen fins que no ho viu en el seu dia a dia. D'aquestes també en són una bona colla: no entenc com es col·loquen les parades, per exemple. La majoria són als afores dels pobles, i em sembla perfecte, perquè tampoc és qüestió de sortir a primera hora i arribar a Olot per sopar. Però com se suposa que he d'arribar del poble a la parada? Això significa que has de fer carretera, sovint de marges estrets. Un gustàs si és un migdia d'agost o a última hora d'aquests dies curts d'hivern. Mai m'havia alegrat tant del canvi d'hora: prefereixo baixar al vespre, al mig del no-res, que pujar al matí, des del no-res.
Sobretot perquè algunes vegades -llei de Murphy, sempre passa en els dies més complicats- alguns autobusos no tenen la retolació lluminosa de la línia que estan realitzant a la part superior. Això fa que qui estigui esperant el bus, si hi ha boira o és fosc, li sigui completament impossible endevinar si el que s'està acostant és un autobús, un camió o una furgoneta. M'he trobat agitant els braços durant 10 minuts a qualsevol cosa que em semblava que s'acostava cap a mi -desperta i atenta ja us asseguro que arribo a Olot-. Ja és fantàstic si estàs esperant en un lloc sense marquesina -i, per tant, tampoc sense llum ni empara- i el conductor/a tampoc et veu a tu.
El que m'ha sorprès a mi mateixa és el prejudici que havia fet donant per descomptat que les línies amb menys freqüència era perquè hi havia menys passatgers, com és la meva. I exceptuant algun dia tòrrid en ple mes d'agost -que anava com una diva, jo sola amb el conductor- des de setembre i amb la tornada als horaris normals d'escola i feina, es pot dir que hem anat entre bastant plens i plens a rebentar en cadascun dels trajectes que he fet.
Continuaré agafant l'autobús, perquè m'agrada moure'm així i perquè com la resta de serveis públics, tinc la sensació que fent-los servir i reivindicant-los és una manera de defensar-los. Que el preu sigui un regal és un primer pas perquè més gent s'animi a utilitzar el transport públic. Però alguna facilitat logística més potser acabaria de convèncer a més gent de fer-lo servir i que a poc a poc, agafar el bus fos la més natural i fàcil de les opcions que tenim per moure'ns.