Formo part d'una associació que busca dignificar els oficis i la feina artesana. No és una tasca fàcil perquè, no sé com, se'ns ha esborrat de l'ADN la tendència natural i humana d'ajuntar-nos, compartir i buscar solucions comunes a problemes comuns. Com a grup, estem reaprenent a comunicar-nos, a prendre decisions de forma conjunta, a veure'ns com una fortalesa i no com un pes difícil d'arrossegar.
I entre tantes hores passades hi ha un tema que és més que recurrent i que generalment provoca decepcions i un gran esgotament: les fires. Les que es posen l'afegitó d'artesanes quan són punt de revenda –amb sort– d'artesanies de l'altra punta de món; i les que, per ser més, passen a ser "markets" i festivals.
Sóc relativament nova en això, i no sé com funcionava fa uns anys, però ara mateix costa distingir entre tanta fira quina val realment la pena. Quina és la que es fa pensant amb i per al productor i quina per a l'únic lucre de l'organitzador. Que em sembla lícit que un vulgui viure d'organitzar esdeveniments, però no acabo d'entendre en quin moment el productor s'ha convertit en el consumidor final de l'esdeveniment i no un aliat a qui li ha d'anar bé perquè repeteixi a la pròxima edició. A vegades penso que quan ens hagin enganyat a totes es dedicaran a organitzar qualsevol altra cosa. La frase "l'any que ve no torno" després d'una fira és una de les que més escolto a les meves companyes.
Afortunadament, no totes són així, algunes estan organitzades per entitats culturals, associacions d'artesans o agrupacions de consumidors, i la visió que tenen d'aquests espais és ben diferent; des del preu per a participar-hi fins a l'enfocament global de la comunicació i organització de la fira. Les fires són, per a moltes artesanes i productores, el lloc natural on trobar-se amb la ciutadania, ja que la majoria no tenen botiga pròpia o una distribució alternativa (més enllà de la venda en línia, que també costa un tros). Així que ens trobem que una bona part d'ingressos d'aquests projectes provenen de les fires i mercats, i es converteix en tota una gimcana arribar a apropar-te a la gent a través d'elles.
A mesura que vas creixent i consolidant-te com a projecte, vas sent conscient que ja no és suficient la visibilitat o el fet de donar-te a conèixer. O que això d'haver "cobert despeses" no és del tot cert, perquè només hi comptaves el desplaçament i el cost de la fira, i en deixaves fora el producte venut, les hores prèvies i post fira, i les del mateix dia, les possibles dietes, i un llarg etcètera. Quina pèrdua de diners quan n'ets conscient i mires enrere!
Però et quedes completament desarmada quan és des dels Ajuntaments que s'aposta per aquesta fórmula en lloc de donar peu a què les productores de la zona, ja organitzades i realment arrelades al lloc puguin fer-ho per si mateixes. Que no tenim experiència en muntar fires, ben cert. Però sí que som expertes -i fartes- consumidores de fires que no respecten al productor, que ens fan tornar a casa perquè plou, sense retornar els diners ni amb l'opció de noves dates. O ens deixen a ple sol i sense aigua. Que ens diuen paraules que estan de moda i que després no les trobem als espais que organitzen: producció local, proximitat, sostenibilitat, ecològic.
A Olot, els mercats d'artesania no cal que ens els vinguin a organitzar des de Barcelona. Amb un model, una estètica i una manera de fer, que potser allà funcionen, però que no tenen res a veure amb el territori i "la proximitat" d'aquí. Aquí tenim músics, menjar -i cervesa!- i producte local per fer de Corpus –i qualsevol altra data- un cap de setmana garrotxí de cap a peus. Fet i pensat des d'aquí i per aquí. I és important que la ciutadania i els consumidors ho sàpiguen. I es preguntin: on són les artesanes?
I entre tantes hores passades hi ha un tema que és més que recurrent i que generalment provoca decepcions i un gran esgotament: les fires. Les que es posen l'afegitó d'artesanes quan són punt de revenda –amb sort– d'artesanies de l'altra punta de món; i les que, per ser més, passen a ser "markets" i festivals.
Sóc relativament nova en això, i no sé com funcionava fa uns anys, però ara mateix costa distingir entre tanta fira quina val realment la pena. Quina és la que es fa pensant amb i per al productor i quina per a l'únic lucre de l'organitzador. Que em sembla lícit que un vulgui viure d'organitzar esdeveniments, però no acabo d'entendre en quin moment el productor s'ha convertit en el consumidor final de l'esdeveniment i no un aliat a qui li ha d'anar bé perquè repeteixi a la pròxima edició. A vegades penso que quan ens hagin enganyat a totes es dedicaran a organitzar qualsevol altra cosa. La frase "l'any que ve no torno" després d'una fira és una de les que més escolto a les meves companyes.
Afortunadament, no totes són així, algunes estan organitzades per entitats culturals, associacions d'artesans o agrupacions de consumidors, i la visió que tenen d'aquests espais és ben diferent; des del preu per a participar-hi fins a l'enfocament global de la comunicació i organització de la fira. Les fires són, per a moltes artesanes i productores, el lloc natural on trobar-se amb la ciutadania, ja que la majoria no tenen botiga pròpia o una distribució alternativa (més enllà de la venda en línia, que també costa un tros). Així que ens trobem que una bona part d'ingressos d'aquests projectes provenen de les fires i mercats, i es converteix en tota una gimcana arribar a apropar-te a la gent a través d'elles.
A mesura que vas creixent i consolidant-te com a projecte, vas sent conscient que ja no és suficient la visibilitat o el fet de donar-te a conèixer. O que això d'haver "cobert despeses" no és del tot cert, perquè només hi comptaves el desplaçament i el cost de la fira, i en deixaves fora el producte venut, les hores prèvies i post fira, i les del mateix dia, les possibles dietes, i un llarg etcètera. Quina pèrdua de diners quan n'ets conscient i mires enrere!
Però et quedes completament desarmada quan és des dels Ajuntaments que s'aposta per aquesta fórmula en lloc de donar peu a què les productores de la zona, ja organitzades i realment arrelades al lloc puguin fer-ho per si mateixes. Que no tenim experiència en muntar fires, ben cert. Però sí que som expertes -i fartes- consumidores de fires que no respecten al productor, que ens fan tornar a casa perquè plou, sense retornar els diners ni amb l'opció de noves dates. O ens deixen a ple sol i sense aigua. Que ens diuen paraules que estan de moda i que després no les trobem als espais que organitzen: producció local, proximitat, sostenibilitat, ecològic.
A Olot, els mercats d'artesania no cal que ens els vinguin a organitzar des de Barcelona. Amb un model, una estètica i una manera de fer, que potser allà funcionen, però que no tenen res a veure amb el territori i "la proximitat" d'aquí. Aquí tenim músics, menjar -i cervesa!- i producte local per fer de Corpus –i qualsevol altra data- un cap de setmana garrotxí de cap a peus. Fet i pensat des d'aquí i per aquí. I és important que la ciutadania i els consumidors ho sàpiguen. I es preguntin: on són les artesanes?