El pòsit dels anys ha ens ha deixat dos regals al centre de la ciutat d’Olot, peces molt fràgils que en altres circumstàncies s’hagués endut el remor de la suposada millora urbana. Just al davant de Sant Esteve trobem dues illes de cases, de reduïdes dimensions, que impedeixen una perspectiva àmplia de la façana de l’església.
Fent un incís històric i deslocalitzat, segons Richard Etlin, Eugène Viollet-le-Duc en els seus Entretiens sud l'Architecture (1863) desenvolupa el concepte de mise en scène (posada en escena), en descriure en arquitectures de diverses civilitzacions la manera com els edificis estaven disposats per generar un sentit d'anticipació i sorpresa mitjançant "transicions hàbilment manejades".
Viollet-le-Duc també va ser el primer a representar el moviment de les persones a les plantes arquitectòniques través de línies de punts. Seguint aquesta tradició, i usant també aquest mateix tipus de línies puntejades en planta, August Choisy analitza el conjunt d'edificis de l'Acròpolis d'Atenes al 1899. La seva intenció era demostrar que el desordre vist allà pels historiadors de l'escola de belles arts era el resultat d'un arranjament finament calculat, amb un caràcter 'pintoresc'. Les imatges exactes d'aquesta anàlisi són reproduïdes per Le Corbusier a Vers une Architecture al 1923. Aquest suposat desordre té molt a veure amb el concepte de promenade architecturale.
En la majoria de casos, els temples s’erigien en llocs alts, i en quasi tots trobem un camí ascendent per accedir-hi. Són fites que ordenen les ciutats i ens orienten, emergències verticals pensades per a mostrar-se, per exhibir-se. En el cas de Sant Esteve, les escales emergents d’esplèndides balustrades modernistes i una trista barana central normativa, condueixen a una entrada de cota superior, però la perspectiva que podríem tenir neta de la façana no la tenim. Tenim en canvi un fet molt més emocionant, la sorpresa!
Igual que en els volums de l’Acròpolis grega i salvant totes les distàncies, a Olot tenim uns volums interessantíssims que ens impedeixen veure la façana de l’església directament. Encara que no sigui simètrica, que no tingui els sants i que la pedra s’estigui engrunant, tenim la oportunitat de fer cada dia una promenade architecturale com les de Le Corbusier; hem de voltejar aquests edificis per tenir, en primera instància, una perspectiva en escorç, i anar-nos centrant a les escales per descobrir i constatar, finalment, el temple que tenim.
Fent un incís històric i deslocalitzat, segons Richard Etlin, Eugène Viollet-le-Duc en els seus Entretiens sud l'Architecture (1863) desenvolupa el concepte de mise en scène (posada en escena), en descriure en arquitectures de diverses civilitzacions la manera com els edificis estaven disposats per generar un sentit d'anticipació i sorpresa mitjançant "transicions hàbilment manejades".
Viollet-le-Duc també va ser el primer a representar el moviment de les persones a les plantes arquitectòniques través de línies de punts. Seguint aquesta tradició, i usant també aquest mateix tipus de línies puntejades en planta, August Choisy analitza el conjunt d'edificis de l'Acròpolis d'Atenes al 1899. La seva intenció era demostrar que el desordre vist allà pels historiadors de l'escola de belles arts era el resultat d'un arranjament finament calculat, amb un caràcter 'pintoresc'. Les imatges exactes d'aquesta anàlisi són reproduïdes per Le Corbusier a Vers une Architecture al 1923. Aquest suposat desordre té molt a veure amb el concepte de promenade architecturale.
En la majoria de casos, els temples s’erigien en llocs alts, i en quasi tots trobem un camí ascendent per accedir-hi. Són fites que ordenen les ciutats i ens orienten, emergències verticals pensades per a mostrar-se, per exhibir-se. En el cas de Sant Esteve, les escales emergents d’esplèndides balustrades modernistes i una trista barana central normativa, condueixen a una entrada de cota superior, però la perspectiva que podríem tenir neta de la façana no la tenim. Tenim en canvi un fet molt més emocionant, la sorpresa!
Igual que en els volums de l’Acròpolis grega i salvant totes les distàncies, a Olot tenim uns volums interessantíssims que ens impedeixen veure la façana de l’església directament. Encara que no sigui simètrica, que no tingui els sants i que la pedra s’estigui engrunant, tenim la oportunitat de fer cada dia una promenade architecturale com les de Le Corbusier; hem de voltejar aquests edificis per tenir, en primera instància, una perspectiva en escorç, i anar-nos centrant a les escales per descobrir i constatar, finalment, el temple que tenim.