L'home camina dret perquè té un objectiu; sap a on va, ha decidit anar a determinat lloc i camina dret. L'ase zigzagueja, perd el temps una mica, vagareja esquifida i distreta; zigzagueja per evitar els enderrocs, per esquivar el pendent, per buscar l'ombra; es preocupa el menys possible.
L'home regeix els seus sentiments amb la raó; reprimeix els seus sentiments i els seus instints darrere de l'objectiu que té. Governa a la bèstia amb la seva intel·ligència. La seva intel·ligència s'erigeix de normes que són efecte de l'experiència. L'experiència neix del treball; l'home treballa per no morir. Per produir cal tenir una línia de conducta; cal obeir les regles de l'experiència.
La recta està en tota la història humana, en tota intenció humana, en tot acte humà. Cal tenir la valentia de contemplar amb admiració les ciutats rectilínies d'Amèrica. El carrer corba és el camí dels ases, el carrer recta és el camí dels homes. “El camí dels ases i el camí dels homes de Le Corbusier”.
El carrer Fluvià té un inici marcat pel riu des d’on neix amb una pendent ascendent i una direcció totalment perpendicular, amb cases entre mitgeres per una banda i la Providència per l’altra, fins a doblegar-se tot adquirint unes sinuositats amb angles i “serpentins” virtuosos que el desemboquen com per art de màgia al carrer Fontanella.
Caminar per aquest últim tram és una experiència reveladora. Talment com si d’una via molt concorreguda es tractés, una paret mitgera anuncia “flors casa Carlicus”, potser convé anunciar, o advertir, que es fan pàmpols de flors funeràries als vianants. A l’esquerre, unes portes de fusta massissa que sembla que faci dècades que no les ha obert ningú. A la dreta, una paret de pedra recoberta de calç gastada que ha anat descobrint les pedres, com lletres d’una novel·la que explica el pas del temps i que amaguen, al seu darrera, uns jardins secrets, tot fa pensar que abandonats, amb vegetació no continguda que s’expandeix per devorar la runa que l’engarjola.
Enmig del mur s’hi reconeixen dues portes que penso que no s’haurien d’obrir mai. Just a la cantonada unes passes impregnades d’un passat industrial desaparegut, un parèntesi en el temps on únicament unes pintades desdibuixades ens allunyen del passat. Llambordes desgastades, re-pavimentades, apedaçades amb sauló.
El carrer transita per sota un edifici que ensenya les seves tripes d’un sostre amb entrebigats de revoltons ceràmics atirantats. Ja quasi al final, una figuera s’apodera d’allò que queda del pati d’un edifici. El carrer gira i, després de l’entrada al pati d’illa dels edificis amagats, desemboca al carrer Fontanella. L’última fita que trobem és una casa inclosa a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Un edifici en xamfrà d’inspiració Deco, de dos pisos, amb una façana ordenada amb un eix de simetria central.
Segurament no ens queden gaires camins dels ases, ja que l’ímpetu racional d’ordenació urbana ha traçat masses línies rectes. Ens queda aquest reducte, aquest carrer sinuós, amb pàtina, aquesta experiència, aquest fragment d’història per testimoniar alguna part de la nostra urbanitat perduda. De vegades és important explicar perquè les coses són singulars, precisament per valorar-les. Possiblement no és tant racional aquí la línia recta i és més contemporani l’ase. Si us plau, precisament aquest carrer... conservem-lo!
L'home regeix els seus sentiments amb la raó; reprimeix els seus sentiments i els seus instints darrere de l'objectiu que té. Governa a la bèstia amb la seva intel·ligència. La seva intel·ligència s'erigeix de normes que són efecte de l'experiència. L'experiència neix del treball; l'home treballa per no morir. Per produir cal tenir una línia de conducta; cal obeir les regles de l'experiència.
La recta està en tota la història humana, en tota intenció humana, en tot acte humà. Cal tenir la valentia de contemplar amb admiració les ciutats rectilínies d'Amèrica. El carrer corba és el camí dels ases, el carrer recta és el camí dels homes. “El camí dels ases i el camí dels homes de Le Corbusier”.
El carrer Fluvià té un inici marcat pel riu des d’on neix amb una pendent ascendent i una direcció totalment perpendicular, amb cases entre mitgeres per una banda i la Providència per l’altra, fins a doblegar-se tot adquirint unes sinuositats amb angles i “serpentins” virtuosos que el desemboquen com per art de màgia al carrer Fontanella.
Caminar per aquest últim tram és una experiència reveladora. Talment com si d’una via molt concorreguda es tractés, una paret mitgera anuncia “flors casa Carlicus”, potser convé anunciar, o advertir, que es fan pàmpols de flors funeràries als vianants. A l’esquerre, unes portes de fusta massissa que sembla que faci dècades que no les ha obert ningú. A la dreta, una paret de pedra recoberta de calç gastada que ha anat descobrint les pedres, com lletres d’una novel·la que explica el pas del temps i que amaguen, al seu darrera, uns jardins secrets, tot fa pensar que abandonats, amb vegetació no continguda que s’expandeix per devorar la runa que l’engarjola.
Enmig del mur s’hi reconeixen dues portes que penso que no s’haurien d’obrir mai. Just a la cantonada unes passes impregnades d’un passat industrial desaparegut, un parèntesi en el temps on únicament unes pintades desdibuixades ens allunyen del passat. Llambordes desgastades, re-pavimentades, apedaçades amb sauló.
El carrer transita per sota un edifici que ensenya les seves tripes d’un sostre amb entrebigats de revoltons ceràmics atirantats. Ja quasi al final, una figuera s’apodera d’allò que queda del pati d’un edifici. El carrer gira i, després de l’entrada al pati d’illa dels edificis amagats, desemboca al carrer Fontanella. L’última fita que trobem és una casa inclosa a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Un edifici en xamfrà d’inspiració Deco, de dos pisos, amb una façana ordenada amb un eix de simetria central.
Segurament no ens queden gaires camins dels ases, ja que l’ímpetu racional d’ordenació urbana ha traçat masses línies rectes. Ens queda aquest reducte, aquest carrer sinuós, amb pàtina, aquesta experiència, aquest fragment d’història per testimoniar alguna part de la nostra urbanitat perduda. De vegades és important explicar perquè les coses són singulars, precisament per valorar-les. Possiblement no és tant racional aquí la línia recta i és més contemporani l’ase. Si us plau, precisament aquest carrer... conservem-lo!