Em fa vergonya quan he d'explicar als meus amics que no viuen a Olot quins són els motius de prohibir la circulació de bicicletes pel centre d'Olot en els horaris que es tanca la circulació als cotxes. No entenen com és que una ciutat com Olot, majoritàriament plana i que sembla que promociona la natura i la salut, no promocioni també l'ús de la bicicleta per anar a tot arreu i a totes hores. Jo tampoc ho entenc. Serà que en realitat hi ha altres prioritats?
Ens diuen que s'han fet molts bici-carrils (d'un ús qüestionable perquè no tenen continuïtat) i com a conseqüència s'ha de circular en molts trams compartint, és un dir, la via amb els cotxes. Un perill important perquè no hi ha consciència de compartir quan anem amb cotxe, al contrari del que passa a altres països europeus fruit d'una cultura d'ús de bicicletes de fa molts anys.
Jo anava amb bicicleta i vaig deixar d'anar-hi perquè patia quan havia de compartir la via amb els cotxes, i també patia si feia algun petit tram en direcció prohibida pels cotxes, fent-ho amb sentit comú. Això ho podem veure com un hàbit natural en ciutats ben properes del nostre país veí: si aneu per Franç, us trobareu senyals de direcció prohibida per vehicles exceptuant les bicicletes. Com a usuària de la bicicleta sento que no sóc una prioritat i que Olot no vol les bicicletes, perquè no m'ho ha posat fàcil per desplaçar-me amb calma i tranquil·litat. Evidentment és una opino subjectiva.
També ens diuen que s'està protegint al vianant, difícil de creure quan ha de compartir carrers molt estrets amb els cotxes i camionetes. Quantes vegades els vianants s'han de parar i col·locar-se enganxats a les façanes, vigilant que els retrovisors de les furgonetes i camions no els toquin i els deixin sense nas? Us convido a caminar pel centre un dilluns al matí esquivant tota mena d'obstacles per "gaudir" de la ciutat. Poc creïble també aquest argument.
Entenc que hi ha d'haver uns horaris per serveis, però a les ciutats on prioritzen la tranquil·litat, els vianants i les bicicletes, aquests horaris són molt més restringits i els veïns que circulen amb cotxe sempre prioritzen els vianants i, sí, també els ciclistes
És difícil d'explicar aquesta decisió quan en altres ciutats s'està treballant (i sembla que és una de les bases de les ciutats del futur) per restringir l'ús del cotxe, però clar és més fàcil prohibir, que pensar amb altres solucions. Estic parlant de pedagogia i sentit comú.
Pedagogia per educar els ciutadans i aconseguir un canvi de cultura, com està sobradament demostrat que en altres llocs s'ha aconseguit. Què es necessita? Recursos i temps. Les coses no canvien d'avui per a demà, per tant, s'han de promoure petits canvis escalonats en el temps. Esforç i educació.
I sentit comú. Però que és el sentit comú? És allò a què ens referim quan parlem de coneixements que tots compartim i que considerem bàsics i evidents. A vegades es fa servir per deixar fora de discussió una creença o una opinió que considerem inqüestionable. És un concepte subjectiu i difícil de definir. Ens hauria de protegir de cometre errors quan prenem una decisió i no augmentar els problemes i els conflictes.
Hi ha un sentit comú que té com a base criteris naturals, sap de les complexitats de les coses i és per això que intenta no incrementar-les. Quan s'han de resoldre situacions complexes, fa preguntes per trobar sortides pràctiques: què necessiten els ciutadans?, quina ciutat volem construir pel futur? Què hem d'aprendre per canviar? Qui ens pot ajudar a innovar, crear plans i estratègies? El senti comú convida a la innovació i a la transformació de la societat per donar cabuda a totes les necessitats diverses de la comunitat.
El sentit comú no ho arregla tot, però a vegades evita espatllar encara més les coses. Ens l'ensenyen aquelles persones que són brillants i sàvies, que inspiren els altres, que són generoses, que són els nostres referents perquè mai deixen d'aprendre i d'escoltar, i ens ensenyen a esquivar la mediocritat.
Ens diuen que s'han fet molts bici-carrils (d'un ús qüestionable perquè no tenen continuïtat) i com a conseqüència s'ha de circular en molts trams compartint, és un dir, la via amb els cotxes. Un perill important perquè no hi ha consciència de compartir quan anem amb cotxe, al contrari del que passa a altres països europeus fruit d'una cultura d'ús de bicicletes de fa molts anys.
Jo anava amb bicicleta i vaig deixar d'anar-hi perquè patia quan havia de compartir la via amb els cotxes, i també patia si feia algun petit tram en direcció prohibida pels cotxes, fent-ho amb sentit comú. Això ho podem veure com un hàbit natural en ciutats ben properes del nostre país veí: si aneu per Franç, us trobareu senyals de direcció prohibida per vehicles exceptuant les bicicletes. Com a usuària de la bicicleta sento que no sóc una prioritat i que Olot no vol les bicicletes, perquè no m'ho ha posat fàcil per desplaçar-me amb calma i tranquil·litat. Evidentment és una opino subjectiva.
També ens diuen que s'està protegint al vianant, difícil de creure quan ha de compartir carrers molt estrets amb els cotxes i camionetes. Quantes vegades els vianants s'han de parar i col·locar-se enganxats a les façanes, vigilant que els retrovisors de les furgonetes i camions no els toquin i els deixin sense nas? Us convido a caminar pel centre un dilluns al matí esquivant tota mena d'obstacles per "gaudir" de la ciutat. Poc creïble també aquest argument.
Entenc que hi ha d'haver uns horaris per serveis, però a les ciutats on prioritzen la tranquil·litat, els vianants i les bicicletes, aquests horaris són molt més restringits i els veïns que circulen amb cotxe sempre prioritzen els vianants i, sí, també els ciclistes
És difícil d'explicar aquesta decisió quan en altres ciutats s'està treballant (i sembla que és una de les bases de les ciutats del futur) per restringir l'ús del cotxe, però clar és més fàcil prohibir, que pensar amb altres solucions. Estic parlant de pedagogia i sentit comú.
Pedagogia per educar els ciutadans i aconseguir un canvi de cultura, com està sobradament demostrat que en altres llocs s'ha aconseguit. Què es necessita? Recursos i temps. Les coses no canvien d'avui per a demà, per tant, s'han de promoure petits canvis escalonats en el temps. Esforç i educació.
I sentit comú. Però que és el sentit comú? És allò a què ens referim quan parlem de coneixements que tots compartim i que considerem bàsics i evidents. A vegades es fa servir per deixar fora de discussió una creença o una opinió que considerem inqüestionable. És un concepte subjectiu i difícil de definir. Ens hauria de protegir de cometre errors quan prenem una decisió i no augmentar els problemes i els conflictes.
Hi ha un sentit comú que té com a base criteris naturals, sap de les complexitats de les coses i és per això que intenta no incrementar-les. Quan s'han de resoldre situacions complexes, fa preguntes per trobar sortides pràctiques: què necessiten els ciutadans?, quina ciutat volem construir pel futur? Què hem d'aprendre per canviar? Qui ens pot ajudar a innovar, crear plans i estratègies? El senti comú convida a la innovació i a la transformació de la societat per donar cabuda a totes les necessitats diverses de la comunitat.
El sentit comú no ho arregla tot, però a vegades evita espatllar encara més les coses. Ens l'ensenyen aquelles persones que són brillants i sàvies, que inspiren els altres, que són generoses, que són els nostres referents perquè mai deixen d'aprendre i d'escoltar, i ens ensenyen a esquivar la mediocritat.