"Pare, aquests carrers són molt lletjos, no tenen arbres". Just aquesta reflexió me la va fer el meu fill de sis anys, un ciutadà petit d'edat però molt observador. Estàvem passejant per a l'Eixample Popular.
Aquest creixement urbà ja del segle XX va ser un dels creixements que tingué Olot en aquest període; l'Eixample dels Rics (l'Eixample Malagrida), l'Eixample dels Pobres (l'Eixample Popular) i el barri de Pequín (per com de lluny que estava). La ciutat va créixer cap aquesta zona aprofitant els terrenys de cultiu que hi havia fora de les muralles, terres que s'urbanitzaven per a construir-hi habitatges o disposar-hi indústries tèxtils. S'urbanitzava des de llavors per a una altra finalitat, s'utilitzaven precisament per a viure-hi.
Com a animals racionals hem tingut l'afany i el coneixement acumulat per a urbanitzar d'una forma ordenada, racional i efectiva, o això creiem. Els anys han posat segurament en dubte algunes de les tesis de Le Corbusier. En un dels textos d'ell que es titula els camins dels ases i els camins dels homes, ens explicava que les ciutats medievals s'havien traçat seguint els rastres dels ases, els primers a circular-hi i que havien obert la traça, fent camins sinuosos per salvar desnivells o esquivar arbres. En el cas de les ciutats racionalistes, els carrers eren rectes i amples, projectats i deixant les vacil·lacions i el romanticisme a part. Això sí, amb les seves tesis, en un dels cinc punts de l'arquitectura, proposava les cobertes verdes per a tornar el verd robat per a la construcció.
M'agradaria analitzar el carrer Pintor Domenge d'Olot. Aquest carrer neix seguint aproximadament un tram de la muralla carlina. Un carrer amb una amplada aproximada d'uns vuit metres. Fins fa poc temps era un carril amb doble sentit de circulació i una vorera a cada costat.
Recentment, s'ha reurbanitzat i segurament amb tota la bona voluntat per a millorar-ne les condicions. Entenc que s'ha aprofitat per passar-hi els serveis soterrats necessaris. S'ha reduït a un carril de circulació per als cotxes, redistribuint el sector i generant cert ordre circulatori. Les dues voreres s'han mantingut, i en un costat, s'ha ubicat un carril bici de dos sentits de circulació, situat no a la cota dels vianants sinó a la cota dels cotxes, enganxant-hi unes perilloses peces protuberants que separen les bicicletes dels vehicles de motor. La il·luminació compleix evidentment amb els estàndards d'uniformitat i quantitat de llum que dictamina la normativa. Vull remarcar que aquests estàndards no són per als animals ni per a les persones, són per als cotxes. La normativa tampoc ens parla de l'arbrat. En aquest carrer no hi ha cap arbre.
Potser aquest carrer seria aprovat per a una convenció d'enginyers de la ciutat racional de Le Corbusier. Jo tinc l'esperança de pensar que si algú presenta un projecte així en una escola d'arquitectura no s'hauria aprovat. Aquest carrer no és per a les persones, no hi ha bicicletes perquè el carrilbici no porta enlloc i a les nits fa basarda per a la il·luminació que s'assembla a totes les llums de les autopistes. La vorera continua aparentant estreta, i si mai passa un grup de turistes i vol fer servir el carril bici, ha de baixar l'escaló, amb una solució que era tan senzilla com posar el carril-bici a la mateixa cota que la vorera, i possiblement tant les bicicletes com els vianants s'haguessin sentit abundants pel tram que compartien, encara que estigués limitat per pintura. Això dels arbres ja és un altre tema. No hi ha cap voluntat de fer agradable un carrer. Els carrers no són macos perquè la normativa no obliga a cap enginyer ni a cap polític a plantar-hi un arbre. Tant ens creiem la normativa?
Fill, aquest tipus d'urbanitat, ni que sigui feta en un barri que vol dir-se popular, no està feta per a viure-hi. Prefereixo la ciutat dels ases.
Aquest creixement urbà ja del segle XX va ser un dels creixements que tingué Olot en aquest període; l'Eixample dels Rics (l'Eixample Malagrida), l'Eixample dels Pobres (l'Eixample Popular) i el barri de Pequín (per com de lluny que estava). La ciutat va créixer cap aquesta zona aprofitant els terrenys de cultiu que hi havia fora de les muralles, terres que s'urbanitzaven per a construir-hi habitatges o disposar-hi indústries tèxtils. S'urbanitzava des de llavors per a una altra finalitat, s'utilitzaven precisament per a viure-hi.
Com a animals racionals hem tingut l'afany i el coneixement acumulat per a urbanitzar d'una forma ordenada, racional i efectiva, o això creiem. Els anys han posat segurament en dubte algunes de les tesis de Le Corbusier. En un dels textos d'ell que es titula els camins dels ases i els camins dels homes, ens explicava que les ciutats medievals s'havien traçat seguint els rastres dels ases, els primers a circular-hi i que havien obert la traça, fent camins sinuosos per salvar desnivells o esquivar arbres. En el cas de les ciutats racionalistes, els carrers eren rectes i amples, projectats i deixant les vacil·lacions i el romanticisme a part. Això sí, amb les seves tesis, en un dels cinc punts de l'arquitectura, proposava les cobertes verdes per a tornar el verd robat per a la construcció.
M'agradaria analitzar el carrer Pintor Domenge d'Olot. Aquest carrer neix seguint aproximadament un tram de la muralla carlina. Un carrer amb una amplada aproximada d'uns vuit metres. Fins fa poc temps era un carril amb doble sentit de circulació i una vorera a cada costat.
Recentment, s'ha reurbanitzat i segurament amb tota la bona voluntat per a millorar-ne les condicions. Entenc que s'ha aprofitat per passar-hi els serveis soterrats necessaris. S'ha reduït a un carril de circulació per als cotxes, redistribuint el sector i generant cert ordre circulatori. Les dues voreres s'han mantingut, i en un costat, s'ha ubicat un carril bici de dos sentits de circulació, situat no a la cota dels vianants sinó a la cota dels cotxes, enganxant-hi unes perilloses peces protuberants que separen les bicicletes dels vehicles de motor. La il·luminació compleix evidentment amb els estàndards d'uniformitat i quantitat de llum que dictamina la normativa. Vull remarcar que aquests estàndards no són per als animals ni per a les persones, són per als cotxes. La normativa tampoc ens parla de l'arbrat. En aquest carrer no hi ha cap arbre.
Potser aquest carrer seria aprovat per a una convenció d'enginyers de la ciutat racional de Le Corbusier. Jo tinc l'esperança de pensar que si algú presenta un projecte així en una escola d'arquitectura no s'hauria aprovat. Aquest carrer no és per a les persones, no hi ha bicicletes perquè el carrilbici no porta enlloc i a les nits fa basarda per a la il·luminació que s'assembla a totes les llums de les autopistes. La vorera continua aparentant estreta, i si mai passa un grup de turistes i vol fer servir el carril bici, ha de baixar l'escaló, amb una solució que era tan senzilla com posar el carril-bici a la mateixa cota que la vorera, i possiblement tant les bicicletes com els vianants s'haguessin sentit abundants pel tram que compartien, encara que estigués limitat per pintura. Això dels arbres ja és un altre tema. No hi ha cap voluntat de fer agradable un carrer. Els carrers no són macos perquè la normativa no obliga a cap enginyer ni a cap polític a plantar-hi un arbre. Tant ens creiem la normativa?
Fill, aquest tipus d'urbanitat, ni que sigui feta en un barri que vol dir-se popular, no està feta per a viure-hi. Prefereixo la ciutat dels ases.