Amistat:
1 1 f. Afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual.
Per a Descartes, el jo era evident en ell mateix. La forma de descobrir-lo és per introspecció. El jo viu en un cos (cada cos té el seu jo), tot i que no sigui exactament el cos. Observant la nostra percepció del món i els nostres estats mentals (dolors, desigs, intencions, creences...) descobrim que succeeixen en un subjecte que és el jo. Es tracta d’una evidència immediata. Per això de vegades es diu que amb Descartes neix el subjectivisme modern.
Però immediatament al subjectivisme li van aparèixer diverses dificultats, que el tornaven força contradictori. Per una banda hi ha la qüestió de com explicar que el nostre jo canvia i es transforma. Aquesta serà la crítica que fa Hume al problema del jo. Per altra banda hi ha un problema més difícil de resoldre: Si el jo està vinculat a la percepció, ¿com detectar una percepció falsa? Si el jo sempre fos veritat, si el sentit comú intern fos sempre correcte, llavors (paradoxalment) no podríem estar mai segurs de res perquè, senzillament, si el meu jo creu que "penso que això és una poma", no hi hauria manera de convèncer-lo que està equivocat i que en realitat "això és una pera".
El nostre jo necessita més punts de vista del món, entendre i conèixer millor la complexitat de la vida i de l'existència. Punts de vista aliats, evolutius, contraposats, crítics i alhora comprensius. El nostre jo necessita, més enllà dels lligams de la sang i de l'amor sexual, l'amistat.
Hi ha qui diu que els amics no es busquen, es troben, en tot cas al llarg de la vida anem adquirint aquesta afecció amb unes quantes persones que en definitiva són els contrastants de les percepcions falses de Hume.
L'amistat pot néixer a l'escola, al carrer de casa, a la feina, estudiant o fent qualsevol activitat, i esdevé un referent que portes tota la vida al costat constatant la teva manera d’entendre el món. De vegades els punts de vista divergeixen, i la contraposició es fa més palesa, però evidencies gratament que per això són amics. És la mirada de complicitat que sovint necessites, o el cop a l'espatlla quan fa falta. Són les persones que t'ajuden quan caus, o t’encoratgen per aixecar-te, les persones de qui vols estar al costat quan tenen problemes i que encoratges també tu perquè s’aixequin. Són els que fa temps que no veus però que en retrobar-te saps que portes a dins. L'amistat no reconeix les edats ni el sexe, hi entén més d’afinitats. Tampoc coneix distàncies ni temporalitats, ni ideologies ni creences. Per alguna extranya raó penso que al llarg de la vida anem construïnt la nostra pròpia ciutat, talment com les que descriu Marco Polo a Les ciutats invisibles d'Italo Calvino, feta i habitada pels amics, una ciutat que conté totes les contradiccions que coneixem i que és infinita, acaba a on acaba la nostra percepció del món.
Amics, habitem a la ciutat de l'amistat!
1 1 f. Afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual.
Per a Descartes, el jo era evident en ell mateix. La forma de descobrir-lo és per introspecció. El jo viu en un cos (cada cos té el seu jo), tot i que no sigui exactament el cos. Observant la nostra percepció del món i els nostres estats mentals (dolors, desigs, intencions, creences...) descobrim que succeeixen en un subjecte que és el jo. Es tracta d’una evidència immediata. Per això de vegades es diu que amb Descartes neix el subjectivisme modern.
Però immediatament al subjectivisme li van aparèixer diverses dificultats, que el tornaven força contradictori. Per una banda hi ha la qüestió de com explicar que el nostre jo canvia i es transforma. Aquesta serà la crítica que fa Hume al problema del jo. Per altra banda hi ha un problema més difícil de resoldre: Si el jo està vinculat a la percepció, ¿com detectar una percepció falsa? Si el jo sempre fos veritat, si el sentit comú intern fos sempre correcte, llavors (paradoxalment) no podríem estar mai segurs de res perquè, senzillament, si el meu jo creu que "penso que això és una poma", no hi hauria manera de convèncer-lo que està equivocat i que en realitat "això és una pera".
El nostre jo necessita més punts de vista del món, entendre i conèixer millor la complexitat de la vida i de l'existència. Punts de vista aliats, evolutius, contraposats, crítics i alhora comprensius. El nostre jo necessita, més enllà dels lligams de la sang i de l'amor sexual, l'amistat.
Hi ha qui diu que els amics no es busquen, es troben, en tot cas al llarg de la vida anem adquirint aquesta afecció amb unes quantes persones que en definitiva són els contrastants de les percepcions falses de Hume.
L'amistat pot néixer a l'escola, al carrer de casa, a la feina, estudiant o fent qualsevol activitat, i esdevé un referent que portes tota la vida al costat constatant la teva manera d’entendre el món. De vegades els punts de vista divergeixen, i la contraposició es fa més palesa, però evidencies gratament que per això són amics. És la mirada de complicitat que sovint necessites, o el cop a l'espatlla quan fa falta. Són les persones que t'ajuden quan caus, o t’encoratgen per aixecar-te, les persones de qui vols estar al costat quan tenen problemes i que encoratges també tu perquè s’aixequin. Són els que fa temps que no veus però que en retrobar-te saps que portes a dins. L'amistat no reconeix les edats ni el sexe, hi entén més d’afinitats. Tampoc coneix distàncies ni temporalitats, ni ideologies ni creences. Per alguna extranya raó penso que al llarg de la vida anem construïnt la nostra pròpia ciutat, talment com les que descriu Marco Polo a Les ciutats invisibles d'Italo Calvino, feta i habitada pels amics, una ciutat que conté totes les contradiccions que coneixem i que és infinita, acaba a on acaba la nostra percepció del món.
Amics, habitem a la ciutat de l'amistat!