La meva filla de quatre anys va arribar a casa entusiasmada del casalet: papa et vull ensenyar el que ha fet el senyor Francisco! Em sorprèn de vegades que les persones que han vingut de fora, a viure a Olot, aprofitin tan bé les virtuts dels espais que tenim al voltant. Durant alguns dies d’estiu, passen els matins a la Moixina, un espai fresc i amb ombra, allunyat prudentment del soroll dels vehicles, un petit oasi a menys de deu minuts del centre.
No l’he vist mai aquest “senyor Francisco”, el cas és que ha anat dipositant artefactes pels petits recs que hi ha en els aiguamoixos d’aquest paratge tan pintoresc. Uns eixos subjecten pales fetes amb materials reciclats, on mogudes per la força de l’aigua accionen mecanismes del tot enginyosos que mouen petites figures; dos pallassos que saluden a una ballarina al damunt d’una casa feta amb una ampolla de plàstic adoptant la forma de molí, una barca amb pales amb una nina estiuenca estirats tots ells per uns cavalls de plastilina, un mòbil vertical amb tot de figures de cartró que donen voltes al costat de la lluna i el sol, una “noria” que conté petites joguines fetes amb pots de iogurt, o sínies amb avions donant voltes a l’estil “Tibidabo”. Per si plàsticament no fos suficient, la remor de l’aigua i el piular dels ocells ho embolcallen, amb una atmosfera bucòlica, que convida a una observació quasi meditativa.
Segurament si aquests artefactes els veiéssim al Museu de Cultura Contemporània de Barcelona, copsarien l’interès de molts crítics, i amb un escepticisme prudent observaríem encuriosits aquestes petites obres d’art. Però el cas és que al museu de Barcelona, per posar un exemple, no tenen ni els petits recs, ni les pedres volcàniques abrigades de molsa i falsies roges, ni l’ombra dels roures, dels faigs dels verns... ni terra amb olor d’humitat, i per no tenir no tenen ni aigua que circuli lliurement pels seus peus i, per tant, és difícil aprofitar cap força hidràulica.
Gran part del desenvolupament econòmic a partir de l’arribada de la revolució industrial és fruit del pas de l’aigua, de l’enginy humà per aprofitar aquesta força natural per fer moure indústries senceres i fins i tot a fer-ne electricitat, i que malauradament amb els anys hem anat perdent, o simplement ho hem oblidat, com un nen que tristament desaprèn a caminar.
No en queda res, i possiblement en un present on ens omplim la boca de promoure, sortosament, iniciatives espavilades per ser més sostenibles, aquestes intervencions són les úniques que queden capaces d’aprofitar, encara que sigui per fer la competència als distingits museus urbans, la força de l’aigua.
Us recomano que ho aneu a visitar, no té horari d’obertura i l’entrada és gratuïta.
No l’he vist mai aquest “senyor Francisco”, el cas és que ha anat dipositant artefactes pels petits recs que hi ha en els aiguamoixos d’aquest paratge tan pintoresc. Uns eixos subjecten pales fetes amb materials reciclats, on mogudes per la força de l’aigua accionen mecanismes del tot enginyosos que mouen petites figures; dos pallassos que saluden a una ballarina al damunt d’una casa feta amb una ampolla de plàstic adoptant la forma de molí, una barca amb pales amb una nina estiuenca estirats tots ells per uns cavalls de plastilina, un mòbil vertical amb tot de figures de cartró que donen voltes al costat de la lluna i el sol, una “noria” que conté petites joguines fetes amb pots de iogurt, o sínies amb avions donant voltes a l’estil “Tibidabo”. Per si plàsticament no fos suficient, la remor de l’aigua i el piular dels ocells ho embolcallen, amb una atmosfera bucòlica, que convida a una observació quasi meditativa.
Segurament si aquests artefactes els veiéssim al Museu de Cultura Contemporània de Barcelona, copsarien l’interès de molts crítics, i amb un escepticisme prudent observaríem encuriosits aquestes petites obres d’art. Però el cas és que al museu de Barcelona, per posar un exemple, no tenen ni els petits recs, ni les pedres volcàniques abrigades de molsa i falsies roges, ni l’ombra dels roures, dels faigs dels verns... ni terra amb olor d’humitat, i per no tenir no tenen ni aigua que circuli lliurement pels seus peus i, per tant, és difícil aprofitar cap força hidràulica.
Gran part del desenvolupament econòmic a partir de l’arribada de la revolució industrial és fruit del pas de l’aigua, de l’enginy humà per aprofitar aquesta força natural per fer moure indústries senceres i fins i tot a fer-ne electricitat, i que malauradament amb els anys hem anat perdent, o simplement ho hem oblidat, com un nen que tristament desaprèn a caminar.
No en queda res, i possiblement en un present on ens omplim la boca de promoure, sortosament, iniciatives espavilades per ser més sostenibles, aquestes intervencions són les úniques que queden capaces d’aprofitar, encara que sigui per fer la competència als distingits museus urbans, la força de l’aigua.
Us recomano que ho aneu a visitar, no té horari d’obertura i l’entrada és gratuïta.