No tenia masses anys quan en una llarga tarda d’hivern la meva padrina em va proposar una aventura del tot suggeridora; aniríem a fer un “bikini” a “la vaca”. En primer lloc no tenia ni idea del que era un “bikini”, i un bar que es deia “la vaca” segur que no em deixaria indiferent.
Des d’un dels carrers que desemboquen a la plaça major vam entrar en un petit local. El diminut cafè ocupava tímidament una part de la planta baixa del predi, una única finestra i una porta de fusta pintada d’un vermell morat, gairebé rosa, amb formes que podríem assimilar-les al corrent modernista, amb una maneta de llautó envellit que cosia diagonalment els dos brancals, i al damunt, com no podria ser d’una manera més romàntica, un cartell amb una vaca penjada per unes cadenes amb una llum al damunt per no deixar el carrer a les enfosques.
A dins semblava un expositor de petits tresors; moltíssimes vaques dipositades en les lleixes talment com si fossin obres d’art. L’aforament era del tot limitat, sis o set taules tan juntes que semblaven enamorades les unes de les altres. I clar, amb aquest reduït espai es generava un ambient càlid i acollidor amb la complicitat de les converses de les taules veïnes.
Un únic taulell amb forma de “L” era el “sancta sanctorum” dels berenars. Una barra plena de pastissos fets artesanalment i dolços que dificultaven l’elecció del client, i al seu darrera, els artífexs d’aquest petit gran indret: una mare i un fill del tot encantadors que havien vingut de Barcelona per delitar, amb comptagotes, les olotines i olotins que entressin en aquest establiment.
D’aquella primera vegada recordo les curioses formes triangulars que esdevenien del precís tall del bikini, el “cacaolat” que l’acompanyava i el reguitzell de contes d’en Teo que tenien a l’abast; un infant pel-roig que sorprenentment sempre estava de viatge, de càmping o de vacances, i que amb els anys, la meva padrina es va cuidar d’anar-me desvetllant les seves aventures.
Reiteradament he anat tornant en aquest cafè, amb els amics, amb les amigues i amb la família, i en els últims anys per explicar (aquesta vegada em toca a mi) els contes d’en Teo a la meva filla, tot i que no fa més d’un mes, la meva padrina em va avançar, potser no se’n refiava de mi, i casualment li va proposar d’anar a fer un bikini, sense ser massa conscients tots plegats que seria l’últim.
Ja fa dos anys que l’encantadora senyora que es preocupava per si m’havia acabat el cacaolat es va morir, i únicament el regentava aquell fill simpàtic i atent, recentment veí meu, que cada dia feia els pastissets. Desitjos del destí, fa dues setmanes també ens va deixar, i la porta rosada d’aquest bonic racó no s’ha obert més...
Podríem fer un mapa de llocs guiant-nos pels sentiments que ens generen, segurament el cementiri l’associaríem amb la tristesa o el respecte, indrets on els podríem identificar amb l’eufòria o l’alegria, com les places o els estadis, i també hi ha llocs que podrien estar associats amb la felicitat, “la vaca” sens dubte és un d’aquests indrets marcats amb l’etiqueta de “lloc feliç” en el meu mapa personal. Descansi en pau la vaca feliç.
Des d’un dels carrers que desemboquen a la plaça major vam entrar en un petit local. El diminut cafè ocupava tímidament una part de la planta baixa del predi, una única finestra i una porta de fusta pintada d’un vermell morat, gairebé rosa, amb formes que podríem assimilar-les al corrent modernista, amb una maneta de llautó envellit que cosia diagonalment els dos brancals, i al damunt, com no podria ser d’una manera més romàntica, un cartell amb una vaca penjada per unes cadenes amb una llum al damunt per no deixar el carrer a les enfosques.
A dins semblava un expositor de petits tresors; moltíssimes vaques dipositades en les lleixes talment com si fossin obres d’art. L’aforament era del tot limitat, sis o set taules tan juntes que semblaven enamorades les unes de les altres. I clar, amb aquest reduït espai es generava un ambient càlid i acollidor amb la complicitat de les converses de les taules veïnes.
Un únic taulell amb forma de “L” era el “sancta sanctorum” dels berenars. Una barra plena de pastissos fets artesanalment i dolços que dificultaven l’elecció del client, i al seu darrera, els artífexs d’aquest petit gran indret: una mare i un fill del tot encantadors que havien vingut de Barcelona per delitar, amb comptagotes, les olotines i olotins que entressin en aquest establiment.
D’aquella primera vegada recordo les curioses formes triangulars que esdevenien del precís tall del bikini, el “cacaolat” que l’acompanyava i el reguitzell de contes d’en Teo que tenien a l’abast; un infant pel-roig que sorprenentment sempre estava de viatge, de càmping o de vacances, i que amb els anys, la meva padrina es va cuidar d’anar-me desvetllant les seves aventures.
Reiteradament he anat tornant en aquest cafè, amb els amics, amb les amigues i amb la família, i en els últims anys per explicar (aquesta vegada em toca a mi) els contes d’en Teo a la meva filla, tot i que no fa més d’un mes, la meva padrina em va avançar, potser no se’n refiava de mi, i casualment li va proposar d’anar a fer un bikini, sense ser massa conscients tots plegats que seria l’últim.
Ja fa dos anys que l’encantadora senyora que es preocupava per si m’havia acabat el cacaolat es va morir, i únicament el regentava aquell fill simpàtic i atent, recentment veí meu, que cada dia feia els pastissets. Desitjos del destí, fa dues setmanes també ens va deixar, i la porta rosada d’aquest bonic racó no s’ha obert més...
Podríem fer un mapa de llocs guiant-nos pels sentiments que ens generen, segurament el cementiri l’associaríem amb la tristesa o el respecte, indrets on els podríem identificar amb l’eufòria o l’alegria, com les places o els estadis, i també hi ha llocs que podrien estar associats amb la felicitat, “la vaca” sens dubte és un d’aquests indrets marcats amb l’etiqueta de “lloc feliç” en el meu mapa personal. Descansi en pau la vaca feliç.