El caràcter d'una terra i especialment el caràcter d'un poble el defineixen els fets culturals que són específics d'aquell lloc i de la seva gent. Són hàbits i maneres de fer que tenen els seus habitants. Són costums heretats dels que habitaven la mateixa terra, dels nostres ancestres, de les nostres àvies i avis que l'han configurat. L'origen del caràcter d'una terra i d'un poble, paradoxalment neix dels morts que hem enterrat.
A Olot, des de la dominació napoleònica l'any 1821, els enterrem al peu del volcà Montsacopa. Un eix central, que no correspon a cap punt cardinal del qual perpendicularment en surten uns carrers a on es van dipositant edificis de nínxols. L'eix principal no s'orienta al cràter, ni a l'església ni a cap fita existent en el moment, s'asseu com pot a la falda de la muntanya. El cementiri no convida a entrar, i val a dir que tot i la millor intenció amb el trasbals bèl·lic, la seva fundació no és massa afortunada.
Menys afortunades són les actuacions urbanístiques que prossegueixen. L'eix principal (mai tan ben dit) s'ha deixat morir, no puja al Montsacopa, ni s'ha aprofitat mai per traçar-hi cap camí. Pels seus peus, no és capaç d'arribar a Olot, de fet cap traça urbana fa intuir la seva existència, únicament el camí del Montsacopa l'esquiva, i un tímid arbrat de plataners segurament napoleònics fan memòria de què els mors volien formar part de la ciutat.
El que sí que té el cementiri d'Olot és molt de caràcter. Caràcter de la gent d'un poble, i aquí un caràcter artístic altament marcat. La Galeria de Santa Sabina està protegida com a bé cultural d'interès local, i és que hi podem trobar plaques de bronze realitzades per escultors i pintors olotins de finals del segle passat i començaments d'aquest: Berga i Boada, Celestí Devesa... En definitiva part del caràcter d'un poble amb famílies conservadores i adinerades que es podien pagar els serveis d'artistes que just per aquests tipus d'encàrrec van enterrar la llavor del nostre patrimoni artístic.
Avui ja tenim tants morts que tenim superpoblació. El cementiri d'Olot té el doble de població que la ciutat, i inevitablement cada dia hi ha persones que en volen fer la seva llar. Si tenim prou perspectiva, fàcilment veurem que tenim un problema d'espai. Hi ha alternatives; una és no passar de l'entrada ni voler ser enterrat. Quedar-nos en un edifici que malauradament no sabria ni com posar-li adjectius i deixar l'afany de la terra gràcies al foc celestial del seu crematori.
A Olot podem tenir un crematori com "Déu mana", podem construir una sala de cerimònies i un tanatori fets amb sensibilitat. Podem ser gent valenta, encara que viva siguem minoria. Podem reubicar el cementiri, segurament de morts ens ho agrairem. Podem veure l'oportunitat urbana que aquest espai significa, i podem veure la importància d'enterrar el nostre caràcter. A Olot podem i ens mereixem mirar els morts.
A Olot, des de la dominació napoleònica l'any 1821, els enterrem al peu del volcà Montsacopa. Un eix central, que no correspon a cap punt cardinal del qual perpendicularment en surten uns carrers a on es van dipositant edificis de nínxols. L'eix principal no s'orienta al cràter, ni a l'església ni a cap fita existent en el moment, s'asseu com pot a la falda de la muntanya. El cementiri no convida a entrar, i val a dir que tot i la millor intenció amb el trasbals bèl·lic, la seva fundació no és massa afortunada.
Menys afortunades són les actuacions urbanístiques que prossegueixen. L'eix principal (mai tan ben dit) s'ha deixat morir, no puja al Montsacopa, ni s'ha aprofitat mai per traçar-hi cap camí. Pels seus peus, no és capaç d'arribar a Olot, de fet cap traça urbana fa intuir la seva existència, únicament el camí del Montsacopa l'esquiva, i un tímid arbrat de plataners segurament napoleònics fan memòria de què els mors volien formar part de la ciutat.
El que sí que té el cementiri d'Olot és molt de caràcter. Caràcter de la gent d'un poble, i aquí un caràcter artístic altament marcat. La Galeria de Santa Sabina està protegida com a bé cultural d'interès local, i és que hi podem trobar plaques de bronze realitzades per escultors i pintors olotins de finals del segle passat i començaments d'aquest: Berga i Boada, Celestí Devesa... En definitiva part del caràcter d'un poble amb famílies conservadores i adinerades que es podien pagar els serveis d'artistes que just per aquests tipus d'encàrrec van enterrar la llavor del nostre patrimoni artístic.
Avui ja tenim tants morts que tenim superpoblació. El cementiri d'Olot té el doble de població que la ciutat, i inevitablement cada dia hi ha persones que en volen fer la seva llar. Si tenim prou perspectiva, fàcilment veurem que tenim un problema d'espai. Hi ha alternatives; una és no passar de l'entrada ni voler ser enterrat. Quedar-nos en un edifici que malauradament no sabria ni com posar-li adjectius i deixar l'afany de la terra gràcies al foc celestial del seu crematori.
A Olot podem tenir un crematori com "Déu mana", podem construir una sala de cerimònies i un tanatori fets amb sensibilitat. Podem ser gent valenta, encara que viva siguem minoria. Podem reubicar el cementiri, segurament de morts ens ho agrairem. Podem veure l'oportunitat urbana que aquest espai significa, i podem veure la importància d'enterrar el nostre caràcter. A Olot podem i ens mereixem mirar els morts.