A TikTok em surten uns nois que netegen voreres de suburbis nord-americans deixats de la mà de Déu. Allò que et descuides de tallar la gespa i recollir la brutícia durant 10 anys i llavors apareix un salvador que llença les andròmines, et desbrossa i adreça els marges i t'escombra i renta a pressió el paviment. El resultat és d'aquells continguts relaxants i molt #ASMR #OddlySatisfying que podries estar estona consumint. Certament, la vorera de davant de casa nostra no és nostra i enlloc no diu que ens n'hàgim de fer càrrec. Però sempre hi ha hagut qui periòdicament s'ha cuidat de mantenir la vorera ben arranjada encara que aquí tenim serveis que se'n cuidin. Estic pensant en gent gran, sobretot. Potser és cosa meva, però em fa la sensació que abans entenien que era el deure de cadascú mantenir la seva porció de vorera neta i practicable.
En resum: la vorera és pública. De tots. Jo em responsabilitzo del tros que m'ha pertocat i si tothom ho fa, es podrà avançar bé. Últimament, però, crec que la cosa ha anat a menys. No sé si és tragí del dia a dia, que ara vivim en blocs i la responsabilitat queda compartida o que ens n'alienem perquè abans si no ho feies tu no t'ho feia ningú. O, què sé jo, potser és que tenim ple d'habitatges de lloguer turístic o buits. O que ens anem acostant perillosament a un model de valors digne dels TikToks dels suburbis. El cas és que no ho fem tant. En resum: la vorera és pública. De ningú. Ja se'n cuidarà un altre i si no es pot avançar bé ja em queixaré.
Em plau pensar que a la història hem vingut a arreglar el nostre petit tros de vorera perquè es pugui marxar bé durant el temps que se'ns ha assignat aquest petit deure moral, per després procurar que algú altre continuï la tasca. I ho podem extrapolar a infinits camps on podem trobar múltiples voreres. I algunes, de força abandonades.
Tot això era una introducció per explicar-vos que a partir d'avui aquí us parlaré d'una vorera ben particular, que és la cultura popular i de totes les situacions que es generen al seu voltant; perquè la cultura popular és del poble i això vol dir que no queda clar si és meva o de tots o de ningú, però que sigui com sigui molta gent hi transita i pel mig hi deixen multitud d'històries dignes de ser comentades.
Aquest diumenge s'ha fet la 28a trobada de xeremiers de Sa Pobla, amb prop de cent sonadors de xeremies i flabiol. M'explicava en Toni Torrens -que amb 86 anys encara voltava per allà tot eixorit- que ho va impulsar perquè els músics joves que no venien d'una nissaga familiar xeremiera no sabien on aprendre noves melodies, ja que els vells no els compartien res per no perdre la feina a les festes on tocaven. La trobada va esdevenir un catalitzador d'una transmissió que funcionava sota mínims i el germen de la recuperació de l'instrument i de l'ofici de lutier. Les escoles i colles que s'han creat des d'aleshores són la mostra de l'èxit. Ara és un aplec amb molt bona salut on vaig poder veure nens tocant amb persones que fregaven la vuitantena. Tenir la vorera en condicions fa que hi passi gent.
Per sorpresa, em trobava allà mig quan, de sobte, aquesta munió va arrancar el Ball de la Cabreta. Sense partitura, de memòria. I vaig pensar que quina sort vam tenir d'aquells que fa quatre dècades van reimpulsar la música tradicional i van començar a apedaçar la calçada per on caminem ara. I em va saber greu que a Olot no toquem Sant Antoni. Seria bonic, per continuar bastint ponts entre dues poblacions que ja tenen algun vincle -tot i que poc conegut-.
També vaig pensar en com d'irònic era que, tot i saber la peça de memòria, cap d'ells havia posat mai un peu a Olot ni al Cornamusam i ignoraven qui era jo. I potser tampoc no saben què és la Cabreta ben bé. Ni que abans la peça es deia Ball dels gegants d'Olot... però, això, molts d'aquí segurament tampoc. La transmissió popular també té aquestes coses, que perd matisos i anonimitza. Després ens fa anar una mica de corcoll als motivats que volem saber com ha estat escrita la història, com comentava en Jordi Puig fa uns dies parlant justament de l'origen del Ball de la Cabreta.
Jo mateix fins la setmana passada pensava que la melodia era per als gegants de Ramon Amadeu, no els de can Barberí. De fet, potser la peça inicialment tenia un altre nom i tampoc no el sabem. Ben mirat, fins i tot la coreografia ha evolucionat respecte com ballaven l'Àngel Girona i en Pep Mora als anys 90. La cultura és viva i canviant. La transmissió és imperfecta. La propietat? De tots. O de ningú. Això, sense desmerèixer la feinada que fan grans patums -i que sense elles no arribaríem enlloc- també ajuda a relativitzar la importància del jo vers la col·lectivitat en la tasca de fer país i mantenir el llegat que ens han deixat les generacions anteriors. Perquè tots els que ens hi dediquem de cor sabem que el que importa, al final, no és tant endur-se una medalla com que es pugui continuar passant per la vorera per molts anys.
En resum: la vorera és pública. De tots. Jo em responsabilitzo del tros que m'ha pertocat i si tothom ho fa, es podrà avançar bé. Últimament, però, crec que la cosa ha anat a menys. No sé si és tragí del dia a dia, que ara vivim en blocs i la responsabilitat queda compartida o que ens n'alienem perquè abans si no ho feies tu no t'ho feia ningú. O, què sé jo, potser és que tenim ple d'habitatges de lloguer turístic o buits. O que ens anem acostant perillosament a un model de valors digne dels TikToks dels suburbis. El cas és que no ho fem tant. En resum: la vorera és pública. De ningú. Ja se'n cuidarà un altre i si no es pot avançar bé ja em queixaré.
Em plau pensar que a la història hem vingut a arreglar el nostre petit tros de vorera perquè es pugui marxar bé durant el temps que se'ns ha assignat aquest petit deure moral, per després procurar que algú altre continuï la tasca. I ho podem extrapolar a infinits camps on podem trobar múltiples voreres. I algunes, de força abandonades.
Tot això era una introducció per explicar-vos que a partir d'avui aquí us parlaré d'una vorera ben particular, que és la cultura popular i de totes les situacions que es generen al seu voltant; perquè la cultura popular és del poble i això vol dir que no queda clar si és meva o de tots o de ningú, però que sigui com sigui molta gent hi transita i pel mig hi deixen multitud d'històries dignes de ser comentades.
Aquest diumenge s'ha fet la 28a trobada de xeremiers de Sa Pobla, amb prop de cent sonadors de xeremies i flabiol. M'explicava en Toni Torrens -que amb 86 anys encara voltava per allà tot eixorit- que ho va impulsar perquè els músics joves que no venien d'una nissaga familiar xeremiera no sabien on aprendre noves melodies, ja que els vells no els compartien res per no perdre la feina a les festes on tocaven. La trobada va esdevenir un catalitzador d'una transmissió que funcionava sota mínims i el germen de la recuperació de l'instrument i de l'ofici de lutier. Les escoles i colles que s'han creat des d'aleshores són la mostra de l'èxit. Ara és un aplec amb molt bona salut on vaig poder veure nens tocant amb persones que fregaven la vuitantena. Tenir la vorera en condicions fa que hi passi gent.
Per sorpresa, em trobava allà mig quan, de sobte, aquesta munió va arrancar el Ball de la Cabreta. Sense partitura, de memòria. I vaig pensar que quina sort vam tenir d'aquells que fa quatre dècades van reimpulsar la música tradicional i van començar a apedaçar la calçada per on caminem ara. I em va saber greu que a Olot no toquem Sant Antoni. Seria bonic, per continuar bastint ponts entre dues poblacions que ja tenen algun vincle -tot i que poc conegut-.
També vaig pensar en com d'irònic era que, tot i saber la peça de memòria, cap d'ells havia posat mai un peu a Olot ni al Cornamusam i ignoraven qui era jo. I potser tampoc no saben què és la Cabreta ben bé. Ni que abans la peça es deia Ball dels gegants d'Olot... però, això, molts d'aquí segurament tampoc. La transmissió popular també té aquestes coses, que perd matisos i anonimitza. Després ens fa anar una mica de corcoll als motivats que volem saber com ha estat escrita la història, com comentava en Jordi Puig fa uns dies parlant justament de l'origen del Ball de la Cabreta.
Jo mateix fins la setmana passada pensava que la melodia era per als gegants de Ramon Amadeu, no els de can Barberí. De fet, potser la peça inicialment tenia un altre nom i tampoc no el sabem. Ben mirat, fins i tot la coreografia ha evolucionat respecte com ballaven l'Àngel Girona i en Pep Mora als anys 90. La cultura és viva i canviant. La transmissió és imperfecta. La propietat? De tots. O de ningú. Això, sense desmerèixer la feinada que fan grans patums -i que sense elles no arribaríem enlloc- també ajuda a relativitzar la importància del jo vers la col·lectivitat en la tasca de fer país i mantenir el llegat que ens han deixat les generacions anteriors. Perquè tots els que ens hi dediquem de cor sabem que el que importa, al final, no és tant endur-se una medalla com que es pugui continuar passant per la vorera per molts anys.