Em fa la sensació que hi ha qui pressuposa que tot perviu perquè sí. Que tot es regenera i manté el seu estat de salut; que algú es cuidarà de deixar-ho tot bo i fet i que sempre hi haurà un relleu que apareixerà espontàniament quan aquest algú plegui. És la típica broma de l'estudiant que marxa de casa i descobreix que la nevera no s'omple sola, sabeu?
Cada X temps a X (perdoneu el joc de paraules) surt un tuit amb audiovisuals dels 80 on es veu una entrevista al carrer a Barcelona o rodalia i s'hi sent un català 100% genuí que fa envejar. I apareixen els Josepmaries a lamentar que els joves han perdut l'accent, els pronoms, les vocals neutres, les eles velars, bous i esquelles. O, per posar un altre cas, arran del documental La banda del pati, els nostàlgics es planyien que tenim un panorama tristíssim i que tot era tan bonic als 90. No, tet. La generació alfa consumirà TikTok en castellà i amb prou feines escoltarà Txarango, com perquè esperis que s'esforcin a fer servir el català (ja no dic parlar-lo bé) o que descobreixin Brams o La Gossa Sorda (per dir-ne algun) per revelació divina.
I com és, si tot anava bé? Doncs... Primer: han passat unes quantes generacions pel mig, però no ens hem relacionat prou entre generacions per notar els canvis. Segon: tot evoluciona tan de pressa amb la influència salvatge de les xarxes socials, que ja no cal ni un canvi de generació perquè es perdi el fil. I tercer: hi ha els que no tenen clar que són part dels engranatges dels mecanismes de transmissió cultural i han obviat la seva tasca més enllà de lamentar-se des del sofà. Per revertir res s'ha de començar necessàriament per reconèixer tot això. I si a més volem traspassar o fixar conceptes a l'ideari de les noves generacions cal que s'arremangui de valent tothom. No sé, usuari-emprenyat-amb-un-pseudònim-genèric: si molesta que la gent parli malament, ajuda'ls amb tacte; si et sap greu que es perdin cançons icòniques, comparteix-les. Nosaltres vam incorporar El filet tenia un preu, de Xucu-pà, al repertori del Seguici Popular perquè les noves generacions la coneguessin, per exemple.
Què has fet tu? I ara que parlem de Festes... Amb la presentació del cartell ja tenim el compte enrere activat. Torna el cartell i tornarà la faràndula, la música, els balls, els castells, la pólvora, els entrepans a barraques, les cares que veiem un cop l'any, però que si no les veiéssim aquell dia seria estrany... I és que, al final, les Festes són una disbauxa dins la nostra zona de confort i això també fa que ens les estimem com ens les estimem, perquè sabem que tot torna.
Tot torna? Bé, no tot. I no em refereixo a les altes i baixes en el programa (ja en parlarem un altre dia). Alguns ulls perspicaços ja fa un temps van adonar-se que les colles ja no fan samarretes. I això és la mostra que no cal que passi una generació sencera per matar el que s'havia convertit en una tradició i en un tret distintiu de la nostra festa les últimes dècades. Potser tinc una mica romantitzat tot allò de quedar les tardes amb els amics per pensar la idea més original possible; intentar fer els primers passos com a dissenyador gràfic amb resultat precari; anar a Piropop, al Bitxo, a Can Llach o la copisteria de confiança i trobar-t'ho ple a vessar de gent; mantenir el secret fins al final per estrenar equipació la primera nit de festes i tenir excusa per parar amb els coneguts, compartir els dissenys i riure de les frases de les altres colles (que sempre acabaven sent més enginyoses que la teva)... I, amb sort, aprofitar per parlar amb aquella persona que t'agradava i firmar-li la samarreta en algun lloc que encara no tingués una taca. Sí, digueu-me romàntic, si voleu, però em fa pena que això es perdi.
Potser no ho vam saber transmetre bé als zoomers. Potser havia de passar, perquè al final al setembre ja refresca o perquè ara anem més curts de cèntims. Però, sigui com sigui, n'hi ha hagut prou amb un parell d'anys alterats per la pandèmia per tallar la transmissió generacional en sec. I ara la generació alfa no ho haurà vist en sa vida.
Què hi farem, millenials? Ens ho mirarem passivament, direm que ara ja no toca, que no podem pas sortir cada dia, que no tenim edat i ho deixarem tot abandonat a la nostàlgia? O potser agafarem el toro per les banyes i decidirem fer un últim acte de servei i fer de germans grans per ensenyar als novells com havíem fet les coses els últims 25 anys?