L'Orquestra de Músiques d'Arrel de Catalunya hauria de ser estructura d'estat. Els nostres instruments es mereixen places en orquestres de primer nivell perquè la seva presència ens transporta a uns paisatges sonors i uns espais de reflexió als quals no arribaríem altrament. És el cas de Crui, la nova producció de l'OMAC. Una delícia instrumental i vocal amb un missatge profund: l'encontre del declivi del món rural (representat per la ramaderia i la transhumància) amb l'auge digital (representat per la intel·ligència artificial i el transhumanisme).
! ALERTA: ESPÒILERS ! Partint d'un documental de Christophe Farnarier i entrevistes actuals, presenciem la continuació del clàssic conflicte modernista amb una situació agreujada pel pas d'un segle: un "món evolucionat" fonamentat en la globalització i la sobreexplotació irracional de recursos que sembla tenir pressa per exterminar un "món tradicional" basat en la sostenibilitat i la connexió racional amb l'entorn. Aquest fons, de fet, el podem aplicar en molts casos. Esquerdes de caire social, nacional, cultural, lingüística, generacional, ecològica, econòmica... Com si haguéssim de viure tothora amb un peu a cada banda entre un món que se'n va i un que s'imposa generant un trenc que s'eixampla com més va més. Està tot tan clivellat que es pot enrunar en qualsevol instant i això no ho salvarem amb massilla.
Però com qui cus punts a un trau, Crui intenta demostrar que hi ha una convivència amable possible. L'arrel tradicional™ vol ser un nexe que lliga les dues realitats i conserva el que bonament es pot d'un món que s'esvaeix. No tot pot sobreviure, però l'estimadíssim Dani López és capaç de casar amb èxit un rabec, un bot aranès o unes esquelles amb sons sintetitzats digitalment i projeccions audiovisuals. Salvar, almenys, els sons; i aprofitar per fer-los sonar com mai, amb moments d'èpica i intimitat alhora.
Hi ha qui no troba justificat que elements pensats per sonar al camp o al carrer es descontextualitzin dalt d'un escenari i modifiquin la seva funció. Jo crec que és una nova vida, més enllà de si es pot mantenir la seva funció original. Per exemple: és clar que actualment gairebé ningú no es calçarà uns esclops per no mullar-se els peus, i en lloc de fer-los caure en l'oblit, la decisió de reconvertir-los en un element estètic o rítmic per fixar-los en el nostre imaginari em sembla un encert.
La sorpresa per la irrupció furtiva d'una cançó en castellà em recorda novament - no sé si de manera intencionada - que vivim en un crui constant. Ja des de fa dècades la industrialització, les migracions a les ciutats i l'arribada dels nous gèneres han anat minvant -o modificant, mireu-ho com vulgueu- un substrat cançonístic català enorme que provenia de moltes generacions enrere. L'aparició de la ràdio va accentuar encara més la tendència fins a arribar a la situació actual. Una de les respostes davant aquest fet a la primera meitat de segle XX va ser l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, on folkloristes com Joan Tomàs es van aventurar en múltiples missions per documentar aquest univers que desapareixia.
A tot això, deia Joan Tomàs: "He corregut diferents contrades de la nostra Catalunya, però cap com la comarca d'Olot. Cap de tan rica en paisatges com en cançons . Sembla que en ella Déu Nostre Senyor hi hagi vessat tota la seva ciència de pintor, i àdhuc de músic, per fer que sorgissin allí aquells bells paisatges i aquelles belles cançons".
Dels bells paisatges que se'ns moren no cal pas que us en parli jo, que ja ho sabeu de sobra. Ara, pel que fa a les belles cançons... Sabíeu que les missions de l'Obra del Cançoner van recollir més de 2000 cançons a la nostra comarca? Alguns informadors cantaven desenes de cançons de memòria, cadascuna diferent de les altres. Vull fer menció a la Maria Bagué, la Maria Pastora, que ella sola en va cantar més de 150. Mentre em preguntava què diria el mestre Tomàs si aixequés el cap i veiés com de trinxat ha quedat tot en tan poc temps, li he demanat al ChatGPT que em cantés una cançó tradicional. Se l'ha inventada.
! ALERTA: ESPÒILERS ! Partint d'un documental de Christophe Farnarier i entrevistes actuals, presenciem la continuació del clàssic conflicte modernista amb una situació agreujada pel pas d'un segle: un "món evolucionat" fonamentat en la globalització i la sobreexplotació irracional de recursos que sembla tenir pressa per exterminar un "món tradicional" basat en la sostenibilitat i la connexió racional amb l'entorn. Aquest fons, de fet, el podem aplicar en molts casos. Esquerdes de caire social, nacional, cultural, lingüística, generacional, ecològica, econòmica... Com si haguéssim de viure tothora amb un peu a cada banda entre un món que se'n va i un que s'imposa generant un trenc que s'eixampla com més va més. Està tot tan clivellat que es pot enrunar en qualsevol instant i això no ho salvarem amb massilla.
Però com qui cus punts a un trau, Crui intenta demostrar que hi ha una convivència amable possible. L'arrel tradicional™ vol ser un nexe que lliga les dues realitats i conserva el que bonament es pot d'un món que s'esvaeix. No tot pot sobreviure, però l'estimadíssim Dani López és capaç de casar amb èxit un rabec, un bot aranès o unes esquelles amb sons sintetitzats digitalment i projeccions audiovisuals. Salvar, almenys, els sons; i aprofitar per fer-los sonar com mai, amb moments d'èpica i intimitat alhora.
Hi ha qui no troba justificat que elements pensats per sonar al camp o al carrer es descontextualitzin dalt d'un escenari i modifiquin la seva funció. Jo crec que és una nova vida, més enllà de si es pot mantenir la seva funció original. Per exemple: és clar que actualment gairebé ningú no es calçarà uns esclops per no mullar-se els peus, i en lloc de fer-los caure en l'oblit, la decisió de reconvertir-los en un element estètic o rítmic per fixar-los en el nostre imaginari em sembla un encert.
La sorpresa per la irrupció furtiva d'una cançó en castellà em recorda novament - no sé si de manera intencionada - que vivim en un crui constant. Ja des de fa dècades la industrialització, les migracions a les ciutats i l'arribada dels nous gèneres han anat minvant -o modificant, mireu-ho com vulgueu- un substrat cançonístic català enorme que provenia de moltes generacions enrere. L'aparició de la ràdio va accentuar encara més la tendència fins a arribar a la situació actual. Una de les respostes davant aquest fet a la primera meitat de segle XX va ser l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, on folkloristes com Joan Tomàs es van aventurar en múltiples missions per documentar aquest univers que desapareixia.
A tot això, deia Joan Tomàs: "He corregut diferents contrades de la nostra Catalunya, però cap com la comarca d'Olot. Cap de tan rica en paisatges com en cançons . Sembla que en ella Déu Nostre Senyor hi hagi vessat tota la seva ciència de pintor, i àdhuc de músic, per fer que sorgissin allí aquells bells paisatges i aquelles belles cançons".
Dels bells paisatges que se'ns moren no cal pas que us en parli jo, que ja ho sabeu de sobra. Ara, pel que fa a les belles cançons... Sabíeu que les missions de l'Obra del Cançoner van recollir més de 2000 cançons a la nostra comarca? Alguns informadors cantaven desenes de cançons de memòria, cadascuna diferent de les altres. Vull fer menció a la Maria Bagué, la Maria Pastora, que ella sola en va cantar més de 150. Mentre em preguntava què diria el mestre Tomàs si aixequés el cap i veiés com de trinxat ha quedat tot en tan poc temps, li he demanat al ChatGPT que em cantés una cançó tradicional. Se l'ha inventada.