Tots els dimarts i dijous, fes sol o plogués, sortint de l’escola agafava el camí per anar al Carme, com que les classes començaven més tard, fèiem parada a la botiga d’electrònica Masmitjà, el taller-botiga dels pares del meu bon amic, on berenàvem i esperàvem que fossin les sis per assistir a les classes de “belles arts”.
Entràvem als claustres del Carme per assistir a les lliçons de plàstica que s’oferien als nens de la ciutat, com a moltes de les activitats extraescolars, per tal de passar les llargues tardes d’hivern. Allà fèiem de tot! Dibuixàvem i pintàvem; amb aquarel·les, amb olis, amb pastel... Fèiem “collaixos”, intents d’escultures amb fang, motlles de guix i tot el que la imaginació dels professors i professores podien oferir amb els limitats recursos que disposaven. Eren quatre hores setmanals de creativitat absoluta, temps per despertar la ment i per alliberar els projectes que tots els nens portàvem a dins.
Anys més tard, aquelles classes extraescolars es van desplaçar a un vell edifici situat al carrer Joaquim Vayreda, al Carme havien fet alguna cosa per als “grans”, i tot plegat s’embolcallava en un projecte molt ben tramat per continuar fomentant i potenciant l’esperit artístic dels olotins i forans que volien ser-hi acollits. Però aquestes ensenyances no eren noves, s’assimilaven tal vegada al modus operandi dels gremis, on els mestres ensenyaven l’ofici als aprenents, i a Olot en teníem de molt bons. Ja feia moltíssims anys que l’escola d’art d’Olot tenia el seu planter amb els mateixos ciutadans.
L’escola d’art olotina ja compta amb grapats de desenes d’anys forjant artistes, escultors i pintors de renom, però el que és més rellevant és que compta amb els mateixos anys reforçant un esperit crític col·lectiu, capaç de valorar l’art i la cultura.
A més l’escola té un paper decisiu en la conformació de la ciutat, en aquest “habitar” que tant li manca al barri vell. Moltíssims estudiants omplen els carrers i els cafès, lloguen pisos i viuen el centre, tenim aquí una gran oportunitat per valorar el centre. Però les bones idees, encara que hagin esdevingut tradició, són molt llamineres a ulls de ciutats veïnes, i ara sembla que aquest monopoli artístic quedarà diluït...
Potser falten recursos, o creure col·lectivament i políticament amb aquesta tradició de model de ciutat, de totes maneres tenim tota una població amb tradició artística, no solament per pintar sants o fer pessebres, sinó gràcies, en gran mesura, per la petja d’aquesta Escola d’Art i la seva tasca en la sensibilització a la ciutadania, tot i que possiblement aquesta sensibilització no és suficient, quan, en moments d’hores baixes, no siguem capaços d’injectar tots els nostres propòsits per fer tirar endavant aquesta ESCOLA i, per conseqüència, aquest model de ciutat; ja que sense ella Olot no seria Olot. Ara li toca a la ciutat, per amor a l’art, reconèixer el seu mèrit i posar-lo en valor.
Entràvem als claustres del Carme per assistir a les lliçons de plàstica que s’oferien als nens de la ciutat, com a moltes de les activitats extraescolars, per tal de passar les llargues tardes d’hivern. Allà fèiem de tot! Dibuixàvem i pintàvem; amb aquarel·les, amb olis, amb pastel... Fèiem “collaixos”, intents d’escultures amb fang, motlles de guix i tot el que la imaginació dels professors i professores podien oferir amb els limitats recursos que disposaven. Eren quatre hores setmanals de creativitat absoluta, temps per despertar la ment i per alliberar els projectes que tots els nens portàvem a dins.
Anys més tard, aquelles classes extraescolars es van desplaçar a un vell edifici situat al carrer Joaquim Vayreda, al Carme havien fet alguna cosa per als “grans”, i tot plegat s’embolcallava en un projecte molt ben tramat per continuar fomentant i potenciant l’esperit artístic dels olotins i forans que volien ser-hi acollits. Però aquestes ensenyances no eren noves, s’assimilaven tal vegada al modus operandi dels gremis, on els mestres ensenyaven l’ofici als aprenents, i a Olot en teníem de molt bons. Ja feia moltíssims anys que l’escola d’art d’Olot tenia el seu planter amb els mateixos ciutadans.
L’escola d’art olotina ja compta amb grapats de desenes d’anys forjant artistes, escultors i pintors de renom, però el que és més rellevant és que compta amb els mateixos anys reforçant un esperit crític col·lectiu, capaç de valorar l’art i la cultura.
A més l’escola té un paper decisiu en la conformació de la ciutat, en aquest “habitar” que tant li manca al barri vell. Moltíssims estudiants omplen els carrers i els cafès, lloguen pisos i viuen el centre, tenim aquí una gran oportunitat per valorar el centre. Però les bones idees, encara que hagin esdevingut tradició, són molt llamineres a ulls de ciutats veïnes, i ara sembla que aquest monopoli artístic quedarà diluït...
Potser falten recursos, o creure col·lectivament i políticament amb aquesta tradició de model de ciutat, de totes maneres tenim tota una població amb tradició artística, no solament per pintar sants o fer pessebres, sinó gràcies, en gran mesura, per la petja d’aquesta Escola d’Art i la seva tasca en la sensibilització a la ciutadania, tot i que possiblement aquesta sensibilització no és suficient, quan, en moments d’hores baixes, no siguem capaços d’injectar tots els nostres propòsits per fer tirar endavant aquesta ESCOLA i, per conseqüència, aquest model de ciutat; ja que sense ella Olot no seria Olot. Ara li toca a la ciutat, per amor a l’art, reconèixer el seu mèrit i posar-lo en valor.