Suposo que obrir (i tirar endavant) un taller, un obrador o una botiga sempre ha estat difícil. Però fer-ho quan tot el teu entorn està acostumat a la immediatesa (èxit o fracàs, però diga-m'ho ja), als "digital nomad", a utilitzar els edificis com un dipòsit bancari i especulatiu, i als preus de l'energia i dels materials en escalada constant: fa pànic.
En aquestes condicions, obrir un espai físic a peu de carrer, sembla convertir-se en completament innecessari si et consideres productora. El que suposa econòmicament aixecar la persiana pot fer-te quedar a casa. Ja hi ha pop-ups, ecommerce i xarxes socials que poden cobrir la part de la venda.
Així, però, no et fas present en el dia a dia de veïns que són consumidors, companys productors, estudiants de futurs oficis o propietaris de locals. Tancats a casa, normalment més hores de les que voldríem (un altre gran tema: l'autoexplotació), no veiem ni ens veuen. I que important és sortir i ocupar el carrer: engegar un projecte econòmic sabent (i veient) que n'hi han d'altres al teu voltant que van al mateix ritme i en la mateixa direcció i que et permeten créixer en un espai menys hostil i solitari.
Perquè, a poc a poc, els consumidors s'acostumen a preguntar pel producte i les condicions en què ha estat fet, i valorar-ho. Perquè els propietaris dels locals (si en trobes un d'aquests, guarda'l com un tresor!) acaben fent memòria i recorden que hi ha beneficis no econòmics que els hi pots aportar. Perquè apareixen projectes conjunts que mai t'hauries imaginat si no tinguessis aquests veïns.
La suma d'aquestes petites coses crea un espai i un temps per desenvolupar el teu projecte, al ritme real que necessita. Amb els suports i la xarxa que qualsevol projecte necessita. No és cap descobriment innovador, ni molt menys. És recuperar una cosa que hem perdut: la col·lectivitat i la certesa que les teves accions tenen un impacte (sí!). Saber -i ser conscient- que depens del teu entorn i el teu entorn de tu.
Tenim la gran sort que la Garrotxa és terra de mil iniciatives que busquen canvis transformadors i arrelats. I el barri vell d'Olot acumula en poc espai un moviment constant i incansable que si el mires dia a dia -com els nens quan creixen- no te n'adones, però va contagiant i estenent-se a poc a poc. Quines ganes que ens mirin i ens vegin més!
En aquestes condicions, obrir un espai físic a peu de carrer, sembla convertir-se en completament innecessari si et consideres productora. El que suposa econòmicament aixecar la persiana pot fer-te quedar a casa. Ja hi ha pop-ups, ecommerce i xarxes socials que poden cobrir la part de la venda.
Així, però, no et fas present en el dia a dia de veïns que són consumidors, companys productors, estudiants de futurs oficis o propietaris de locals. Tancats a casa, normalment més hores de les que voldríem (un altre gran tema: l'autoexplotació), no veiem ni ens veuen. I que important és sortir i ocupar el carrer: engegar un projecte econòmic sabent (i veient) que n'hi han d'altres al teu voltant que van al mateix ritme i en la mateixa direcció i que et permeten créixer en un espai menys hostil i solitari.
Perquè, a poc a poc, els consumidors s'acostumen a preguntar pel producte i les condicions en què ha estat fet, i valorar-ho. Perquè els propietaris dels locals (si en trobes un d'aquests, guarda'l com un tresor!) acaben fent memòria i recorden que hi ha beneficis no econòmics que els hi pots aportar. Perquè apareixen projectes conjunts que mai t'hauries imaginat si no tinguessis aquests veïns.
La suma d'aquestes petites coses crea un espai i un temps per desenvolupar el teu projecte, al ritme real que necessita. Amb els suports i la xarxa que qualsevol projecte necessita. No és cap descobriment innovador, ni molt menys. És recuperar una cosa que hem perdut: la col·lectivitat i la certesa que les teves accions tenen un impacte (sí!). Saber -i ser conscient- que depens del teu entorn i el teu entorn de tu.
Tenim la gran sort que la Garrotxa és terra de mil iniciatives que busquen canvis transformadors i arrelats. I el barri vell d'Olot acumula en poc espai un moviment constant i incansable que si el mires dia a dia -com els nens quan creixen- no te n'adones, però va contagiant i estenent-se a poc a poc. Quines ganes que ens mirin i ens vegin més!