Ja fa molts anys que els humans vivim en comunitat. Des que vam deixar de ser nòmades per poder cultivar i establir-nos en un mateix indret, es van començar a fer estratègies per triar bé l'espai i adaptar-lo a les necessitats dels seus habitants.
A Olot també hem viscut sempre per interessos. Des dels inicis vàrem començar vivint col·lectivament en un indret perquè hi podia haver un pont que travessava el Fluvià. Vam viure emmurallats per protegir-nos, fins que els terratrèmols del s. XV ens van convidar a canviar la ubicació de les llars. Vàrem construir extramurs ni més ni menys que per fer una evasió fiscal i pagar menys impostos. Amb aquest canvi d'ubicació vam ser dels pocs a poder viure en un eixample medieval. Un poble que permetia ser molt poblat, ordenat per gremis per viure i treballar en el mateix espai. Era un poble traçat amb uns eixos ortogonals que formaven carrers estrets amb poc assolellament i illes de cases amb poca dimensió que no permetien patis interiors. Però vivíem en edificis que podien créixer verticalment i acollir més i més habitants.
Més endavant el riu ens va tornar a interessar. La força de l'aigua va permetre construir tota la indústria tèxtil portant més habitants i més diners. Vam embrutir el riu i vam pintar un paisatge gris. Els senyors que feien aquests diners es van dedicar a fer de mecenes a escriptors i pintors precisament perquè giressin la mirada i construïssin un paisatge verd i bucòlic. Vàrem tornar a viure emmurallats quan ens va tocar protegir-nos, i ens vam expandir al cap de poc, ja que no hi cabíem. Vam viure en eixamples populars i vam viure en cases precioses en una de les poques ciutats jardí de la península.
Darrerament, hem viscut en urbanitzacions estandarditzades, camps de cultiu reconvertits en casetes amb jardí buscant un bri de verd o potser el somni americà. Casetes amb un garatge per guardar un o dos cotxes i sortir de la ciutat dormitori per anar a comprar. També hem viscut sobre-poblant barris, fent grans edificis col·lectius i convidant hipòcritament a diferents cultures que també han volgut viure aquí.
I ara com vivim? Ja no ens agrada viure en carrers estrets amb cases apilades i sense sol. No volem ser artesans i volem comprar a països llunyans que ens ho envien directament a casa. Evidentment, tampoc volem fàbriques al riu, preferim tenir grans edificis en polígons industrials repartits per la comarca i com més lluny millor. No podem viure en una ciutat jardí, ja que tampoc hi ha cases per a tots. Evidentment, no volem incrementar la població en barris sobrepoblats i barrejar-nos en cultures nouvingudes.
Volem viure enmig del paisatge bucòlic que van construir els pintors pagats pels rics, però no hi ha cases per a tots, i també volem viure en casetes aïllades, però se'ns estan acabant els camps de conreu per fer-ne més.
A Olot també hem viscut sempre per interessos. Des dels inicis vàrem començar vivint col·lectivament en un indret perquè hi podia haver un pont que travessava el Fluvià. Vam viure emmurallats per protegir-nos, fins que els terratrèmols del s. XV ens van convidar a canviar la ubicació de les llars. Vàrem construir extramurs ni més ni menys que per fer una evasió fiscal i pagar menys impostos. Amb aquest canvi d'ubicació vam ser dels pocs a poder viure en un eixample medieval. Un poble que permetia ser molt poblat, ordenat per gremis per viure i treballar en el mateix espai. Era un poble traçat amb uns eixos ortogonals que formaven carrers estrets amb poc assolellament i illes de cases amb poca dimensió que no permetien patis interiors. Però vivíem en edificis que podien créixer verticalment i acollir més i més habitants.
Més endavant el riu ens va tornar a interessar. La força de l'aigua va permetre construir tota la indústria tèxtil portant més habitants i més diners. Vam embrutir el riu i vam pintar un paisatge gris. Els senyors que feien aquests diners es van dedicar a fer de mecenes a escriptors i pintors precisament perquè giressin la mirada i construïssin un paisatge verd i bucòlic. Vàrem tornar a viure emmurallats quan ens va tocar protegir-nos, i ens vam expandir al cap de poc, ja que no hi cabíem. Vam viure en eixamples populars i vam viure en cases precioses en una de les poques ciutats jardí de la península.
Darrerament, hem viscut en urbanitzacions estandarditzades, camps de cultiu reconvertits en casetes amb jardí buscant un bri de verd o potser el somni americà. Casetes amb un garatge per guardar un o dos cotxes i sortir de la ciutat dormitori per anar a comprar. També hem viscut sobre-poblant barris, fent grans edificis col·lectius i convidant hipòcritament a diferents cultures que també han volgut viure aquí.
I ara com vivim? Ja no ens agrada viure en carrers estrets amb cases apilades i sense sol. No volem ser artesans i volem comprar a països llunyans que ens ho envien directament a casa. Evidentment, tampoc volem fàbriques al riu, preferim tenir grans edificis en polígons industrials repartits per la comarca i com més lluny millor. No podem viure en una ciutat jardí, ja que tampoc hi ha cases per a tots. Evidentment, no volem incrementar la població en barris sobrepoblats i barrejar-nos en cultures nouvingudes.
Volem viure enmig del paisatge bucòlic que van construir els pintors pagats pels rics, però no hi ha cases per a tots, i també volem viure en casetes aïllades, però se'ns estan acabant els camps de conreu per fer-ne més.