El Suprem imposa a Junqueras una pena de 13 anys de presó, mentre que Romeva, Turull i Bassa a 12 anys, Forcadell a 11 anys i mig, Forn i Rull a 10 anys i mig, i els Jordis a nou anys de presó
Il·lustració de la bancada dels acusats de l'1-O.
|
Eugènia Anglès
La sentència del Tribunal Suprem contra els dotze dirigents independentistes que van protagonitzar els fets de la tardor del 2017 ja és oficial. El jurat presidit per Manuel Marchena ha decidit condemnar-los per un delicte de sedició i de malversació de fons públics, de manera que ha descartat definitivament la rebel·lió defensada per la Fiscalia. Oriol Junqueras ha estat condemnat a 13 anys de presó i 13 d'inhabilitació, assumint la pena màxima.
Per a Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa l'alt tribunal ha imposat penes de 12 anys de presó i 12 d'inhabilitació absoluta. Conjuntament amb Junqueras han estat condemnats per sedició en concurs medial amb un delicte de malversació de fons públics agreujat. Carme Forcadell ha estat condemnada per un delicte de sedició amb una pena d'11 anys i mig de presó i el mateix temps d'inhabilitació absoluta, i Joaquim Forn i Josep Rull, a penes de 10 anys i mig de presó, i el mateix d'inhabilitació absoluta. Per la seva part, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han estat condemnats pel Suprem a nou anys de presó i nou d'inhabilitació.
Pel que fa a Santi Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó, han estat condemnats per un delicte de desobediència a penes de deu mesos de multa, amb una quota diària de 200 euros. També han estat condemnats a un any i vuit mesos d'inhabilitació. La sentència absol dels delictes de malversació a Forn, Rull, Vila, Borràs i Mundó.
La sedició -article 544 del codi penal-, a diferència de la rebel·lió -article 472-, consisteix en alçar-se pública i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis o d'un mandat judicial. Tots dos delictes requereixen ús de la violència, però no de la mateixa manera. En el cas de la rebel·lió, la violència és estructural, mentre que en el de la sedició és col·lateral. Aquest últim delicte és el que va defensar l'Advocacia de l'Estat tant a l'inici com al final del judici.
Les penes, desglossades Oriol Junqueras Sedició i malversació 13 anys de presó i 13 anys d'inhabilitació
Carme Forcadell Sedició 11 anys i 6 mesos de presó i 11 anys i 6 mesos d'inhabilitació
Jordi Sànchez Sedició 9 anys de presó i 9 anys d'inhabilitació
Jordi Cuixart Sedició 9 anys de presó i 9 anys d'inhabilitació
Joaquim Forn Sedició 10 anys de presó i 10 anys d'inhabilitació
Jordi Turull Sedició i malversació 12 anys de presó i 12 anys d'inhabilitació
Raül Romeva Sedició i malversació 12 anys de presó i 12 anys d'inhabilitació
Dolors Bassa Sedició i malversació 12 anys de presó i 12 anys d'inhabilitació
Josep Rull Sedició 10 anys de presó i 10 anys d'inhabilitació
Carles Mundó Desobediència Multa de 10 mesos i 1 any i 8 mesos d'inhabilitació
Meritxell Borràs Desobediència Multa de 10 mesos i 1 any i 8 mesos d'inhabilitació
Santi Vila Desobediència Multa de 10 mesos i 1 any i 8 mesos d'inhabilitació
Violència, però no prou
La sala considera provada la violència, però creu que no n'hi ha prou per sostenir un delicte de rebel·lió. El tribunal apunta, de fet, que la violència ha de ser "instrumental, funcional, preordenada de forma directa, i sense passos intermedis". I és en aquest punt on la rebel·lió cau. Segons el Suprem, els fets provats són "insuficients" per aconseguir la "efectiva independència territorial i la derogació de la Constitució espanyola". Per tant, considera que és una "violència per aconseguir la secessió", ja que només va fer falta l'aplicació del 155 per deixar sense efecte la pretensió catalana. A més, les mesures portades a terme per part del govern espanyol es van aplicar "amb normalitat".
El Suprem assegura que tots els acusats eren conscients de la "manifesta inviabilitat jurídica" del referèndum, si no hi havia un marc legal, i que les proclames sobre l'autodeterminació només eren una via per a la mobilització: "Els il·lusionats ciutadans creien que un resultat positiu al referèndum conduiria a l'ansiós horitzó d'una república sobirana, i desconeixien que el dret a decidir havia mutat i s'havia convertit en un atípic dret a pressionar".
El Suprem sosté que els acusats van propiciar un "entramat jurídic paral·lel" per mobilitzar els ciutadans amb l'única finalitat de "pressionar" l'Estat i impedir l'aplicació de la llei
És precisament en aquest punt en què es materialitza el delicte de sedició, que consisteix en mobilitzar la ciutadania en un alçament tumultuari i públic que, a més, impedeix l'aplicació de les lleis i obstaculitza el compliment de les decisions judicials. Segons el Suprem, els acusats van propiciar un "entramat jurídic paral·lel" al vigent i, en aquest camí, van promoure un referèndum "mancat de totes les garanties democràtiques" per mobilitzar els ciutadans amb l'única finalitat de "pressionar" l'Estat i impedir l'aplicació de la llei. Així doncs, els jutges catalans van perdre la seva capacitat jurisdiccional, i van ser les forces estatals qui van haver d'intervenir per mantenir el "control de la força militar, policial, jurisdiccional i, fins i tot, social".
Cap Constitució avala el dret a a decidir
El Suprem destaca que no hi ha cap tractat institucional que hagi codificat el "dret a decidir", i avisa que qualsevol moviment de secessió unilateral que es sostingui en la Convenció de Drets Humans de 1951 i en la Carta de Drets de Lisboa del 2010 és, per definició, un moviment "antidemocràtic", ja que "no hi ha democràcia fora de l'estat de dret". Així doncs, assegura que "no existeix un dret a decidir que es pugui exercir fora dels límits jurídics definits per la pròpia societat", i destaca que la sala no considerarà aquest concepte com un instrument de mesura democràtica.
Pel que fa a la desobediència civil, el tribunal -que es referma en la seva imparcialitat, responent així les qüestions prèvies plantejades pels advocats- admet que es tracta d'un mecanisme per a la dissidència, però precisa que no es poden "imposar" les idees d'aquell que desobeeix sobre les de qui se sotmet a la llei, o a la mateixa autoritat judicial.
El Suprem manté que tant el 21 de setembre com l'1-O del 2017 es va produir un aixecament tumultuari "incitat pels acusats" per convertir en "paper mullat", fins i tot fent ús de la força física, les decisions judicials
Aquí, el Suprem manté que tant el 21 de setembre com l'1-O del 2017 es va produir un aixecament tumultuari "incitat pels acusats" per convertir en "paper mullat", fins i tot fent ús de la força física, les decisions judicials del Tribunal Constitucional i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Si la reacció de la ciutadania s'hagués concretat només en "manifestacions massives, protestes multitudinàries i manifestacions amb lemes durs i combatius", el Suprem indica que tot s'hagués circumscrit en els termes de la llibertat ideològica i el dret de reunió. Però sosté que es va anar més enllà, ja que es va decidir no acatar i, en el cas de la concentració davant del Departament d'Economia, impedir la tasca de la comitiva judicial.
Rull, Forn, Vila, Mundó i Borràs, exclosos de malversació
Si bé és cert que tots els consellers van signar de forma solidària l'acord de Govern per administració electoral, la codelinqüència -precisa l'alt tribunal- exigeix anar més enllà del previ acord de voluntats. En aquest punt, considera "indispensable" que es realitzin actes materials "nuclears o no" per a la seva execució. I en aquest punt, diu, "no ha quedat acreditat" que Rull, Forn, Vila, Mundó i Borràs haguessin posat l'estructura del seu departament al servei de despeses concretes relacionades amb el referèndum.
Fins i tot, tal i com van acreditar alguns dels testimonis en referència a Vila i Borras, alguns d'ells van donar l'ordre específica de no destinar partides específiques a l'1-O.
La condició per al tercer grau
Pel que fa a la petició de la Fiscalia d'aplicar l'article 36.2 del codi penal, per tal d'establir mesures penitenciàries més rígides que evitin donar la condició del tercer grau fins que s'hagi complert la meitat de la condemna, el Suprem ho descarta. L'alt tribunal espanyol recorda que els acusats han estat ja castigat per les penes que se'ls imposen -a més de la presó preventiva-, entre les quals la inhabilitació absoluta.
Quatre mesos per elaborar la sentència
El procés, un dels més rellevants de la democràcia espanyola, va quedar vist per sentència el 12 de juny del 2019, donant pas a una resolució que molts asseguraven que ja estava escrita, però que materialment ha trigat quatre mesos a cuinar-se. Després de 52 sessions al Tribunal Suprem, Marchena -el president de la sala segona i penal de l'alt tribunal- n'ha estat el ponent, i ha estat també la persona que ha vetllat per l'acord dels sis magistrats que l'acompanyaven a la sala.
El debat entre els jutges s'ha centrat, bàsicament, sobre el concepte de violència que va intentar apuntalar la Fiscalia -fins i tot refent la interpretació d'aquest concepte- per justificar la rebel·lió. D'aquesta manera, el ministeri públic va elevar a definitives penes de fins a 25 anys de presó per a Oriol Junqueras, 17 per a Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Carme Forcadell, i 16 per a cadascun dels membres de l'anterior Govern.
El fiscal Javier Zaragoza va arribar a dir que s'havia realitzat un "cop d'Estat" i va parlar de "violència física", però també -i aquesta vegada adreçada als milers de votants de l'1-O- de "violència ambiental". Una descripció que van compartir els diferents agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola que van desfilar com a testimonis.
La Fiscalia va arribar a dir que s'havia realitzat un "cop d'Estat" i va parlar de "violència física"
Durant les denses sessions de matí i tarda al Suprem, però, l'ús de la violència va generar certs dubtes. Si bé aquesta era la tesi de la Fiscalia i de l'acusació popular exercida pel partit ultradretà Vox, el punt de vista de l'Advocacia de l'Estat va acabar sent considerablement diferent. Rosa María Seoane, que al llarg dels quatre mesos s'havia alineat amb la resta d'acusacions, va optar per la sedició, i en l'exposició de les seves conclusions, va afirmar de manera clara que no hi havia hagut violència, sinó "ús de la força". Va admetre que durant l'1-O s'havia fet "notori i evident l'alçament tumultuari", que és un dels elements principals del tipus de la sedició.
En allò que totes les acusacions es van posar d'acord va ser en la convergència estratègica entre el Parlament, el Govern -també els Mossos d'Esquadra- i la ciutadania per aconseguir la realització del referèndum i la posterior declaració d'independència al Parlament el 27 d'octubre del 2017. Va ser en aquest punt que les acusacions van intentar justificar també el delicte de malversació, assegurant que l'executiu de Carles Puigdemont havia usat fons públics en les accions que envoltaven la votació. Ni la prova testimonial, ni la pericial, ni tampoc la documental van poder ratificar de forma concloent aquests fets, i l'únic que va ser assumit per part d'algunes defenses va ser un cert grau de desobediència a les advertències del Constitucional.
La defensa d'una causa política
Mentre que les acusacions van voler deixar clar, des del primer moment del judici, que no es tractava d'una causa política, les defenses i els acusats ho van clamar fins l'últim moment, incloent l'ús de l'última paraula. Aquest va ser un dels moments més esperats del periple judicial, ja havent exposat tot el material probatori, perquè els líders independentistes van aprofitar la darrera possibilitat per parlar -abans de tornar a la presó- per defensar la seva innocència i la necessitat de l'absolució.
Uns al·legats en què, altra vegada, no només van ratificar el seu discurs, sinó també el seu tarannà polític, i que en el cas de Cuixart va concloure amb una asseveració: "Ho tornarem a fer". Els acusats van advertir que el sentit de la sentència marcaria jurisprudència en matèria de drets fonamentals i mesuraria el nivell de democràcia de l'Estat. Així mateix, van repetir que es consideraven presos polítics en una causa eminentment política, com també van descriure els tres exconsellers en llibertat provisional -Carles Mundó, Santi Vila i Meritxell Borràs-, per a qui la Fiscalia demanava set anys per desobediència i malversació-.
Ara s'obre una nova fase. Després de la resolució arribaran els recursos, i amb aquests s'emplaçarà Estrasburg. La presó continuarà, la causa s'internacionalitzarà i Europa haurà de marcar els límits de la jurisprudència en matèria de drets humans. La porta del Suprem es tanca però en continuen altres. El judici a l'independentisme continua.
